Dos poemes d'amor perdut i deu epitafis
03 Octubre, 2009 12:45
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Era jove
És gran alba qui em desvetlla,
em porta muntanya enllà,
allí, tot és meravella,
tot convida a festejar.
He estimat la primera
poncella que va dir: Sí!,
anàrem en primavera,
tornàrem passat l’ estiu.
Era jove, galta rosa,
amb uns ulls color marí,
dues trenes, arracades,
el cotó del seu vestit.
Vaig estimar-la al capvespre,
a migdia, a mitja nit,
vaig apropar-me al matí,
vaig somiar-la, la vaig perdre.
Era maca
Deixeu-me dormir una estona
a la vora de la llar,
apagada, és ben clar,
puix l’ estiu fa de marona.
Ha estat fruit d’ un temps poruc
fill de la mala fortuna,
volia estimar la lluna,
vaig finir en gran ensurt.
Era maca, entremaliada,
alta, bruna, negre el cor,
vaig deixar-li el meu amor,
va desfer-lo d’estrebada.
Ara, sec cercant tenebres
al davant del noble foc,
ell no hi és, fa la calor,
tornarà passat setembre.
Li conto les malifetes,
els plors que no deixo avui,
ell em mira, s’acoquina,
deixa que passi l’ estiu.
Epitafis
Si us plau, identifiqueu-vos.
Ho sento, no estic per cançons.
Morir-se és necessari, no imprescindible.
Us concedeixo deu minuts.
Igual em trobeu sense afaitar.
I pensar que era tan espavilat.
Miri senyora, no em convé.
Escolto fins el migdia.
Fins aquí, arriben els fantasmes.
Tinc problemes per conduir.