Pensaments festius (CXIX)
14 Novembre, 2022 12:07
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
He trobat amics, però no es mouen.
Em demanen més diners que bona voluntat.
És un home bo, però no es deixa coure.
El banquer em sorprèn, em proposa un negoci.
Estic a casa, encara em deixen viure-hi.
A l’hivern, un tendeix a fer el món petit.
No vull més por de la que necessito.
La força és la caixa on anem posant els dies.
Espera tant que no pot fer res més.
El temps és el tren que no s’atura.
Potser l’estimo, he deixat un segon de pensar amb mi.
Les paraules volen perquè no dona temps per amuntegar-les.
El millor de la ràdio és que fas servir un sentit secundari.
He comprat un televisor, algun dia posaré el corrent elèctric.
El sorprenent de la sogra és que parla bé de la seva filla.
No crec en la bellesa, només en l’harmonia d’espais .
Les cases ploren d’anar tan ben guarnides.
Els veïns no dormen dintre del meu plat perquè no els deixo.
A Déu li demano, al dimoni li passo comptes.
És bon cristià, però no porta feina a casa.
L’església és plena, no és estrany que Déu no hi sigui.
Treballo cinc dies i així saben on sóc.
No tinc més gana, però necessito atipar-me.
Un conte és una història amb set colors.
No puc arribar allí on no puc anar.
El cementiri és la casa de la mala sort.
Proveu de posar la fe en un sac buit.
He provat de passar la nit però el sol no se n’anava.
Prefereixo estar sol que no estar.
No em faig vell perquè han fugit els meus dies.
Estic tan cansat que he parat el temps.
Soc un casat inútil, però necessari.
Les dones fan la guerra, prompte engalanaran els canons.
No he demanat viure, però m’estic acostumant.
El millor de la música és que, els cops, els reben els altres.
Ella canta tan bé que la tinc, tot el dia, donant tombs.
El silenci té palau i, el soroll, cabana .
Els futbolistes serien innecessaris si les pilotes juguessin soles.
No tinc fe en el demà, l’he posat tota en l’avui.
Puc acabar un any, però no el darrer dia.
No sento la pau al cor, sento el cor amb pau.
Cap pensament hauria de fugir d’un full escrit.
Tots busquem la nostra veritat, però no la sabem compartir.
No estic sol, m’acompanyen els meus somnis.
Ens toca l'oliva i set poemes més
14 Novembre, 2022 12:04
Publicat per jjroca,
Poemes
Ens toca l’oliva
A l’hora primera,
quan el sol aguaita,
em llevo, de pressa,
per si el pare crida.
Avui, com ha dit:
ens toca l’oliva,
el fred no convida
per a ser l’amic.
La llet com fumeja,
en el bol estant,
esperant el pa.
És dur el passar
fins que va avançant
un sol sense treva.
A l’escola, la lliçó
A l’escola, la lliçó
amb un mestre exigent,
arribarem fins a cent
tot comptant de dos en dos.
La pissarra ben pintada
i un guix fent les cabrioles,
quant llargues que són les hores
fins que aplega la vesprada.
En el mapa, veig els rius,
les depressions, les muntanyes
amb terres inconegudes.
Vaig pensant amb les erugues,
amb mosquits i les aranyes
esperant el nou estiu.
En el petit dubte
En el petit dubte
del gran desconcert,
com la ment es perd
per trobar un reducte
on passar l’hivern.
El cel com s’apropa
i perd la raó,
va perdent calor,
voldrà fugir d’hora
cap a altres llocs.
En el petit dubte
com em bull el cap,
em té segrestat,
li prego que mude.
Un ou saltironant
He demanat per dinar:
una sardina torrada,
que estigui del tot salada
puix la vull ben remullar.
Amb un ou saltironant,
ben dintre de la paella,
vagi l’oli d’olivera
regalant-li el seu encant.
Una tomata collida,
un capvespre, en un hort
on el pagès la criava.
El pa sigui de torrada
amb un vi negre de cor
que no conegui la mida.
Aprenent de bon pastor
Les ovelles del meu amo
mai es cansen de belar,
pel matí han de començar
i no aturen si ho demano.
Aprenent de bon pastor,
cada dia ho deixo anar,
la feina de rabadà
m’agrada quan fuig el sol.
Com m’estimo els de dalts
quan senyoreja la pausa
d’aquell vent enfurismat.
Vaig resseguint el ramat
amb un ca que mai es cansa
de guaitar-me d’amagat.
En viatges a la lluna
En viatges a la lluna,
he trobat homes de bé,
algun pobre que també
voldria haver una engruna.
Allí, estan bocabadats
en veure una tomata,
un bocí de pastanaga
i un pa del tot torrat.
En viatges a la lluna,
m’he tornat un xic ateu
per no trobar cap església.
