Dos poemes de calma i deu epitafis

11 Octubre, 2009 07:17
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

 

Tornava la calma

 

Estava assegut,

a la tarda plana,

dessota d’ un arbre,

sotjava l’ oblit.

La mossa era maca,

ben rica i galana,

volia a les postres

trobar un bon marit.

La mare, disposta,

les xarxes parava,

parlava d’ un noi

brètol, eixerit.

Ni tan sols li reia,

menys me l’ escoltava,

casat, poca-solta,

monstre penedit.

La mossa passava,

em feia l’ ullet,

mostrava camisa

blanca, d’ organdí.

El mosso, com cal,

ni se la mirava,

tornava la calma,

es trobava amb mi.

 

La calma

 

Mireu, si de cas la mar,

en aplegar-hi la lluna,

es mostra dòcil, dolguda,

farcida de vanitats.

El vent s’ emporta les ones,

les llença contra la riba,

la calma arriba, aprofita

la millor de les estones.

Tot capficat, el llagut,

a dintre el port, singlota,

no s’ enfila ni s’ acota,

només vol ser complagut.

El mariner vetlla sol,

l’ adormen hores tranquil·les,

han passat les enemigues,

ara queda només por.

La calma, per Déu, la calma

senyoreja l’ horitzó,

el mariner ronca i tot

tot somiant ser rei de casa.

En el cel, les mil estrelles,

a taverna, el taverner,

poca pressa, poc diner,

on han quedat les promeses?

Mireu, si de cas la mar,

quan arriba l’ ample sol,

els diu que porta el consol,

però el porta prou cansat.

 

Epitafis

 

Ara, el meu paper és més discret.

Encara no m'he presentat.

Dubto que sigui un bon partit.

Les processons comencen a mitja nit.

Per poc, se n'escapa un.

Em mantinc fred, distant,...

Somio que tinc gana.

Demà tanco la paradeta.

El metge diu que ja té la vacuna.

Apropa' t i t' estiraré les orelles! 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs