Dos poemes de brisa i deu epitafis
12 Agost, 2010 11:26
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
La brisa
En aplegar cada tarda,
assegut, només espera
el ventijol de la mar,
poca glòria, massa pena.
Han passat el noranta anys,
massa anys per ser a la terra.
On rauran els seus amics?,
amics de cafè i empresa.
Assenyorats tots els camps,
amb més eines que no feina,
com li semblen més estranys,
com li resten joia i fressa.
Aquells matins de l’ hivern,
aquell trontollar del carro,
aquell misteri d’un fred
que emplenava bèstia i amo.
Aquella mitja sardina,
fregideta, amb tomata,
aquell tros de botifarra,
aquell pa, sense feblesa.
Aquells matins de l’ estiu,
el so festiu de la sínia,
és l’aigua qui canta i riu
entre pebrot i albergínia.
On han quedat les boniors?
Potser se’ls endu la brisa,
ara, només queda el sol,
uns mitjons, gorra i camisa.
Em deixa
De sota de l’ arbre estant,
sento el brunzir de l’ estiu,
amanida, poca carn,
massa aigua, sense vi.
Allí, arriben, gandules,
les fades del meu somrís,
no tenen ganes i porten
més silencis que oblits.
De tant en tant, ve la brisa,
salta el collet del Montsià,
diria: Ve a visitar!,
algun déu es qui l’ obliga.
L’espero, ben complaent,
vestit de fil i de fulles,
porto preses les despulles,
vull fugir carena enllà.
Em conta contes de mar,
de pescadors sense pesca,
del neguit d’ una finestra
que gruny en el seu tancar.
L’escolto, bé que l’ escolto,
altra feina no he de fer,
avui i ara, no hi ha pressa,
la resta són al cafè.
Allí, passen llargues hores
entre la sota i el rei,
un neguit, sempre de bades,
un guanyar, anant perdent.
I quan la brisa em deixa,
sota l’ arbre, mig dormit,
voldria anar a la feina
del riure sense patir.
Epitafis
Us asseguro que no he de dir res.
M’ hauria de fer les celles.
Sembles més prim!
Procureu fer bondat.
He entrat sense pagar.
No porteu ciris, no estic per bufar.
Ara, viatjo menys.
Descanso molt, i què?
Tinc un dia tranquil.
Ho sento, em van robar ahir!