Dos poemes de matí i deu epitafis
29 Juny, 2008 16:51
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Aquell matí
Aquell matí d'estiu, solia
ser a la resclosa del riu suau,
les mans replenes d'una heura tendra,
el pit de joia i soledat.
On va l'amor?, ell tot ho amaga
fent de no res les coses grans;
on caus, cos meu, dèbil i feble
pres d'una angoixa que enlloc va?
Aquell matí d'estiu, solia
prendre de l'aire tots els murmuris,
sentir, a la pell, el frec dels llavis,
notar en el cor, punyent, el dia,
On va l'amor?, ell tot ho amaga,
escriu missatges sota el fullam,
em gela el cos, em farà varis
reculls de bojos, de nous encants.
Aquell matí d'estiu, solia
pensar com era mon paradís,
anar vinclant-me com margarida,
per deixar, sempre, tot compromís.
On va l'amor?, ell tot ho amaga,
fent, d'huracà, un vent pausat,
d'un esbarzer, un pom de palla,
d'una paraula, un so sensat.
Aquell matí d'estiu, solia
esllavissar-me com un xic gran,
anar a la riba on la cridòria
tot ho emplenava amb novell cant.
On va l'amor?, ell tot ho amaga,
com crema el sec i buida el ple,
em deixa caure on tot és calma,
ara m'allunya del no dir res.
Vaig oblidar-la al matí
Passen les hores d'enveja,
al carrer del desesper,
passa la nit, la tempesta,
allí em deixen, sense res.
Acabada primavera,
un estiu eixordador,
recollida la disfressa,
ara neixen mals d'amor.
Cavalcades de deu monstres,
carrer amunt, camí avall,
entren, de sobte, a la casa,
ara em troben esberlat.
L'estimava, la somiava,
vestida de fil i flor,
mai cap altra enamorada,
gaudia del dolç amor.
Volia posar paraula
en un cove, en un coixí,
ella esdevingué una fada,
després bruixa i enemic.
Em deixà per un bon mosso,
ben plantat, massa eixerit,
vaig plorar-la massa estona,
vaig oblidar-la al matí
Epitafis
Canvio televisor de colors per ràdio amb piles.
Un dia d'aquests arribarà l'amnistia.
Senyor metge, quan vacunen per a la grip?
Estic disposat a córrer el risc.
Vull un pollastre i unes dents.
He acabat "el peso perfecto", puc menjar de tot.
És una calavera antipàtica, només m'ensenya les dents.
La dona ho deia: No tens preu!
He mort de sobte, encara no m'ho crec.
Estic entre amics, he anat al desert.