Dos poemes de calma i deu epitafis
11 Octubre, 2009 07:17
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Tornava la calma
Estava assegut,
a la tarda plana,
dessota d’ un arbre,
sotjava l’ oblit.
La mossa era maca,
ben rica i galana,
volia a les postres
trobar un bon marit.
La mare, disposta,
les xarxes parava,
parlava d’ un noi
brètol, eixerit.
Ni tan sols li reia,
menys me l’ escoltava,
casat, poca-solta,
monstre penedit.
La mossa passava,
em feia l’ ullet,
mostrava camisa
blanca, d’ organdí.
El mosso, com cal,
ni se la mirava,
tornava la calma,
es trobava amb mi.
La calma
Mireu, si de cas la mar,
en aplegar-hi la lluna,
es mostra dòcil, dolguda,
farcida de vanitats.
El vent s’ emporta les ones,
les llença contra la riba,
la calma arriba, aprofita
la millor de les estones.
Tot capficat, el llagut,
a dintre el port, singlota,
no s’ enfila ni s’ acota,
només vol ser complagut.
El mariner vetlla sol,
l’ adormen hores tranquil·les,
han passat les enemigues,
ara queda només por.
La calma, per Déu, la calma
senyoreja l’ horitzó,
el mariner ronca i tot
tot somiant ser rei de casa.
En el cel, les mil estrelles,
a taverna, el taverner,
poca pressa, poc diner,
on han quedat les promeses?
Mireu, si de cas la mar,
quan arriba l’ ample sol,
els diu que porta el consol,
però el porta prou cansat.
Epitafis
Ara, el meu paper és més discret.
Encara no m'he presentat.
Dubto que sigui un bon partit.
Les processons comencen a mitja nit.
Per poc, se n'escapa un.
Em mantinc fred, distant,...
Somio que tinc gana.
Demà tanco la paradeta.
El metge diu que ja té la vacuna.
Apropa' t i t' estiraré les orelles!