Epigrames (CXLIII)

13 Març, 2024 09:11
Publicat per jjroca, Epigrames



Una bóta
sense vi
parla, sempre,
mal de mi.


Com cavil·lo,
a desgrat,
que el treball 
ha de ser part.


Massa nits
sense calor,
com ens porten
la tardor.


A la vora
del camí,
sempre, hi ha
qui es riu de mi.


Les cançons 
se'n van al cel
i s'obliden 
del concert.


Una mossa
m'ha de dir
que el fer nosa
és per a mi.


Sense mossa
ni veí,
veig l'infern
ben lluny d'aquí.


Amb més ganes
que diners,
somio poc,
però a pleret.


Al rellotge
de la plaça,
el temps topa
o s'allargassa.


En el port,
els mariners
mengen poc
i beuen bé.


Com el mestre
ensenyava
i la classe
ni ho notava.


Per a córrer
sense fre,
menjar poc
i pair bé.


Sense la disfressa
de l'enamorat,
si l'amor desperta
qui el bressarà.


Na Joana
m'ha de dir
que, si haig gana,
porta el vi.


Una rosa
sense fe
no és gran cosa
ni em mereix.


En el regne
de la nit,
hi ha un amic
que se sol ofendre.


A les voltes
del camí,
hi són totes
per a mi.


A la casa
de l'oblit,
dorm un pobre
sense abric.


A les festes
de Nadal,
cada casa
és un sidral.


Quan aplego
a la font,
trobo aigua
i mals d'amor.


Esperant
arribar a ric,
vaig passant
de trobar amic.


A la casa 
de la sort,
poc es menja,
però dolç.


Si el fred
em ve a buscar
de segur 
que em trobarà.


Com demano
per haver
força palla
en el paller.


A la casa
de l'Arnau,
qui mana
porta la clau.


El més pobre
del carrer,
avui, té gana,
demà, també.
 
Mai demano
per a mi:
massa feina
i curta nit.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Soc pobre i malaltís i set poemes més

09 Març, 2024 05:25
Publicat per jjroca, Poemes

Soc pobre i malaltís


Abans d’enterrar la nit,

demano un full de paper;

el llapis és venturer,

però deixem-lo glatir.

Un cop o dos per setmana,

acostumo a viatjar;

per la ratlla, deixo anar:

allò que el cap em demana.

Com no haig amo ni encís,

el passejar serà curt

i l’aturada poruga.

No he demanat cap pastura

on menjar el que no puc

puix soc pobre i malaltís.


Els conills hauran la festa


Segador, sense més llei,

qui va segant herba tendra;

els conills hauran la festa,

el meu pecat no ha remei.

Com em llevo, al dematí,

a les voltes del migdia;

la marona prou que crida,

no em deixarà pas dormir.

Quan ja haig el feix complet,

el lligo amb la corda vella

per a emportar-lo a casa.

La tarda, veieu, m’agrada

puix és quan acabo la feina

i m’acosto al meu indret.


Tot ha de passar


De dalt de la muntanya,

trafego, entre cap banya,

somnis dels paradís.

La lluita, sense encís,

es queda, a la plana,

sense trobar companya.

El ritme del desert

m’agrada i magnifica,

el vi em dol i pica,

no sé qui l’haurà fet?

I tot ha de passar

enmig del gran silenci,

el sol punyent que cremi

i torni a l’endemà.


Vella metzina


Na Mariona és així:

cansada i assedegada,

li faria bona cara

quan s’atipi de dormir.

Els monstres, del meu conreu,

com vindran a convidar-me;

poc, amb ells, he d’atipar-me

puix només em donen creus.

Na Mariona és així

i jo ploro quan s’afina

perquè ja no vol mirar-me.

Sento, llavors, atipar-me

d’aquella vella metzina

que reposa al meu coixí.


Em conviden a sopar


Em conviden a sopar:

els tres ous amb cansalada;

la menja prou que m’agrada,

però no em puc allitar.

El meu cos és molt senyor

i demana poca menja,

com em poso a la revenja

amb un to esfereïdor.

La revetlla de la nit

en vol portar a l’infern

on trobaré el sacrifici.

Malfeiner soc a l’ofici

i, mentre la joia es perd,

fa ganyotes l’esperit.


