És la gran porfídia i set poemes més
01 Maig, 2020 07:12
Publicat per jjroca,
Poemes
És la gran porfídia
En el reialme del país incert
on mai recorden les velles històries,
he de compondre els dies i hores
per si em deixen enmig del desert.
Car home sóc i només reclamo:
un tros de terra on poder fruitar,
monstres estèrils volen el demà
on hi hagi servents per endolcir l’amo.
I tot és repte a la llunyania,
estem tancats en gàbies planeres
bastides de fils amb cotó i or.
A una finestreta, he trobat la por,
ben escanyolida, amb penses severes,
demanant ajut, és la gran porfídia.
Aparteu-me de la gent
Papallones, és hivern,
cal romandre dintre l’ou
fins que el sol ens digui prou
i retorni el color verd.
És llavors quan volarem
per ribes i per jardins,
de segur que ens trobarem,
mig somiant, entre vells pins.
I, allí, a la pineda,
la conversa serà llarga,
prou amable i escaient.
Aparteu-me de la gent
que, quan em fan bona cara,
és senyal que vaig perdent.
Na Mariona es riu de mi
Na Mariona es riu de mi
perquè la trobo bufona,
són penses d’aquesta dona
a qui empaita el neguit.
Com encara és al temps
del dubte i la incertesa,
somia que és princesa
i sobrada en pretendents.
Na Mariona es riu de mi,
em va fent la gara-gara
amb un to ben fonedís.
Com em poso malaltís,
diria que em vol encara,
però ho oblida sovint.
Estic despert
Escriure un vers
rere llarga atonia,
sentir el camp com crida,
ens diu que no pot més.
I tot s’escau:
amarg i miserable,
hem de trobar culpable
mentre l’angoixa rau.
Pregar al bon sol
un xic de gran paciència
que ens porti un curt hivern.
Estic despert,
espero trobar ciència:
concisa, de consol.
Són pocs els fums
Deures vindran
al país de les hores,
potser no hi seran totes,
algunes com se’n van.
Poseu-me dies
sense llevar-me d’hora,
dolces històries,
properes, a la bossa.
En mon fugir,
no preciso sarró
ni embalum.
Són pocs els fums
i curt el caparró
per a glatir.
Les cadires de fusta
Avanço com la terra
a pesar del despit,
cada dia, ha sa guerra,
cada pau, ha sa nit.
Som guerrers d’enganyifa
asseguts al cafè,
algun cop, ha de ser
que guanyem la cobdícia.
Les cadires de fusta,
un vi negre de cos,
el desig de guanyar.
Quan la força se’n va
fem un xiscle o dos
per si aplega la tusta.
Fóra capritx
Em porta hivern
al si de l’hort
amb el record
de la figuera.
Com ella espera,
sense més por,
amb el tresor
d’empaitar el verd.
Al petit poble,
tot és coïssor
i gran desig.
Fóra capritx:
ésser un senyor
constant i noble.
Cavall vell i nou camí
Cavall vell i nou camí
per empaitar les aventures,
caldrà somiar altres pastures
per trepitjar, joiós, el llit.
Quantes poncelles desenfeinades
cercant amors més consistents?
Hauran uns dies prou exigents
on el lluitar serà debades.
I, de ben pobres, un cove ple,
de mentiders, un disbarat
per a obtenir nou sacrifici.
És salvador de bon ofici
qui dormisqueja dalt del terrat
tot esperant lliurar-se al bé.
Epitafis (L)
01 Maig, 2020 07:09
Publicat per jjroca,
Epitafis
Quan vaig arribar em trobava pitjor.
Acostumo a despertar-me cap al migdia.
Encara no he trobat un coixí còmode.
Avui, podríem pensar junts.
Estic tan cansat que no em llevaré.
Si no et fa res, tornaré amb tu.
No ens mouen ni els diners.
Els diumenges és més entretingut.
Normalment, només passen dones.
Restar aquí, no paga la pena.
El veí deia que no es moriria mai.
Es pot saber on estaves?
He deixat una núvia perquè no volia manar.
El metge diu que no em baralli.
Acabo de saber que sóc orfe.
