Poemes curts (CXLVIII)
01 Juny, 2024 06:22
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Al carrer
de les comandes,
és potser
on hi ha més fades
i el seu voler.
Caminant,
sense mesura,
va deixant
la nit poruga;
l'alba cercant.
El pagès
m'ha demanat:
anar pel dret
cap al tancat,
mai sabrà res.
Manta gana
i pocs diners
mentre passa:
dia i mes,
sense aturada.
Com proclama,
el meu amic:
Cap batalla
em farà ric,
només la gana!
A la tarda
i a la nit,
com m'agrada
sentir el crit:
Anem a casa!
A la plaça
de la font,
falta encara
poca son;
després, com passa.
Entre joies
i galants,
van les noies
fent-se grans,
velles històries.
Al jardí,
entre remors,
hi ha un mesquí
entre les flors,
vol ser a la nit.
Al capvespre,
ve el gegant;
vol ser destre
ensumant
un xic de pebre.
Al carrer
del desconcert,
el primer
dirà que es perd
per no saber.
Una mossa
em demanà,
ara, plora
en pensar:
qui enamora?
Com comenta
en Manelic:
La conquesta
és per la nit,
a mitja festa!
Com pensava
a l'engròs,
mai menjava
un plat d'arròs
sense arengada.
Com un dia
es va fer ric,
qui no deia
que és bonic
haver avarícia?
Una lluna
i un cresol
van a una
quan el sol
fa la muda.
Quan la tarda
esdevé nit,
l'amistança
aplega al llit
amb bona cara.
Caminava
en Josafat
i avançava
pel gran prat
mentre somiava.
Enmig la taula,
el porró;
mentre dansa
l'amic sol
en ser a l'alba.
A la casa
de ponent,
mai descansa
l'amic vent;
vol ser amb la calma.
Com més pressa
ha el manyà
més es queixa
en trobar
alguna reixa.
M'han donat
tota la feina
i he deixat:
desgana i queixa,
he fet salat.
Esperit murri i set poemes més
01 Juny, 2024 06:15
Publicat per jjroca,
Poemes
Esperit murri
Un dimoni entremaliat
em va dir una vegada:
El mentir poc que m'agrada
quan, a algú, han condemnat!
És un esperit murri
qui demana ser a l’infern,
però l’esperit es perd
ni demana que el curi.
Amb poquetes queixalades,
diria que vol tornar
a endrapar un plat i mig.
El jornal el tindrà fix,
però no sap treballar
ni es queixa prou debades.
Donaran pau i fortuna
El sol comenta a la lluna:
Aquest vespre, em vull quedar!;
ella respon, insegura:
Ja ho faràs, potser, demà!
Mes el sol està cansat
de trafegar cada dia,
diu que ha llarga agonia
i ningú li fa costat.
El sol demana, a la lluna,
una casa on sojornar;
donaran pau i fortuna,
quatre àngels dalt del cel.
Per a mi, no vull ser el vell
si he de guanyar una engruna.
La poncella cura
Poseu més núvols al cel
puix hi ha demanda de pluja,
estic recercant la fulla
on va pujant un anhel.
La pluja de mitja tarda
és una feta pregona,
deixeu-me el món una estona
per si guanyar, un dia, agrada.
Els núvols passen volant
i la pluja és encetada;
quan la mullada s’acaba,
li comento a la rosada;
però ella resta muda,
no té eines ni té casa.
Pelat de fred
He canviat el matalàs,
n’he demanat un de llana,
gran, feixuc, amb bona cara
per si parlen d’un xic gras.
La proposta és temptadora
per a guanyar molts diners
i eixir d’aquest mal pas.
En el poble del costat,
hi ha un dimoni qui sap
avançar pel camí estret.
Em comenta en Josep
qui, de nou, el portarà
per si aplega el tarannà
i em veu plegat de fred.
On han quedat els homes?
De pobres decebuts,
en porto el sarró ple;
com fan el que convé:
viatgen per l’obscur.
Nosaltres, els herois,
havem la panxa plena,
vèiem la gran lluerna
allí on s’acaba el moll.
Les barques malfeineres,
tipes de navegar,
s’adormen mentre gronxen.
On ha quedat els homes
qui esperen el somiar
quan s’acaba el no fer?
Viatjo a l’encanteri
Si fora missatger
del gran secret de viure,
deixaria l’escriure
al damunt del paper.
Oblido les mancances,
les lluites fraternals;
assegut als de dalts,
les tardes són galanes.
El meu amic dimoni,
un savi saberut,
viatja a l’encanteri.
Com s’ha tornat més tebi,
demana sols un ruc
i conèixer a sant Antoni.
El treballar
Poseu més llenya al foc
puix he comprat sardina
d’aquella dolça i fina
que es menja a poc a poc.
Una llesca gran de pa,
una tomata encisera
i una ceba que es recrema
perquè no se’n pot anar.
Amb un bon porró de vi
i el goig de l’allioli,
qui no demana esmorzar?
Ara, bé; el treballar
que se’n vagi i no torni
puix ben poc l’he d’enyorar.
A la pau del cementiri
A la pau del cementiri,
he estat fent meravelles;
he comptat milers d’estrelles,
és malaguanyat ofici.
Com la nit era serena
i frisava un vent fluixet,
m’he sentit com homenet
qui trobà dolça promesa.
A la pau del cementiri,
no poseu massa enrenou
puix no us vagarà la pena.
Allí, quiet, sento com brega
un pagès qui vol un sou;
ha de ser que té molt vici.
Epigrames (CXLVIII)
01 Juny, 2024 06:04
Publicat per jjroca,
Epigrames
No hi ha hores
a la nit
on s'amagui
l'esperit.
I ve la mort
sense temença,
no porta pressa
ni plata ni or.
Com hauria
de guanyar:
força i gana
pel demà.
Ni vull ni sé,
sense alegria,
anar al cafè
dia rere dia.
A les voltes
del migdia,
em llevo
sense alegria.
No vull regnes
per a mi,
només casa
i poder dir.
Amb les bones
intencions,
com es perden
les raons.
Un gegant dormia
en el si del bosc;
quan era prou fosc,
la gana li eixia.
Una casa,
sense vi,
fa basarda
a no dir.
Una mosca
em preguntava
on havia
de parar casa.
Si el llum
és massa fort;
quan em parla,
faig el sord.
El pagès
li crida fort,
el cavall
diu que no pot.
Una jove
està per mi,
però el son
la fa patir.
Com havia
pocs diners,
menjava
per l'interès.
La més maca
de les flors
gairebé
ni sap d'amors.
Una fulla,
del pi gros,
mal enceta
mals d'amors.
Si veniu
per trobar llum,
emporteu-vos:
foc i fum.
És un goig
veure venir
orenetes
a fer el niu.
Una tarda
i un matí
van de pressa
perquè sí.
A la vora
del camí,
passa el vent;
no n’està per mi.
Si m'estima,
li diré
que, quan dormo,
em trobo bé.
Amb seixanta
convidats,
no hi ha vici
ni pecats.
És un llum
tan tafaner
que, apagant-se,
queda bé.
Com la vaca,
d'aquest prat,
menja herba
i ho fa de grat.
Una missa
i prendre fam
no és gaudir
ni bé ni mal.
Porta vaques
a la font,
les més magres
tenen por.
No vull caure
en l'oblit
de guanyar
i haver delit.