Cansat de ma misèria i set poemes més
08 Febrer, 2021 05:53
Publicat per jjroca,
Poemes
Cansat de ma misèria
Vindré, a la nit,
cansat de ma misèria
a posar dèria
al meu neguit.
Sóc cavaller,
sense cavall,
petjant la vall
sense caler.
I ma dissort
és ma tendresa,
el saber estar.
He de curar,
en altra empresa,
a poc a poc.
El bon pastor
El bon pastor,
qui parla amb ses ovelles,
no haurà tenebres
ni vestits d’or.
Coneix les herbes,
la serra, el prat
i l’entrellat
de massa penses.
Però, a ciutat,
es perd pels carrerons
i per les places.
Hi ha massa cases
on viure, de records,
ben a desgrat.
Poseu-me ratlles
Poseu-me ratlles
i noves primaveres,
lluna i estrelles,
viure debades.
No em demaneu:
esquerpes aventures,
vull les altures
per pujar a peu.
Un llapis vell
amb una goma nova,
ben lluny la por.
Un llum de foc,
una cadira tova
i un cel proper.
Poca traça
Ni sé ni puc
trobar la meravella,
cerco, a l’estrella,
el son perdut.
Sense saviesa,
vaig endavant,
vaig confiant
amb la neciesa.
La vida passa,
s’emporta el temps
d’haver enrenou.
Com res es mou
trobo l’envers
amb poca traça.
Seria gall
Seria gall del galliner
per a gaudir la complaença,
la granja és gran, potser un xic vella
i hom deleix per ser el primer.
Sóc, a la vida, com un sidral,
guanyant les lluites de bon matí,
hi ha un gall jove, talment mesquí,
qui xerra massa i queda mal.
Tardor traspassa i ve l’hivern,
posa la neu a la muntanya
on envaneixen els vilatans.
Enmig del fred, com vull envans
i un noble foc per si es demana
cercar un bon amo poc tabaler.
La capsa era petita
Em contava la rosella,
en un hivern fredolic,
com cercaria marit
en eixir de la tenebra.
La capsa era petita
per a posar menjador,
era un fet aturador
que li amargava la vida.
Però aplegà primavera
i va fugir cap al camp
per a fer de sentinella.
No cal dir com la rosella
millorarà en endavant
sota un sol qui dóna empenta.
Adéu i avant
Adéu i avant i tot és meravella
veig una esquella del tot gronxant,
és el meu bou qui demana treva
mentre la vida li va avançant.
Enmig del verd, voldria triar el verd,
però, a l’estiu, ho va posant ben groc,
cerca company per viatjar enlloc,
sentir el vent i voler el fred.
És, a l’hivern, quan plora la muntanya
i una aranya somia en el sot,
miro els núvols a poc a poc.
Posaré el cap sota la banya
per a saber com déu escanya
i ens fa saber que no ha mort.
Sense fer nosa
Sincerament,
hauré de dir
que el meu glatir
és consistent.
Vingut a menys,
sense encanteri,
vull un senderi
enmig dels renys.
La nova escola
em parla, poc,
de noves penses.
Massa promeses
viuen al sot
sense fer nosa.