Fa una setmana que no bereno.
He decidit no espantar-me més.
Us faig saber que faig vaga.
Algun dia hauré de decidir-me.
Només es permet entrar en cas de perill imminent.
Mai sé quan vénen a veure'm.
No vull ni pensar com me'n sortiré.
A partir d'ara, no penso enraonar més.
Massa dies sense veure el sol.
Permeteu-me que me'n rigui.
Fins diria que m'he mogut.
No em vindrà mal una mica de llum.
No és per res, però estic content.
Ho sento, no cal que em curi.
Porto uns dies de neguit.
Ja sé que has vingut.
A l'hora de dinar, farem mitja part.
Mai sé quan he d'enllestir.
Entre tots fem un gran polsim.
Avui, he demanat ésser valent.
No és per dir-ho, però ni vinguis d'hora.
Encara em dura el vertigen.
Sóc a punt per a rebre visites.
Ho sento, però estic escabellat i trist.
Porteu xancletes per si heu d'entrar.
A quin preu estan les roses?
Si vens a dinar, faràs salat.
Els dijous ens solem barallar.
Ja he venut tres sacs de pau.
Al meu veí, tampoc el podia veure.
Els caps de setmana, anem a falles.
Ni ho sabia que estaves aquí.
Estic pendent de qualsevol soroll.
La senyora deu estar enllestint.
No em puc treure la feina dels ossos.
Vulgues que no, et faràs a la idea.
He demanat que em posin al padró.
Estic delerós per provar-me roba.
Si et portes bé, canviaré el llistat.
Darrerament, no em suporto.
Avui per avui, no tinc pressa.
Tornaré, però amb condicions.
He anat a donar un ensurt, torno de seguida.
On havíem quedat?
Respecteu el protocol.
Desitjaria ser el mort del mes.
Si heu de pregar molt, feu-vos a un costat.
Em preocupa la salut del metge.
Fa una setmana que no menjo, estic que mossego.
No us cregueu: Descansi en pau!
Pensaments festius (L)
01 Maig, 2020 07:07
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
El ric no té olor ni color ni sabor ni defecte.
El pesat de ser ric és escollir.
Si ets ric no cal ni que ho diguis.
Ser ric és tenir la dona jove.
Era tant ric que vigilava l'ombra.
Ser ric és el millor dels accidents.
Un ric mai es queda sense núvia.
Era tant ric que es netejava les sabates amb els banquers.
El ric ni reconeix els seus diners.
Un home és ric si no troba mai portes tancades.
El ric a la tribuna i, si pot ser, més amunt.
El ric no té temps per a ser intel·ligent.
El ric mai veu la pel·lícula des del darrere.
La dona rica, a més, és maca.
El problema del ric és que només té un cos.
Vida llarga als rics i llunyania.
Déu posa pocs rics perquè no hi caben.
A la vida del ric, tot és interessant.
Si ets ric, et serà fàcil tenir raó.
Els somnis del ric són més pobres.
Un vol ser ric per si es pateix.
Els rics deixen els pobres a la porta.
L'home prim no necessita gana.
La por de la mort omple la casa de neguit.
El millor de la derrota és la conformitat.
Les paraules vanes omplen els buits del cervell.
Ningú sap on acaba el seu pensament.
El riure de la dona és la porta del desig.
He pregat poc perquè em sento fort.
Una joia neix per a ser lligada.
És tan maca que li sobren els ornaments.
Si m'estima, m'ho farà saber.
Saber escoltar és el millor dels goigs.
Si he de dir que l'estimo, malament.
Els cabells són les cortines del cap.
Possiblement, despullats, ens avergonyiríem.
Mai oblido que visc de lloguer.
Si em faig notar és per por de no ser trepitjat.
Si parla, l'home, pot deixar de ser racional.
Les dones parlen per poder ensenyar les dents.
Per convèncer, les dones, solen llençar els cabells.
La dona s'estira la pell pel l'hàbit de planxar.
La vellesa confirma el poc intel·ligents que som.
La feina bíblica de les dones és domesticar els altres.
