Dos poemes de calma i deu epitafis
11 Octubre, 2009 07:17
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Tornava la calma
Estava assegut,
a la tarda plana,
dessota d’ un arbre,
sotjava l’ oblit.
La mossa era maca,
ben rica i galana,
volia a les postres
trobar un bon marit.
La mare, disposta,
les xarxes parava,
parlava d’ un noi
brètol, eixerit.
Ni tan sols li reia,
menys me l’ escoltava,
casat, poca-solta,
monstre penedit.
La mossa passava,
em feia l’ ullet,
mostrava camisa
blanca, d’ organdí.
El mosso, com cal,
ni se la mirava,
tornava la calma,
es trobava amb mi.
La calma
Mireu, si de cas la mar,
en aplegar-hi la lluna,
es mostra dòcil, dolguda,
farcida de vanitats.
El vent s’ emporta les ones,
les llença contra la riba,
la calma arriba, aprofita
la millor de les estones.
Tot capficat, el llagut,
a dintre el port, singlota,
no s’ enfila ni s’ acota,
només vol ser complagut.
El mariner vetlla sol,
l’ adormen hores tranquil·les,
han passat les enemigues,
ara queda només por.
La calma, per Déu, la calma
senyoreja l’ horitzó,
el mariner ronca i tot
tot somiant ser rei de casa.
En el cel, les mil estrelles,
a taverna, el taverner,
poca pressa, poc diner,
on han quedat les promeses?
Mireu, si de cas la mar,
quan arriba l’ ample sol,
els diu que porta el consol,
però el porta prou cansat.
Epitafis
Ara, el meu paper és més discret.
Encara no m'he presentat.
Dubto que sigui un bon partit.
Les processons comencen a mitja nit.
Per poc, se n'escapa un.
Em mantinc fred, distant,...
Somio que tinc gana.
Demà tanco la paradeta.
El metge diu que ja té la vacuna.
Apropa' t i t' estiraré les orelles!
L' anell
09 Octubre, 2009 19:21
Publicat per jjroca,
Aproximacions
L’ anell:
1) És la millor manera d’encerclar un dit.
2) És una forma senzilla de lligar algú.
3) Com no es prou incòmode li posen pedres.
4) S’aprima mentre es fa vell.
5) No suporta els treballs manuals.
6) Separa els pobres dels anellats.
7) És la paga del compromís.
8) Té esperit de polsera petita.
9) No sap si estrènyer o caure.
10) Ens vol fer creure que el dit éscònic.
Dos poemes d'era i deu pensaments divins
07 Octubre, 2009 19:35
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Cercle d’ or
Entre tombs, pensa el cavall,
atrafegat, sense pena,
és la feina al capdavall,
fet i fet, és al mig l’era.
Cercle d’ or va trepitjant
per desgranar tota espiga,
l’ amo li crida, com tiba
la vella corda d’ espart.
El cavall seriós, suat,
de tant en tant, mira el terra,
no deu ser a mitja part,
voldria acabar de pressa.
L’ amo tan bru, tan pagès
amb vestit d’ un cotó clar,
mira la palla, el gra
i qui passa dalt del cel.
Batuda del més de juny,
un cop s’ acaba l’escola,
aquest any és any de brossa,
molta gana i poc ajut.
Els joves miren
Han aplegat a l’ era
les jovenetes,
porten cabàs de ràfia,
cent cançonetes.
No cal dir com caminen,
és tot encís,
arriben, miren, aturen,
és tot somrís.
Els joves miren, desperten
d’un somni estrany,
entre la pols, la palla,
elles, què hi fan?
Vénen de casa seva,
tendre el trescar,
volen tenir farina,
però ara és gra.
Joves venten airosos,
l’ esmicolat,
destrien, consirosos,
la palla, el gra.
Se’ n tornen les més joves,
amb mig cabàs,
la mare les espera,
està esguardant.
Com l’ era, abans airosa,
es torna pau,
les cançons s’ allunyen,
quan tornaran?
Pensaments divins
Satanàs està finançant dues telenovel·les més.
Déu ha proposat berenar després del segon misteri.
Ahir, a l'infern, no es va poder desconnectar la ràdio.
Déu no hi és, està endreçant l' univers.
Si no peques més, no podràs entrar a l' infern.
Jesús torna, però no vol pagar peatges.
Déu no ha mort, no he rebut cap herència.
Al cel, la porta petita i vella és la dels justos.
Déu és on l' hem anat posant.