La botiga, el botiguer


L’ametller ensuma el sol

i vol despertar ben d’hora,

la pomera també ho prova,

però cap branca la vol.

L’ametller haurà mil flors

i el roser li comenta:

Si hagués aquesta festa,

bastiria vestit nou!

La botiga, el botiguer

i munió de joves maques

com es volen pentinar.

Algun déu ho ha de parar

i, si tornen a les nafres,

espero que siguin amigues.


Si un dia, he de morir


Si un dia, he de morir

que sigui a l’hora tardana;

si la lluita s’esbatana

he de demanar coixí.

Al camí del cementiri,

hauré de trobar una font;

que sigui de brandy i rom

per a aturar el seguici.

Si un dia, he de morir

vull llogar una campana

per a fer el toc de morts.

Després, abans de les pors,

portarem l’empresa vana,

ben guarnida, fins aquí.


A dos quarts de set


A dos quarts de set, és fosc

i la nit com s’eternitza;

aquest món és enganyifa

i no arriba el noble sol.

Quatre fils, en el terrat,

esperant roba d’hivern

per a assecar la bugada.

Al capdamunt, una fada

plora perquè minva el fred,

i és que encara no ha cobrat.

A dos quarts de set, és fosc

i es queixa la campana;

en el cel, hi ha porcellana;

a terra, castell de foc.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXLII)

01 Març, 2024 05:16
Publicat per jjroca, Poemes curts

Minsa hores

de la nit

venen totes

a dormir,

són prou tanoques.


Visc en un món

tan desllibert

que mai són

el oponents,

ens tenen por.


És quan plou

pel dematí

quan el bou

vol el dormir,

haurà poc sou.


Les paraules

són així:

van les taules

entre amics

cercant mil nafres.


Quan la mossa

em demanà

vaig fer bossa

i a casar,

després, la nosa.


A la vora

del convent,

mai fa nosa

el penitent,

és que no hi gosa.


Amb la força

que jo tinc,

mengen brossa

els enemics,

són poca cosa.


L'olivera,

amb ses olives,

diu que n'espera

de totes mides,

no porta pressa.


A les portes

de l'infern,

mai ho notes

si és hivern,

els hi ponen totes.


Com em cansa

de debò,

haver a casa

poc sabó,

més poc encara.


En el regne

dels babaus,

cada vespre

trobo pau,

em vaig fent tendre.


Com em deia

en Llucifer:

Una teia

és un mal fet!,

després se'n reia.


I mai saben

quan plourà

ni demanen

l'endemà,

segur que cauen.


En el regne

de la por

cada metge

ho cura tot:

el cap i el fetge.


Al carrer

del desesper,

el primer

massa que es perd,

vol ser darrer.


Les comandes

van així:

quatre pastes,

gens de vi

i tardes llargues.


Com no era

segador

a la sega

va capcot,

no interessa.


A la casa de ponent,

no hi ha lluerna,

es tanca amb sol i vent

i mai es vessa

ni brandi ni aiguardent.


Com m'estima

li diré

que si crida

ni convé:

amor ni vida.


Al racó

del desconcert,

un minyó

és un marrec

o un infantó.


Li demano

al déu del vent

que, si callo,

ell vagi fent,

és el meu amo.


I quan l'era

es deixa anar

ve la fressa

de tornar,

l'estiu ha pressa.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

De la flor i set poemes més

01 Març, 2024 05:11
Publicat per jjroca, Poemes

De la flor


De la flor, vull el color

i la flaire que encomana;

durarà una setmana

esperant trobar l’amor.

L’abella no es decideix,

manta feina ha per a fer;

primer, visita el roser

puix la rosa s’ofereix.

El gladiol, la margarida

i una rosella distreta

s’han posat el vestit nou.

El treball és de poc sou,

però quan serà la festa

si molts venen a la crida?


Ni se n’adona


Una plata d’amanida,

una cuixa de corder,

el vi nou d’aquella vinya

d’un raïm, del tot, discret.

La menjada de senyors

diria que no li escau;

és un pobre, un babau

ben lliurat als perdedors.

Per a postres, una poma,

d’aquelles de pell tan fina,

collida a la tardor.

Poc després, vindrà la por

a emportar-se mitja vida,

però ell ni se n’adona.


