Dos poemes de sínia i deu epitafis
07 Setembre, 2009 16:15
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
La sínia
Es lleva el gran sol,
enfilarà la muntanya,
ara surto de la casa,
amb un ruc per a mi sol.
L’horta és a mig camí,
anant dret cap a la serra,
miro l’arbre com s’esmerça
tot i cercant un coixí.
Vianant d’un paradís,
sense gana ni fortuna,
a la panxa mitja engruna
d’aquell pa fet de panís.
En el carro, dormen junts,
vella aixada i un cabàs,
un mal tros de matalàs,
una manta d’aixopluc.
Tres carros ens han passat,
pagesos de la gran pressa,
a casa, la cuina plena,
gran la golfa, ample terrat.
Nosaltres ni llum ni sol,
al capvespre, curt sopar,
farigola, all torrat,
minses sopes amb un ou.
Així, sense seny ni gana,
apleguem els tres a l’hort,
la sínia mira, esguarda,
cantarà cent giravolts.
Canta l’aigua
Canta l’aigua mentre tomba
el vell ruc fent giravolts,
ull mig borni, panxa tova,
una cua, els borinots.
Vell pagès, nova l’aixada
com belluga, tomba el solc,
l’aigua va, com s’entrebanca,
beu la terra, crema el sol.
Les tomateres somriuen,
com badallen els pebrots,
unes cebes de cul gros,
com es mullen, com s'ho miren.
Aquell desori de plantes,
n’aplegaran a les cent,
es gronxen com ho fa el vent,
esperant les escorrialles.
El pagès para i se’l mira,
un xiulet porta la veu,
el ruquet, prou tafaner,
sent la demanda i atura.
No cal ni dir que tota aigua
deixa alhora de cantar,
la sínia com s’ha quedat:
Més tranquil·la, més eixuta.
Epitafis
No recordo on he deixat el paraigua.
Ho reconec, vaig néixer abans.
Diria que em van posar uns altres mitjons.
Aviseu l'esteticista.
He aconseguit perdre les arrugues.
Recordo que anava amb avió.
Si us plau, guardeu el torn.
Li he dit que aniria al davant.
No ploreu, no em queden mocadors.
Estic sorprès de veure't.
Les sabates
05 Setembre, 2009 17:05
Publicat per jjroca,
Aproximacions
Les sabates:
1) Van per terra pregonant el seu amo.
2) Es queixen de ser embrutades per fer més goig.
3) Treuen les pedretes del camí i se les mengen.
4) En fer-se velles, necessiten respirar més profundament.
5) Viuen en capses i dormen sota el llit.
6) Converteixen els peus en cecs olorosos.
7) Tenen el sostre de pell i el terra de goma.
8) Van al mercat amb l’esperança de trobar casa.
9) Desitgen ballar sense ser trepitjades.
10) Volen tenir un home ric i poc constant.
11) Saben que necessiten suportar la companya.
12) Perden valor abans de sortir al carrer.
13) Són les doctores en tipus de sols.
14) Es respecten el pas.
15) Passen la infantesa dintre les capses.
16) Proven dormir en espais oberts.
17) Intenten servir sense molestar.
18) Van del mercat a l’aventura.
19) Només volen conèixer un peu.
20) Suporten el raspall amb resignació.
Dos poemes de carrasca i deu pensaments divins
03 Setembre, 2009 16:11
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Carrasca feixuga
He dormit, enmig el bosc,
un migdia, havent dinat,
sota l’ombra, en el redós
d’un vell arbre massa gros,
massa lluny de la ciutat.
Una carrasca feixuga,
poques ganes de parlar,
només li agrada somiar
que, tot i sent tan poruga,
no li espanta vent ni llamp.
Ha trencat el seu silenci,
tot parlant d’un noble heroi:
Desprès home, abans noi,
la va plantar, gran misteri,
sense pressa, en aquest lloc.
Desig
Ansiosa de tenir fills,
mai els voldries menjats,
llences ara, sense crits,
amb barrets, els nobles glans.
És pesant el seu viatge,
des de casa veus com van,
uns apleguen entre pedres,
altres rauen en el pla.
Com apleguen les bestioles
a la festa de tardor,
acarona un tebi sol,
els parla d’hores ben dolces.
Uns aniran en un cove,
altres seran entre mans,
uns viatjaran a la panxa
d’un mamífer afamat.
Amatent mare que sents,
tot mirant de tan gran cim
com acaben els teus nins
cercant desig de fruitar.
No manllevis la recança,
prega, calla, encomana,
entre mil, hi haurà qui avança,
en carrasca esdevindrà.
Pensaments divins
Canvio deu pecats mortals per un esglaó.
He arribat al cel d'hora, encara dormien.
Satanàs està disgustat, no ha encertat la loteria.
Satanàs té problemes de liquació, necessita més aigua calenta.
Jesús ha demanat reduir a terminis.
Déu creà el buit, necessitava aïllar-se dels esperits.
Al cel, fan obres, no cal dir que seran bones.
Volia anar al cel, però vaig rebre massa ofertes.
No he entès perquè només hi ha set pecats capitals.
El pecat era capital, però les rodalies anaven incloses.
Dos poemes de fadrines i deu pensaments educatius
01 Setembre, 2009 18:07
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Ara, ploren
Ara, passen les fadrines,
totes van amb cànter nou,
possiblement és dijous,
tenen nuvis amb tentines.
Elles repassen, maregen,
anant d’aquí cap allà,
ells pobrets, deixa’ls anar,
ni saben del què coixegen.
Ara, diuen les fadrines:
El meu és de tan bon fer,
que porta, pel meu voler,
tot un pom de margarides!
No cal dir: Els altres nuvis
són del tot gent principal,
amb parents de capital,
tots lluents, ben plens d’efluvis!
Ara, ploren les fadrines
perquè els nuvis no han tornat,
són a la fira i mercat,
tot cercant altres amigues.
Hores dolces
A la font, hi ha processó
de jovenetes de cor,
han vingut els lluitadors,
uns de casa, altres del tros.
És dissabte, de vesprada,
el carrer s’omple de tot,
de mares mirant qui passa,
de pares cansats, mig morts.
Els somriures, les rialles,
els porten de gom a gom,
no cal dir com és el món,
en totes les cantonades.
Una mirada encisada,
un mosso mig badocat,
un silenci, un esclat,
un desig d’enamorada.
A la font, ja no s’hi cap,
hi ha rancúnies i enrenou,
una sí, l’altra no vol,
tot és viu enmig l’eixam.
Després, quan cau la vesprada,
una a una, com se’n van,
unes roges, altres no tant,
la nit aplega, endrapa,
hores dolces per somiar.
Pensaments educatius
Els nois esdevindran homes mentre lluito inútilment.
M'enfado tan sovint com em permeten.
És difícil ensenyar el vent, s'emporta els llibres.
En entrar a classe, heu de procurar perdre un parell de sentits almenys.
Són massa intel·ligents, els faig preguntes i no contesten.
He perdut mitja classe intentant trobar l'altra mitja.
Si n'encerten una, pago penyora.
Vaig aprenent tot el que he deixat de creure.
El món ha de ser més gran i els alumnes més distants.
Si els examino, acostumo a quedar malament.