Poemes curts (CXLIII)
13 Març, 2024 09:21
Publicat per jjroca,
Poemes curts
No hi ha dies
sense nit
ni grandàries
d'esperit
sense malícies.
A la cambra,
en fer-se nit,
no hi ha calma
de neguit,
sols recordança.
Quan la barca
va a la mar,
mai es cansa
de bregar,
és jove encara.
A la taverna,
en ser la nit,
una lluerna
apaga el crit,
és deslliberta.
Com havia
poca sort,
estaria
més bé mort,
ni ho sabia.
Com voldria
posseir
l'alegria
sense vi,
és gosadia?
Qui no menja
bacallà
si l'enveja
és més enllà
de cada dia?
Una vaca
em comentà
que li agrada
anar a dinar
prop de sa casa.
La formiga,
a l'hivern,
perd l'amiga
al formiguer
mentre li crida.
Com m'agrada
el treballar,
en ser a casa,
ho deixo anar,
després em passa.
Massa menges
per sopar,
massa enveges
per guanyar,
mig món a cegues.
No espero
de la nit
ni li prego
gran delit,
després, desperto.
Al palau
dels decebuts,
no hi ha claus
ni massa embuts,
només catau.
En el regne
de la por,
hi ha un setge
esfereïdor
sense cap metge.
Li contava,
havent sopat,
que una cabra,
en un prat,
s'esvellegava.
Al racó
dels somiadors,
hi ha esglaons
de tots colors,
més de marrons.
A les tardes
de tardor,
hi ha aturades
de paors,
són mesurables.
Com havia
poca fe
ni sabia
el quedar bé,
una enganyifa.
És la goma
qui se'n riu
quan el tanoca
diu que escriu,
ho fa prou d'hora.
A la capsa
de cartró,
hi ha una fada
de debò,
però no esclata.
És el pobre
sentiment
qui vol motlle
en bufar el vent,
músic mediocre.
A la cova
dels gegants,
mai no toca
fer-se el gran
ni pensar d'hora.
Us parlo d'una engruna i set poemes més
13 Març, 2024 09:16
Publicat per jjroca,
Poemes
Us parlo d’una engruna
Heu de venir, si cal,
a la fira tardana
on el vell fred proclama
com l’estiu li fa mal.
Li agrada més la neu;
del riu, els canelobres,
aquells joves mediocres
qui volen ser els hereus.
Han de venir, si cal,
a veure plorar el nin
quan la mare s’allunya.
Us parlo d’una engruna,
un sospir, un gotim,
que oblida el vent de dalt.
Vaig posant-me tebi
Esclau del meu ofici
i del meu cos poruc;
avanço, tant com puc,
cercant un benefici.
Però, de sobte, trobo un déu
amb esperit mediocre;
em diu que, sent tan pobre,
millor és viatjar a peu.
I manego el silenci
fins que aplega la nit
i pujo a la pallissa.
De tant en tant, a missa
va demanant per mi
i vaig posant-me tebi.
Els dies que he perdut
Els dies que he perdut
en somnis ben lleugers
els poso en un paper
per a haver aixopluc.
Mentides m’ha contat,
gairebé sense mida;
per cercar la mà amiga
he perdut el combat.
Com tornaré a ser
victòria d’enemics
qui cercaven la lluna.
He guanyat, una a una,
les paraules que escric
sense saber el perquè.
A la vora de l’infern
A la vora de l’infern,
viu la tenebra;
si la porta és oberta,
prompte, no hi és.
El meu amic dimoni
és molt sorrut;
el voldria ben borni,
però no puc.
A la vora de l’infern,
hi viu un ca
qui les portes vigila.
Quan em veu, de seguida,
em demana jugar;
més a l’hivern.
La mestressa
Sense pressa,
demano eixir
i la mestressa
vol dormir.
A taverna,
vull anar,
però és plena
a vessar.
La mestressa
posa els plats:
poca menja
i vi barat;
si no es queixa,
és punt i a part.
En Jesuset
Els nadals
han de ser bons,
plats ben grans
i molts torrons.
A l’estable,
en Jesuset
està despert
guaitant els altres.
Com els Pares
estan callats,
res ha de dir.
Han de venir
pastors sensats,
gelats com marbre.
Una pedra a la sendera
Una pedra a la sendera
es queixava de la sort,
com voldria anar a port
per a veure qui navega.
Però la barca és vella
i la pedra no vol nedar;
com voldria navegar
si la mar fora menys seva.
Una pedra em comenta
que l’aigua no li convé
per si li fa la traveta.
En el sec, no hi ha problema
i, si la pluja esdevé,
sempre demana una treva.
Cansats els ulls
Cansats els ulls
i llarg el sacrifici,
el seu ofici
ja és prou lluny.
Ara, es lleva
del rabent llit,
un esperit
com el turmenta.
Poques les passes
per prendre el sol
a la gran plaça.
El cap carbassa
va allí on vol
manta setmanes.
Epigrames (CXLIII)
13 Març, 2024 09:11
Publicat per jjroca,
Epigrames
Una bóta
sense vi
parla, sempre,
mal de mi.
Com cavil·lo,
a desgrat,
que el treball
ha de ser part.
Massa nits
sense calor,
com ens porten
la tardor.
A la vora
del camí,
sempre, hi ha
qui es riu de mi.
Les cançons
se'n van al cel
i s'obliden
del concert.
Una mossa
m'ha de dir
que el fer nosa
és per a mi.
Sense mossa
ni veí,
veig l'infern
ben lluny d'aquí.
Amb més ganes
que diners,
somio poc,
però a pleret.
Al rellotge
de la plaça,
el temps topa
o s'allargassa.
En el port,
els mariners
mengen poc
i beuen bé.
Com el mestre
ensenyava
i la classe
ni ho notava.
Per a córrer
sense fre,
menjar poc
i pair bé.
Sense la disfressa
de l'enamorat,
si l'amor desperta
qui el bressarà.
Na Joana
m'ha de dir
que, si haig gana,
porta el vi.
Una rosa
sense fe
no és gran cosa
ni em mereix.
En el regne
de la nit,
hi ha un amic
que se sol ofendre.
A les voltes
del camí,
hi són totes
per a mi.
A la casa
de l'oblit,
dorm un pobre
sense abric.
A les festes
de Nadal,
cada casa
és un sidral.
Quan aplego
a la font,
trobo aigua
i mals d'amor.
Esperant
arribar a ric,
vaig passant
de trobar amic.
A la casa
de la sort,
poc es menja,
però dolç.
Si el fred
em ve a buscar
de segur
que em trobarà.
Com demano
per haver
força palla
en el paller.
A la casa
de l'Arnau,
qui mana
porta la clau.
El més pobre
del carrer,
avui, té gana,
demà, també.
Mai demano
per a mi:
massa feina
i curta nit.