Dos poemes de fadrines i deu pensaments educatius
01 Setembre, 2009 18:07
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Ara, ploren
Ara, passen les fadrines,
totes van amb cànter nou,
possiblement és dijous,
tenen nuvis amb tentines.
Elles repassen, maregen,
anant d’aquí cap allà,
ells pobrets, deixa’ls anar,
ni saben del què coixegen.
Ara, diuen les fadrines:
El meu és de tan bon fer,
que porta, pel meu voler,
tot un pom de margarides!
No cal dir: Els altres nuvis
són del tot gent principal,
amb parents de capital,
tots lluents, ben plens d’efluvis!
Ara, ploren les fadrines
perquè els nuvis no han tornat,
són a la fira i mercat,
tot cercant altres amigues.
Hores dolces
A la font, hi ha processó
de jovenetes de cor,
han vingut els lluitadors,
uns de casa, altres del tros.
És dissabte, de vesprada,
el carrer s’omple de tot,
de mares mirant qui passa,
de pares cansats, mig morts.
Els somriures, les rialles,
els porten de gom a gom,
no cal dir com és el món,
en totes les cantonades.
Una mirada encisada,
un mosso mig badocat,
un silenci, un esclat,
un desig d’enamorada.
A la font, ja no s’hi cap,
hi ha rancúnies i enrenou,
una sí, l’altra no vol,
tot és viu enmig l’eixam.
Després, quan cau la vesprada,
una a una, com se’n van,
unes roges, altres no tant,
la nit aplega, endrapa,
hores dolces per somiar.
Pensaments educatius
Els nois esdevindran homes mentre lluito inútilment.
M'enfado tan sovint com em permeten.
És difícil ensenyar el vent, s'emporta els llibres.
En entrar a classe, heu de procurar perdre un parell de sentits almenys.
Són massa intel·ligents, els faig preguntes i no contesten.
He perdut mitja classe intentant trobar l'altra mitja.
Si n'encerten una, pago penyora.
Vaig aprenent tot el que he deixat de creure.
El món ha de ser més gran i els alumnes més distants.
Si els examino, acostumo a quedar malament.