Pensaments festius (LXXIV)
01 Maig, 2021 05:30
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Viuen tants a ciutat, que és absurd no ser d'allí.
Ploreu davant dels déus, així els tindreu contents.
El fanal és el sol del meu carrer.
Si trepitgeu el món, no dubtarà en cruspir-vos.
Voldria ser dimoni, però no li he trobat lloc a la cua.
Els millor de les eleccions és que passen i s'obliden.
Vaig trobar un polític sincer i no vaig atrevir-me a votar-lo.
Si voleu ser bon mestre, comenceu per ser mal alumne.
Si ho expliqueu massa bé, on queda la gràcia del secret.
Estic content perquè em deixen pagar.
Tinc tan pocs amics que ni em malparlen.
Sense cos, no aniria enlloc.
Sóc tan feliç que el veí ni em saluda.
Vaig tenir una núvia, però no se'n va assabentar.
Tingueu fe i deixeu tots els diners en aquesta bossa.
No sé si el treball dignifica, però et fa perdre massa temps.
Sóc tan pobre que puc repartir un vaixell de misèria.
Tot i tenint poc, sóc un avantguardista de la moda.
Si espero una mica, passaré de ser vell a ser antic.
Em diu que m'estima inclús quan no hi sóc.
No el faria patir, però ho necessita.
Em voldria aprimar, necessito una mica d'espai.
No és que m'equivoqui, és que no ho encerto.
Déu, quan mulla els pobres, els hauria d'enviar sabó.
El pobre sempre necessita algú a qui llençar pedres.
Demano a Déu que els arbres no li demanen ser assalariats.
Va ser el dimoni qui va fer l'home treballador.
Déu ha repartit tant la feina que, ara, no li'n queda.
Va fundar una assegurança de mort i el van tenir per boig.
Escriuria més, però el paper s'embruta.
Estic tan cansat que ni us envejo.
Estic tan acostumat a perdre que segueixo viu.
És una noia tan maca que no em veu.
Tinc tant per aprendre que m'emporto els deures a casa.
Us donaria un consell, però no necessito salvar ningú.
El temps voldria entrar al cementiri, però allí es perd.
El temps que l'home perd badallant, la dona el perd provant-se roba.
No és que pensi molt, és que sóc molt distret.
Jo volia ser lliure, però em van regalar una bossa.
Si tinguessis sis peus, no necessitaries cadira.
He descobert que, callat, m'equivoco menys.
Quan li prego a Déu, s'atipa de riure.
El rics li han demanat, a Déu, que encareixi les entrades del cel.
Exigeixo cucs amb pedigrí en el meu enterrament.
Poemes curts (LXXIV)
01 Maig, 2021 05:27
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Quan la pluja aplega
al bell mig de l'hort
com plora el pebrot
amb la tomatera,
diran que hauran mort.
El gegant demana
anar a esmorzar:
cent ous, mitja vaca,
però sense sal,
salat no li agrada.
En el regne
dels vençuts,
cent són enzes,
mil són curts,
però alegres.
En la solitud
d'aquest el meu regne,
he trobat un setge
on dorm la virtut,
que ningú li pregue.
Si el dret de volar
arribés on visc,
de segur que el risc
voldria manar,
massa por li tinc.
Si la mort
em ve a buscar
ho tinc tot
per a pagar,
potser hauré sort?
Com la pluja
m'ha de dir
si la bruixa
ve per mi,
faré el que puga.
Com cada vespre,
quan baixa el llop,
sento el record
dur i maldestre,
palau de por.
M'hauria agradat
menjar, cada dia,
almenys dotze plats,
amb bona amanida,
sense mitja part.
En el regne
de la sort,
el gran mestre
no hi és tot,
massa tendre.
Com deia l'aranya:
Sempre estic dubtant,
filo com abans
o faig com m'agrada,
ple de farbalans!
En el regne dolç
de les hores toves
cerquem massa noses
per guanyar tothom,
manta de cabòries.
Quan l'hivern
truca a la porta
la nit fosca
va dient:
Prou revolta!
En el revolt
de les males penses
un se sent molt sol,
voltat de tenebres,
mai trobo el consol.
Aniria bé
si l'amor venia
a sentir, potser,
com ve l'alegria
amb la nova fe.
Quan el fred aplega,
perquè el vent el duu,
porta a casa seva
el goig de ningú,
és massa garrepa.
Amics del carrer,
quan aplega el fred,
no em dieu pas res
qui parla és l'hivern,
foll i venturer.
Cada dia, al dematí,
quan el sol, de nou, trascola,
un demana ser petit
sense ganes d'anar a escola
deu ser aquest un mal antic.
Portaran el sons:
notes melangioses
els clavells i roses
amb les altres flors,
totes ben formoses.
Porta presses, el vent,
en terra ferma,
gairebé ningú el sent
ni se l'espera,
coses de l'enteniment.
Epigrames (LXXIV)
01 Maig, 2021 05:20
Publicat per jjroca,
Epigrames
Una poma,
amb el seu cuc,
se n'adona
sense ensurt.
Volia pensar
en anar de pressa,
però la feblesa
em fa caminar.
Si el dimoni
em conquesta
que vingui la festa
seguida d'oprobi.
En el reguitzell
de les hores baixes,
poseu-me rebaixes
de joies i atuells.
No hauré més temps
en viure debades,
són massa les cases
dels amos dolents.
En el rebuig
de les hores baixes,
hom cerca el garbuix
de les velles fades.
Perdudes les ganes
al cim de l'oblit,
un cerca l'amic
per sentir-se amable.
No hi ha cases
sense ruc
ni contalles
sense ensurt.
Quan em llevo
pel matí,
és quan prego
al coixí.
Les fulles ploren
a la tardor,
com elles volen
cercar qui les vol.
En el regne
de l'amor,
massa setge
és colpidor.
Quan la mossa
està per mi
no fa nosa
ni en dormir.
Que no vingui
el llangardaix
ni critiqui
el que faig.
Manta primaveres
no porten tardor
ni riuen, corpreses,
quan s'allunya el sol.
Com riuria
del meu mal
sinó fóra
un sidral.
La nit llangueix,
el sol és desvetlla
i, a cada parpella,
el somni decreix.
Manta hores
i tinc son,
són tan poques
les cançons.
Per la vila va
una lletania,
hi va cada dia,
no se'n sap estar.
És mon cor mesell
qui crida a la porta,
mai us parlo d'ell
per si vol revolta.
Les mil hores
de la nit
parlen totes
de neguit.
Cada dia
porta el sol:
la desídia
o el conhort.
Una jove mossa
no n'està per mi,
no sóc massa cosa
per a ser marit.
Al racó del mas
diu la masovera
que ningú l'espera,
ningú li fa cas.
Mai he sabut com
la vida ens demana
complir la comanda
de saber per on.