Mentides de porcellana


Mentides de porcellana,

fetge tou i malcarat;

aquest any, ni ha sembrat

perquè ha ben poca gana.

Migdiades de cafè

on desfer mil aventures,

ha, a la cara, pampallugues

i, somiant, com s’entreté.

Fa prou temps

que la saviesa,

un matí, el va deixar.

Ara, parla per parlar

i, viatjant per la neciesa,

només calla quan no el veus.


Ella crida


A les voltes del migdia,

diria que he demanat

una truita de les grasses

amb tres ous dintre del plat.

El vi nou de la taverna

el vull beure pel broc gros,

ella diu com soc talòs

perquè vaig sempre a la meva.

Una mossa m’oferia,

per si em volia casar,

una cambra a les golfes.

Entre palles i garrofes,

a l’hivern, fa bon passar

tot sentint com ella crida.


Lluny del catau


El meu pertànyer

a aquest estat humà

em fa pensar

com he de plànyer.

Mentre vivim,

enmig presses i pors,

cerquem calor

allí on glatim.

Puix res m’escau

com avançar pel dret

del pensament.

Pobre innocent

ben poc traurà de net

lluny del catau.


Haig pensa planera


Els lladregots,

en veure’m innocent,

diuen que el vent

s’amaga on pot.

Com soc feliç

d’haver minsa fortuna,

lluitar per una engruna

d’aquell tresor precís.

Avanço, prest,

per la drecera

del meu sentir.

Hauré de dir

que haig pensa planera

amb poc encert.


Demana oblit


Dieu-me si

el meu amic dimoni,

quan troba a sant Antoni,

voldrà fugir.

Ell només és

una animeta trista

qui va demanant brisa

i un poc de verd.

El meu amic

no pot anar a l’infern

perquè el repten.

No el comprenen,

el sentiment el perd;

demana oblit.


Com mirava el pardal


Com mirava el pardal

aquell retall de la lluna;

no vol cap menja feixuga,

engreixar li farà mal.

Si estès més grassonet,

no seria entre nosaltres;

poc abans, ells n’eren quatre,

ara, el trobo ben solet.

Com mirava el pardal

quatre crostons a l’ampit

de la finestra de casa.

Però la gana li passa

i vol emprendre l’eixir

perquè fugir és el que cal.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXLII)

01 Març, 2024 05:02
Publicat per jjroca, Epigrames



Massa cases
sense son
són irades
per tothom.


Na Maria
es vol casar,
però el dia
ni se sap.


Sense pressa
parla el vent,
quan acaba,
ni se sent.


Al carrer
de les comandes,
has de saber
al temps que passen.


Una mossa 
viu amb mi,
me l'estimo
perquè sí.


Una flor,
sense jardí,
és amor
sense destí.


Amb les pedres
del camí,
els valents
es fan coixins.


A la casa
de l'enyor,
no hi ha taula
per a tots.


Quan la mossa
es vol casar,
mai demana 
pel menjar.


A la casa
del record,
massa llana
i poc cotó.


Si m'empipes,
et diré:
que ni penses
ni ho entens.


Quan demanin
per volar,
que no em planyin,
me'n puc estar.


Una roda
porta el món,
volta i volta 
ni sap com.


Són les pedres
del camí
les qui callen
cada nit.


La lluna volia
festejar amb el sol,
ell ni la sentia
quan tot era un plor.


Sense ganes
de manar,
callo i somio
fins demà.


Una rosa
ja m'ha dit
que fa nosa
prop del llit.


Na Joana 
va a la font,
ben mudada,
amb dolç cor.


Com m'estima,
li diré
que, anar a plaça,
està prou bé.


A la casa
de la creu,
n'entren cinc,
en mengen deu.


Com m'estima
de valent,
va a la plaça
i ho va dient.


Per si em costa
prendre el son,
porto pastes,
vi i rom.


He demanat,
a primera hora,
tornar a l'escola
sense haver d'entrar.


He comprat 
per regalar:
dues sardines
i mig pa.


Com pregava
per l'amic,
demanava
ser més ric.


Mai demano
per a mi:
menjar poc
i fer patir. 

A la casa
del mai més,
si no entres,
tot ho perds.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
«Anterior   1 2