Poemes curts (CXLVIII)

01 Juny, 2024 06:22
Publicat per jjroca, Poemes curts

Al carrer

de les comandes,

és potser

on hi ha més fades

i el seu voler.


Caminant,

sense mesura,

va deixant

la nit poruga;

l'alba cercant.


El pagès

m'ha demanat:

anar pel dret

cap al tancat,

mai sabrà res.


Manta gana

i pocs diners

mentre passa:

dia i mes,

sense aturada.


Com proclama,

el meu amic:

Cap batalla

em farà ric,

només la gana!


A la tarda

i a la nit,

com m'agrada

sentir el crit:

Anem a casa!


A la plaça

de la font,

falta encara

poca son;

després, com passa.


Entre joies

i galants,

van les noies

fent-se grans,

velles històries.


Al jardí,

entre remors,

hi ha un mesquí

entre les flors,

vol ser a la nit.


Al capvespre,

ve el gegant;

vol ser destre

ensumant

un xic de pebre.


Al carrer

del desconcert,

el primer

dirà que es perd

per no saber.


Una mossa

em demanà,

ara, plora

en pensar:

qui enamora?


Com comenta

en Manelic:

La conquesta

és per la nit,

a mitja festa!


Com pensava

a l'engròs,

mai menjava

un plat d'arròs

sense arengada.


Com un dia

es va fer ric,

qui no deia

que és bonic

haver avarícia?


Una lluna

i un cresol

van a una

quan el sol

fa la muda.


Quan la tarda

esdevé nit,

l'amistança

aplega al llit

amb bona cara.


Caminava

en Josafat

i avançava

pel gran prat

mentre somiava.


Enmig la taula,

el porró;

mentre dansa

l'amic sol

en ser a l'alba.


A la casa

de ponent,

mai descansa

l'amic vent;

vol ser amb la calma.


Com més pressa

ha el manyà

més es queixa

en trobar

alguna reixa.


M'han donat

tota la feina

i he deixat:

desgana i queixa,

he fet salat.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Esperit murri i set poemes més

01 Juny, 2024 06:15
Publicat per jjroca, Poemes

Esperit murri


Un dimoni entremaliat

em va dir una vegada:

El mentir poc que m'agrada

quan, a algú, han condemnat!

És un esperit murri

qui demana ser a l’infern,

però l’esperit es perd

ni demana que el curi.

Amb poquetes queixalades,

diria que vol tornar

a endrapar un plat i mig.

El jornal el tindrà fix,

però no sap treballar

ni es queixa prou debades.


Donaran pau i fortuna


El sol comenta a la lluna:

Aquest vespre, em vull quedar!;

ella respon, insegura:

Ja ho faràs, potser, demà!

Mes el sol està cansat

de trafegar cada dia,

diu que ha llarga agonia

i ningú li fa costat.

El sol demana, a la lluna,

una casa on sojornar;

donaran pau i fortuna,

quatre àngels dalt del cel.

Per a mi, no vull ser el vell

si he de guanyar una engruna.


La poncella cura


Poseu més núvols al cel

puix hi ha demanda de pluja,

estic recercant la fulla

on va pujant un anhel.

La pluja de mitja tarda

és una feta pregona,

deixeu-me el món una estona

per si guanyar, un dia, agrada.

Els núvols passen volant

i la pluja és encetada;

quan la mullada s’acaba,

li comento a la rosada;

però ella resta muda,

no té eines ni té casa.


Pelat de fred


He canviat el matalàs,

n’he demanat un de llana,

gran, feixuc, amb bona cara

per si parlen d’un xic gras.

La proposta és temptadora

per a guanyar molts diners

i eixir d’aquest mal pas.

En el poble del costat,

hi ha un dimoni qui sap

avançar pel camí estret.

Em comenta en Josep

qui, de nou, el portarà

per si aplega el tarannà

i em veu plegat de fred.


On han quedat els homes?


De pobres decebuts,

en porto el sarró ple;

com fan el que convé:

viatgen per l’obscur.

Nosaltres, els herois,

havem la panxa plena,

vèiem la gran lluerna

allí on s’acaba el moll.

Les barques malfeineres,

tipes de navegar,

s’adormen mentre gronxen.

On ha quedat els homes

qui esperen el somiar

quan s’acaba el no fer?


Viatjo a l’encanteri


Si fora missatger

del gran secret de viure,

deixaria l’escriure

al damunt del paper.

Oblido les mancances,

les lluites fraternals;

assegut als de dalts,

les tardes són galanes.

El meu amic dimoni,

un savi saberut,

viatja a l’encanteri.

Com s’ha tornat més tebi,

demana sols un ruc

i conèixer a sant Antoni.


El treballar


Poseu més llenya al foc

puix he comprat sardina

d’aquella dolça i fina

que es menja a poc a poc.

Una llesca gran de pa,

una tomata encisera

i una ceba que es recrema

perquè no se’n pot anar.

Amb un bon porró de vi

i el goig de l’allioli,

qui no demana esmorzar?

Ara, bé; el treballar

que se’n vagi i no torni

puix ben poc l’he d’enyorar.


A la pau del cementiri


A la pau del cementiri,

he estat fent meravelles;

he comptat milers d’estrelles,

és malaguanyat ofici.

Com la nit era serena

i frisava un vent fluixet,

m’he sentit com homenet

qui trobà dolça promesa.

A la pau del cementiri,

no poseu massa enrenou

puix no us vagarà la pena.

Allí, quiet, sento com brega

un pagès qui vol un sou;

ha de ser que té molt vici.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXLVIII)

01 Juny, 2024 06:04
Publicat per jjroca, Epigrames



No hi ha hores
a la nit
on s'amagui
l'esperit.


I ve la mort
sense temença,
no porta pressa
ni plata ni or.


Com hauria
de guanyar: 
força i gana
pel demà.


Ni vull ni sé,
sense alegria,
anar al cafè
dia rere dia.


A les voltes
del migdia,
em llevo
sense alegria.


No vull regnes
per a mi,
només casa
i poder dir.


Amb les bones
intencions,
com es perden
les raons.


Un gegant dormia
en el si del bosc;
quan era prou fosc,
la gana li eixia.


Una casa,
sense vi,
fa basarda
a no dir.


Una mosca
em preguntava
on havia
de parar casa.


Si el llum
és massa fort;
quan em parla,
faig el sord.


El pagès
li crida fort,
el cavall
diu que no pot.


Una jove
està per mi,
però el son
la fa patir.


Com havia
pocs diners,
menjava
per l'interès.


La més maca
de les flors
gairebé
ni sap d'amors.


Una fulla,
del pi gros,
mal enceta
mals d'amors.


Si veniu
per trobar llum,
emporteu-vos:
foc i fum.


És un goig
veure venir 
orenetes
a fer el niu.


Una tarda
i un matí
van de pressa
perquè sí.


A la vora
del camí,
passa el vent;
no n’està per mi.


Si m'estima,
li diré
que, quan dormo,
em trobo bé.


Amb seixanta
convidats,
no hi ha vici
ni pecats.


És un llum
tan tafaner
que, apagant-se,
queda bé.


Com la vaca,
d'aquest prat,
menja herba 
i ho fa de grat.


Una missa
i prendre fam
no és gaudir
ni bé ni mal.


Porta vaques
a la font,
les més magres
tenen por.
 

No vull caure
en l'oblit
de guanyar
i haver delit.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs