Dos poemes de misteri i deu epitafis

25 Gener, 2011 18:56
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

 

He de pujar

 

He de pujar a la barca de les hores,

no hi ha sortida, no tinc remei,

valdria més jaure damunt l’herbei

per deixar anar les notes més airoses.

És el gran ball qui de sobte m’obliga

a prendre cos, tenir mon temps mortal,

deixar el record de la casa pairal,

parlar de tot, sentir sense embranzida.

Un déu petit, un dia se n’ adona

com visc de bé dormint enmig d’un prat,

parla amb els altres, arriba el gran manat:

Aniré a terra, sortint d’un cos de dona!

Tindré bons plors, engegaré el misteri

per poder ser un home infeliç,

adéu el vents, adéu el déu marí,

viuré, ben fosc, cercant mon encanteri.

 

Qui?

 

Quantes nobles queixalades

encara hauré de donar,

per saber on han de quedar

les hores mai endreçades?

On trobaré la porta

de fortuna sense sort?

On acabaré tan mort

amb tot l’oblit que pertoca?

Qui ha de plorar sota un arbre

la carta que no ha arribat?

On deixaré mon comiat

amb una carona amable?

Qui recollirà els meus versos,

desfets per un sol punyent?

Ho deixo per a una gent

al carrer dels incompresos.

 

Epitafis

 

Us recomano no morir en dilluns.

Suposo que no m’empaitareu.

Conservo un parell de dubtes vitals.

Més cianur, si us plau.

He mort sense trencar l’estadística.

Una vegada, era un home...

No he pogut llegit l’esquela.

No és veritat que me n’he anat sense adonar-me’n.

Què vol dir...? Ens ha deixat.

Per què no heu vingut a l’enterrament? 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs