Dos poemes per a mosques i deu epitafis
16 Maig, 2011 10:51
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Una mosca
Tot esperant les mosques,
he de passar els dies llargs,
com l’hivern ens ha deixat,
envoltats amb les mil ombres.
La primavera convida,
tot de sobte, a viatjar,
encetar per encetar
el retorn nou de la vida.
Sortir fora, donà pas
als carrers i a les dreceres,
endevinar que són teves
les maneres de pensar.
Però un dia seuràs dalt,
per parlar amb la gran lluna,
esperar la gran fortuna,
omplir el cove de somiar.
Mentre, van passant estones,
que no portaran enlloc,
veus com arriben les mosques
emplenant tot els racons.
I fer caure els cent castells
que has anat construint,
mirar el vidre, tot neguit
d'una mosca poc plaent.
Observar com volta i torna
tot i fregant-se les cames,
cercar el dolç per totes bandes,
esperar la mà ignota.
Aprenent de veure-ho tot:
inestable, gras, poruc,
no podré estar per tu,
tinc dèria d’anar on sóc.
No la volen
Mai un vol tant recurrent
han seguit dolços minyons,
l’oreneta, el tendre gos,
altres caçadors de pes.
Sap del neguit de la vida,
d’innombrables enemics,
del saber-se gola endins,
tot a punt per l’engolida.
Una empresa venturera,
tot i cercant el menjar,
xucla aquí i xucla allà,
tot i guaitant qui l’espera.
Entrar a casa, tot de sobte,
cercant lloc on reposar,
en poca estona, endevinar
com odien aquest monstre.
I comença el gran neguit
cerca porta i fugida,
la paleta la convida
a gaudir d’un bon morir.
A la casa, no la volen,
al carrer com me l’esperen,
viure així pocs ho comprenen,
quants estimen el ser mosques?
Epitafis
Ara, ja em poden dir missa.
No tinc res per posar-me.
Acabo de trobar la veritat.
Ni m’imagino l’ infern.
Accepto fórmules miraculoses.
Cerco peu per poder passejar.
Doneu-me deu minuts per prendre cafè.
Demà farem jornada de portes obertes.
He encetat una crisi d’identitat.
La policia em volia empaperar.