Poemes curts (L)
01 Maig, 2020 07:04
Publicat per jjroca,
Poemes curts
En estat poruc,
passo els meus dies,
sentint-me vençut,
prou lluny d'alegria,
en treball eixut.
Per a ser pagès,
poseu-me llavors,
sentiment de cor,
poca cosa més
que un xic de paor.
Pel corriol
de les oliveres,
massa cebes,
volen sol,
són molt seves.
La paciència
cerca llum,
vol la ciència
qui l'acull
i providència.
Com el cos cansat
segella l'enyor,
quan era senyor
de l'era i del blat,
ara, és perdedor.
Poseu-me Déu
pa en el sarró
puix vull ser bo
i viure bé,
que sigui tou.
El vent dormia
al si del bosc,
menges tenia
quan era fosc,
ningú ho sabia.
El cos demana
un tros de llit,
mig peix fregit,
una garlada,
anar a dormir.
Al racó de l'hort,
diu la tomatera
que la flor primera
és la del pebrot,
és tan mentidera.
Quatre fades
tenen son,
passen tardes
de tardor,
vers les cases.
A la casa
del gegant,
cada tassa
és un poal
o més encara.
El dimoni
qui ve amb mi,
vol que torni
a provar el vi,
és prou obvi.
Una casa vella
vora del camí,
parla perquè si,
viu en la tenebra,
d'aquell boig mesquí.
En ser petit
considero
que mai penso
el que dic,
m'allibero.
Doneu-me
per a menja
sols enveja
i estalvieu-me:
la gran pensa.
És el llop
qui m'allibera,
diu l'ovella
sense sort,
coses d'ella.
Quaranta valents
anant per la plana
tot cercant batalla
entre els aiguardents,
massa poc m'agrada.
En el regne
de la sort,
haver poc
i anar a decebre,
és el meu lloc.
Les cases parlaven
en ser a l'estiu,
en no haver caliu
com s'esbatanaven
cercant quelcom viu.
La mare demana
a tres quarts de set,
tenir bona cara,
portar vestit net,
no sé com li agrada.
Epigrames (L)
01 Maig, 2020 06:55
Publicat per jjroca,
Epigrames
Una casa vella
quan no pot xerrar
gronxa la finestra,
la fa somicar.
En un món
sense pagesos,
els més llestos
mengen or.
Massa crits
per a dormir,
com s'amaguen
al coixí.
L'oreneta vola
per estrets carrers,
allí, vol recer
i una casa nova.
Els fantasmes
són així:
cerquen cames
per eixir.
La lluna demana
anar a passejar,
el cel li proclama:
Avui, has fes tard!
En el pou
de melangies:
ni enrenou
ni alegries.
Com em plauria
anar perdent
mentre la gent
es plany i crida.
A la casa dels amics,
qualsevol taula és rodona,
cada empresa és prou bona
per a fer-la i compartir.
No vull senyor
ni llum a mitja nit
ni ser adalil
ni lluitador.
Els arbres, vora la font,
conversen amb les abelles,
els conten les meravelles,
la dolcesa del bon sol.
M'agrada sentir,
quan somriu l'albada,
el somrís de casa
qui et pren el dormir.
No demano
gaire sort:
lluny de l'amo,
prop l'amor.
A la casa vella,
no li plau l'hivern
ni fosques estances
ni silencis vers.
Per escriure necessito:
una taula on somiar,
un paper on deixar anar
massa dubtes indecisos.
Com m'agradaria
retrobar el vell sol
per parlat de tot:
de llum i de vida.
No saben d'amor
les dolces poncelles,
massa tombarelles
per guanyar-se un cor.
En el regne
de la nit,
cada ombra
duu neguit.
Poseu-me la casa
en pla alturó,
vull veure com passa,
com xiscla el rancor.
Em diuen les ones
que no hi ets per mi,
poc saben i, a sobre,
massa em fan glatir.
En el dolç mirar
de la jovenesa,
trobo la tendresa,
ganes de jugar.
Paraules em porten
al pou de l'oblit,
són tantes les hores
que les compto a mils.
Moria d'amor
dos cops per setmana:
quan va a la plaça
i em diu que no.
Ballaven les fulles
cercant la tardor,
baixaven porugues,
cansades de tot.