He anat a l' infern, només deixen menjar fesols i gasosa.
Dos poemes ebris i deu pensaments educatius
05 Octubre, 2009 19:40
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Fill perdut
Fill perdut, atrafegat
en arribar a la taverna,
allí el sol enlluerna,
al capvespre ha d’ arribar.
Vella camisa, bufanda,
uns pantalons de combat,
no és res més que assedegat,
esmaperdut, mala traça.
Compra vi del més barat,
com la panxa li grinyola,
havia anat a l' escola,
ara aprèn de tard a tard.
La mare el vindrà a buscar,
tot enmig de les tenebres,
li sobren paraules fetes
per poder-lo ensarronar.
Borratxo, mal aprenent,
enfila el carrer blanc,
cap a casa, ningú el sent,
el silenci és tot plany.
Un cavaller
Home de les cent empreses,
guanyades a cop de roc,
només li queden promeses,
un bon amic de cap cot.
Va desfer-se dels negocis,
prudents, bonics i formals,
va caminar per vials,
va carregar cent dimonis.
Ara, calleu, els ofega
amb un licor importat,
massa poc que li ha costat,
és el fruit d’ una promesa.
Emplena de sobte el vas,
en posa una bona mida,
l’ engega sense fatiga,
el buida tot gola avall.
S’ asseu en el gran setial,
dels homes vinguts a més,
és com dir-ho: Un cavaller
amb llança, sense cavall!
I l’ amic, cap cot, el crida
a les voltes de les deu,
digueu-me: On viu l’ hereu
de tanta gran enganyifa?
Pensaments educatius
Eviteu preguntes intel·ligents, sobretot les intel·ligents.
En un mar d'alumnes, mai faran falta tempestes.
No és necessari saber més del que es pot aprendre.
Sóc massa gran per ser petit i massa vell per ser ignorant.
Els nens van a l'escola, ella mai aniria a buscar-los.
Cap exèrcit necessita resoldre un problema.
Estic aprenent a no ser-hi quan em demanen.
Un triangle no és un noi que té tres posicions.
La classe era buida, havia sortit de festa.
El millor de ser jove és el poc que saps.
Dos poemes d'amor perdut i deu epitafis
03 Octubre, 2009 12:45
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Era jove
És gran alba qui em desvetlla,
em porta muntanya enllà,
allí, tot és meravella,
tot convida a festejar.
He estimat la primera
poncella que va dir: Sí!,
anàrem en primavera,
tornàrem passat l’ estiu.
Era jove, galta rosa,
amb uns ulls color marí,
dues trenes, arracades,
el cotó del seu vestit.
Vaig estimar-la al capvespre,
a migdia, a mitja nit,
vaig apropar-me al matí,
vaig somiar-la, la vaig perdre.
Era maca
Deixeu-me dormir una estona
a la vora de la llar,
apagada, és ben clar,
puix l’ estiu fa de marona.
Ha estat fruit d’ un temps poruc
fill de la mala fortuna,
volia estimar la lluna,
vaig finir en gran ensurt.
Era maca, entremaliada,
alta, bruna, negre el cor,
vaig deixar-li el meu amor,
va desfer-lo d’estrebada.
Ara, sec cercant tenebres
al davant del noble foc,
ell no hi és, fa la calor,
tornarà passat setembre.
Li conto les malifetes,
els plors que no deixo avui,
ell em mira, s’acoquina,
deixa que passi l’ estiu.
Epitafis
Si us plau, identifiqueu-vos.
Ho sento, no estic per cançons.
Morir-se és necessari, no imprescindible.
Us concedeixo deu minuts.
Igual em trobeu sense afaitar.
I pensar que era tan espavilat.
Miri senyora, no em convé.
Escolto fins el migdia.
Fins aquí, arriben els fantasmes.
Tinc problemes per conduir.
Les garrofes
01 Octubre, 2009 21:49
Publicat per jjroca,
Aproximacions
Les garrofes:
1) Volien ser faves, però el vent les ha cremat.
2) Són tan bones que només ho saben els rucs.
3) Pertanyen a la fruita dolça tardorenca.
4) Viuen en arbres pacients que no poden anar al metge.
5) Els seu pares tendeixen a tornar a terra un cop han explorat el cel.
6) Sempre accepten una bona dent.
7) Tot i descansant damunt terra, esperen viatjar.
8) De vegades, es pregunten quin déu les fa gronxar.
9) Entren força disfressades per tal de curar la panxa.
10) Esperen, pacientment, el dia de la necessitat.