Maleïdes les converses i set poemes més
06 Juny, 2024 06:47
Publicat per jjroca,
Poemes
Maleïdes les converses
Maleïdes les converses
dels sabuts homes de bé,
he deixat d’anar al cafè
on només resten promeses.
Allí, aprenen, endevinen
per on podrà eixir el sol;
són les penses d’un mussol
tot envoltat de boirines.
Com, la feina principal,
l’enceto ran del llit,
m’allito a hora primera.
No preciso mainadera
per a saber com estic
puix em queixo sense mal.
Les fulles van cantant
En el racó precís,
on rau ma incertesa,
heu de trobar promesa
d’anar al paradís.
És en mon bosc proper
on els vells arbres parlen,
potser massa que saben
d’estima i de voler.
Allí, on hi ha la deu,
acceptaré la joia
de raure el gran instant.
Les fulles van cantant
i passa, ben cofoia,
la més jove guineu.
És així com ha de ser
Com no haig res més a dir,
m’entaforo en el silenci;
és, diríem, el temps previ
qui ens vol portar el glatir.
Les aventures perdudes,
les més agres condicions;
poso en capses de cartrons,
en tinc de massa mesures.
La distància del saber,
aquella ignorància eterna
qui ens porta als rierols.
Ben perduts, els protocols
són invadits de misèria;
és així com ha de ser.
Presoner
Presoner dels meus vells somnis,
li he contat al matalàs;
és, diríem bordegas,
però m’espanta el dimoni.
Sense vici ni fortuna,
passo dies, acaba el mes;
faig els comptes de pagès:
Tres i quatre en seran una!
Presoner de melangies,
cullo roses del roser
per a una rosa galana.
Em mira com amb desgana
perquè ella ha de ser:
La més maca de les riques!
Al capdamunt de la barca
Us comento, de passada,
com l’amor no em convé,
m’agrada ser mariner
al capdamunt de la barca.
Allí, em gronxo a les ones
i proclamo ma virior;
haig un vici de pastor:
Renegar quan soc a soles!
I el desig de viatjar,
cada dia, ve a la ment
per portar-me a d’altres llocs.
De doblers, en tinc ben pocs;
però ampolles d’aiguardent
no me les puc acabar.
Porteu-me el far
Porteu-me, de nou, el far
quan el llum sigui reeixit,
allí, m’espera la nit
per a veure-ho tot més clar.
És el far el sentinella
qui no es cansa de tombar,
parla, amb la mar, quan es queixa
perquè barques no n’hi ha.
Porteu-me, de nou, el far
per a refer els vells somnis
i cridar els mariners.
Cap ni un, em son propers;
puix comenten els dimonis
que és l’hora de marxar.
Una mosca tafanera
Una mosca tafanera,
en eixir del fumeral,
comenta que el vent de dalt
l’haurà deixat sense treva.
Allí, dormia lleugera
en el resguard de l’hivern
amb un fum flairós, plaent,
d’una branca d’olivera.
Però la vida és prou agra
i es va acostant l’estiu,
com enyora aquell caliu
de la foguera galana.
Tot i això, què ha de fer
quan s’acaba aquest plaer?
La foscor del cel
Al damunt d’on tinc el cap,
noto la foscor del cel,
menjaria pa amb mel,
cada vespre, en ser prou tard.
Però a mans del meu senyor,
la pensa com he perdut;
soc un pobre prou begut
qui demana ser maldestre.
La feina la deixo anar
per als rics i venturers
qui volen dominar el món.
De vegades, al segon;
voldria arribar a ser
un núvol per a viatjar.