Dos poemes de massa vent i deu epitafis

10 Desembre, 2010 10:15
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

 

El vent em mira

 

Un garlaire vent de dalt

recorre la vella plana,

és l’ arbre qui l’ acompanya,

el qui mou tot el que sap.

El vent li conta mentides,

de lliberts i de presons,

de tant en tant fa cançons

que estavellen a les portes.

Sentiu l’ arbre com li parla

sense paraules ni sons

envoltat de cent sorolls

o l’ encerta o divaga.

Escolto, pendent dels déus,

els terribles averanys,

sento com vénen els anys,

em prometen els relleus.

Quan el cos es fa més vell,

sentint la força del vent,

voldria ser molt valent,

però perd el passerell.

El vent em mira, se’n va

em deixa enmig tenebres,

l’ acompanyen les estrelles

fins la font del comellar.

 

Gegant vent

 

Ignot, vetust, rondinaire,

tan captaire com eixorc

és el vent qui s’ omple d’aire,

aprenent de mil cançons.

Les va escampant per la plana,

per la vall i pel camí,

les deixa dalt la muntanya

enmig buit i desencís.

Però, de tant en tant, fruita,

lliurant les nobles llavors,

la terra acull, dóna vida,

emplena vorals i horts.

El pagès ho magnifica:

Ara odia, ara lloa!

Gegant vent ni fa la tria

tot ho porta, tot ho tomba.

Com corre sense aturar,

com acompleix la promesa:

Ni un bocí ha de quedar,

tota casa ha de ser plena!

 

Epitafis

 

Dos mesos més i li dic que sí.

No puc anar al cel, em falta un padrí.

Avui, és un bon dia per morir-se.

Ni recordo on treballava.

Estic assolint que tinc poques esperances de vida.

Es demana, als nouvinguts, una mica d’educació.

Ara, tinc més temps per pensar.

Em sembla que no ens entendrem.

Ara torno, he anat a pagar la hipoteca.

Espero que, ara, no em faran fora.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















La segona lletra de cotxe: