Hi ha una mosca i set poemes més
22 Juny, 2024 05:34
Publicat per jjroca,
Poemes
Hi ha una mosca
A la classe, hi ha una mosca
amb cara de pocs amics;
són les nou, entren els nins,
algun d’ells, serà un tanoca.
I la mosca com deleix
tot esperant esmorzar,
fa dos hores que no n’hi ha
i vol fer el compte net.
Amb el retall d’una poma
o un regalim de sucre,
s’acostaria al gran cel.
Sense dolç i sense mel
es possible que no cure
i, a la nit, deixi l’escola.
La rosa
I la rosa com es lleva
amb pensament dissortat,
ha vingut l’enamorat
qui vol regalar a la promesa.
Ella demana l’abella
per continuar la nissaga;
massa dubtes sense gana
i albirant la nova festa.
La rosa voldria, ara,
acabar en el paradís
on s’acaben els desitjos.
Un cop lluny de compromisos,
mai ha de deixar aquell encís
de sentir-se estimada.
He demanat a sant Pere
He demanat a sant Pere
que ens porti un ruixat;
com està tan enfeinat,
no sé quan em podrà rebre.
Prou sovint, nova resposta
és en forma de gran doll;
aigua nova fins al coll
o arriba a la boca.
He demanat a sant Pere
que em digui com és el cel
per si m’abelleix anar.
Si no m’escolta demà,
aniré omplint la fel
amb desig dolent i negre.
Perduts els pidolaires
Al regne de les flors,
he de portar l’abella,
tan polida, tan neta,
tan buida de colors.
Han d’estimar-la totes
anant amunt i avall;
sense pausa ni estrall,
enceten les revoltes.
Al regne de les flors,
és del tot complaent
endevinar les flaires.
Perduts els pidolaires,
la joia es va refent
quan s’enceta nou goig.
Com, del tot, inapetent
Com, del tot, inapetent
em desplaço pel corriol,
cap vençut, s’allunya el sol
ben mancat de sentiment.
La meva pensa infinita
com, a cops, em fa glatir,
he callat per a no dir
car de pobre és qui no pica.
Com, del tot, inapetent
menjo patata i carbassa
sense obrir massa els ulls.
No miro quan tu reculls
aquesta gràcia tardana
qui no oblida si la veus.
En la remor del bosc
Sento, en la remor del bosc,
com s’enlaira una parpella;
ha de ser d’aquella ovella
qui albira on és el llop.
Massa pobres per tenir
aquella minsa fortuna
qui es queixa, inoportuna
d’aquell goig empetitit.
Sento, en la remor del bosc,
nova queixa de la fulla
qui demana haver el verd.
Si aplega un xic de fred,
la fada es farà poruga
perquè ha venut la sort.
Oblidar tot el fosc
El fet d’ésser feliç
i oblidar la pressa,
em porta a la conversa
amb un dimoni amic.
Cansat dels preats déus,
qui em porten a la glòria,
demano vella història
dels joiosos ateus.
Perdut en el gran bosc
on m’alliten les fades
en llit de verd herbei.
El fet de ser nou rei
em porta a les pensades
d’oblidar tot el fosc.
Només són quatre pins
Un rajolí de vi
per a restar despert,
vull retrobar mon verd
en prades i camí.
A prop de vella font,
sento la cantarella
de l’aigua quan sesteja
en arribar al meu bosc.
Només són quatre pins
qui estimen la conversa
amb la propera brisa.
No empaito cap camisa
ni allunyar-me, de pressa,
dels enfeinats veïns.