Dos poemes de massa vent i deu epitafis
10 Desembre, 2010 10:15
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
El vent em mira
Un garlaire vent de dalt
recorre la vella plana,
és l’ arbre qui l’ acompanya,
el qui mou tot el que sap.
El vent li conta mentides,
de lliberts i de presons,
de tant en tant fa cançons
que estavellen a les portes.
Sentiu l’ arbre com li parla
sense paraules ni sons
envoltat de cent sorolls
o l’ encerta o divaga.
Escolto, pendent dels déus,
els terribles averanys,
sento com vénen els anys,
em prometen els relleus.
Quan el cos es fa més vell,
sentint la força del vent,
voldria ser molt valent,
però perd el passerell.
El vent em mira, se’n va
em deixa enmig tenebres,
l’ acompanyen les estrelles
fins la font del comellar.
Gegant vent
Ignot, vetust, rondinaire,
tan captaire com eixorc
és el vent qui s’ omple d’aire,
aprenent de mil cançons.
Les va escampant per la plana,
per la vall i pel camí,
les deixa dalt la muntanya
enmig buit i desencís.
Però, de tant en tant, fruita,
lliurant les nobles llavors,
la terra acull, dóna vida,
emplena vorals i horts.
El pagès ho magnifica:
Ara odia, ara lloa!
Gegant vent ni fa la tria
tot ho porta, tot ho tomba.
Com corre sense aturar,
com acompleix la promesa:
Ni un bocí ha de quedar,
tota casa ha de ser plena!
Epitafis
Dos mesos més i li dic que sí.
No puc anar al cel, em falta un padrí.
Avui, és un bon dia per morir-se.
Ni recordo on treballava.
Estic assolint que tinc poques esperances de vida.
Es demana, als nouvinguts, una mica d’educació.
Ara, tinc més temps per pensar.
Em sembla que no ens entendrem.
Ara torno, he anat a pagar la hipoteca.
Espero que, ara, no em faran fora.