Enyoro la regalèssia,
les eixides d’anar a peu
fins aplegar a la llacuna.
Les hores toves
Poseu-me pa i hores dolces
per a avançar sense fruitar,
estalvieu-me el gran pensar
que finirà en aplegar a les noses.
Vaig, com diria, un poc perdut
esperant trobar encanteri,
és un viatge sense pretèrit
amb llarg present i futur curt.
Poseu-me pa i hores dolces,
el gruix poder d’anar endavant
per a conquerir regnes estèrils.
Eixirà el sol, pesi a qui pesi,
mentre tardor anirà plorant
fins que apleguin les hores toves.
Els fantasmes han marxat
El fantasmes han marxat
ben tips de sentir campanes,
els minyons menjant castanyes
diuen que els poden fer mal.
Massa ànimes de la vila
se n’han tornat decebudes,
han fet pors i pampallugues
a minyons de totes mides.
Els fantasmes han marxat
emportant-se nostres somnis
al regne de la foscor.
No he de ser bon lluitador
i he de passar com qui trobi
un reclau prou oblidat.
Poemes curts (CXI)
14 Novembre, 2022 12:02
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Com demano
minsa sort,
quan em planyo,
ho tinc tot:
suau i maco.
La virtut
va amb la fe,
fer-se mut
és parlar bé,
vol aixopluc.
Amb seixanta
balladors,
qui no balla
no hi és tot
o li falta gràcia.
Amb la menja
d'aquest plat,
quanta enveja,
ha fet salat,
és la revenja.
En tornar
del cementiri,
he comptat
tots els meus vicis,
no he acabat.
Al petit racó
de la melangia,
viu el gran senyor
qui estimar confia:
el més gran tresor.
Petit com sóc,
des de dalt estant,
m'han deixat un lloc,
força inversemblant,
ben a prop del foc.
No haig massa
solució:
vaig a plaça
a menjar dolç,
a més, m'agrada.
La patata
per sopar
i si passa
per demà,
quant poc m'agrada.
Mai demano
solució
si m'escanyo
de debò,
sempre guanyo.
Quan la mossa
vol menjar,
si hi ha sopa
no hi ha pa,
és com toca.
A la casa
de l'heroi,
qui no mana
ni és cofoi,
és com s'acaba.
Ha dit el marit:
Avui, per dinar,
no han faltat els crits
des del primer plat!
És un mal antic.
Quan la vella
va a la font,
porta pressa,
vés per on,
l'aigua ni es queixa.
Mai em canso
de somiar
i proclamo
que he viatjat
sense pensar-ho.
Enmig del jardí,
de la plaça vella,
hi ha una rosella
sense res a dir,
potser està ofesa?
Vull, per al capvespre,
sense saber com,
les ganes d'aprendre
puix no veig on sóc,
mai ho podré entendre.
A la casa
d'en Ramon,
cada cambra
és mig món
o poc li falta.
Les comandes
de la sort
tenen cases
sense hort,
són miserables.
És la panxa,
en el dejuni,
qui demana
que la curi,
vol viure massa.
A la porta
de l'infern,
qui no plora
tot ho perd:
diners i bossa.
Per a ser
bon segador,
menjar bé
i prendre el sol,
de vi, també.
Epigrames (CXI)
14 Novembre, 2022 11:56
Publicat per jjroca,
Epigrames
La grandària
del meu bosc
no és massa
ni massa poc.
A la casa
del valent,
hi haurà por,
però no la sents.
Manta lluites
per lluir
tot enmig
del gran glatir.
Quan la lluna
em convida,
no em parla
ni em mira.
A la porta
de l’enyor,
es respira,
però poc.
I la pensa
es va fent:
a poc a poc
o malament.
El dimoni
haurà feina:
sense horari,
sense eina.
Si m’acosto
a ésser vell,
vull camisa
i jersei.
Quan ensuma
el nou hivern,
diu la mosca
que ha fred.
La venjança
duu a la por
a contrades
de foscor.
Ni temences
sota el llit
em privaran
de glatir.
Com l’abella
demanava:
Haver mel,
repòs i casa!
Si riuen
els benestants,
sofreixen
els vilatans.
Pel matí,
demano el vent,
a migdia,
vaig perdent.
La joia
del meu veí
mai em porta
al meu si.
Esperant
la primavera,
discutim
amb la gelera.
I quan penso
ve el retruc:
massa idees
sense llum.
En el dia
del difunt:
no hi ha gana
ni ensurt.
A la festa,
hi aniré
si hi ha joia,
pausa i fe.
Sento el gos
enmig dels gats:
Si hi ha peix,
faré salat!
A les portes
de l’hivern,
cal estar:
bé i despert.
La formiga,
al corriol,
no vol pressa
ni condol.
A la barca,
el mariner
mai demana:
massa vent.
A la vila,
hi ha enrenou:
cares agres,
minso sou.