Pensaments divins (LXVIII)

01 Febrer, 2021 08:11
Publicat per jjroca, Pensaments divins

Satanàs ha venut les portes de l’infern.

Els miracles de demà es faran després de la missa de dotze.

Judes farà un curset d’auto-ajut.

La Verge anirà a la processó si aplega el perruquer.

Jesús vol canviar la creu per un sofà.

Volia anar al cel, però estava viu.

Dia complicat, l’àngel de la guarda fa vaga.

Pecaria més, però no haig incentius.

Estic a una terna per a pecador del mes.

Sant Pere ha demanat més aigua per a atendre peticions.

La Verge dubta de treure’s el Fill de casa.

Al cel hi ha més dones, per això domina el color fred.

La Verge i Jesús no es posen d’acord en l’horari de misses.

Jesús mai es va decantar obertament per la cervesa.

Mai compartiria caldera amb savis incompresos.

M’agrada de l’infern el desordre constructiu.

Amb Satanàs, només jugo al tres amb ratlla.

Haig un dimoni innocent, li demano unes ratlles i em porta guix.

Vaig escapolir-me del cel per avorriment.

En trobar núvia, va començar l’infern.

Jesús ja és un expert en fusta.

Els estudis per a apòstol són prou senzills.

Sant implicat farà miracles per encàrrec.

He demanat el tron de Déu un cap de setmana.

Si m’agrada pecar, quins em recomaneu?

El meu dimoni s’ha excusat, ha d’anar al psicòleg.

Ara, em dedico a col·leccionar indulgències.

Judes no em parla, diu que sóc malfeiner.

Tomàs creu que les presències de Jesús són virtuals.

He concretat entrevista amb Llucifer per a l’any 3000.

Satanàs he demanat que allargui l’hivern.

Un cop mort, quina part del cos és més pecadora?

Satanàs cobrarà, als condemnats el manteniment de la caldera.

He demanat una guia espiritual amb piles.

Busco una oferta de misses de 3 per 2.

Estic al cel, però encara no tinc adreça.

Satanàs fa les vacances per Nadal.

Respirar massa fort pot ser pecat venial.

Dimonis en vaga, animeu-vos a pecar!

L’infern no pensa participar en les cantades de nadales.

Provaré d’anar a Betlem fora de temporada.

Satanàs està pensant en fer un canvi de discurs.

Cercant a Déu, trobà el dubte.

He demanat a Satanàs els divendres com a dia d’esbarjo.

Fan falta dimonis amb estudis diplomàtics.

Satanàs necessita condemnats amb pedigrí.

Vull viure a l’infern els dies senars.

Han expulsat tres dimonis del partit amb els àngels.

Llucifer porta anys sense confessar-se.

Pocs residents del cel han demanat música estrident.

Necessito un dimoni que em doni festa els dissabtes.

Porto deu voltes al cel cercant un rellotge.

Necessito un déu per al cap de setmana.

Jesús cerca un deixeble que sàpiga cuinar.

Sense dubtes no hi ha infern.

No vull pujar al cel, preferiria baixar.

Satanàs acceptaria un paper d’aventurer.

És millor pagar amb bons celestials.

Li he preguntat a Judes quant cobra per hora.

Si vaig al cel, a quina hora m’he de llevar?

Sembla que quan Déu va crear l’home ja estava cansat.

Necessito dimoni amb mentalitat constructiva.

Cansat de pecar, vull aprendre a pensar.

Anar a l’infern és un somni entremaliat.

Entre miracles, cal temps de reflexió.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Era un home tafaner i set poemes més

01 Febrer, 2021 08:07
Publicat per jjroca, Poemes

Era un home tafaner


Era un home tafaner

posat en contar històries,

havia perdut les memòries

de quan era gran guerrer.

Sense força ni cavall,

com s’adormia a la plaça,

deien que bevia massa

tot enmig d’escarafalls.

Va haver pobre castell

amb un servent mig gepic

qui li feia poca feina.

Sense honor i sense eina,

va morir d’un mal antic

sense joies ni atuells.


En ma dolça soledat


En ma dolça soledat,

he d’aplegar al capvespre,

la tardor no vol ni mestre

ni conviure amb gran esclat.

Amb un tronc per seient,

vaig trobant, a la muntanya,

el record d’aquella aranya

qui filava enmig del verd.

El sopar ha de ser a taula,

la mestressa l’ha bastit

amb una verdura fresca.

Com la nit el sol empenta

i ell se’n va, espaordit,

abans que arribi la lluna.


De dubtes i fantasia


Al racó de la incertesa,

no hi ha pausa ni enrenou,

poca feina, sense sou

i una lluita insatisfeta.

A la primera batalla,

ni demano haver ferits,

poca força, massa nits

sense poder fer contalla.

De dubtes i fantasia,

en porto un cove ple

per lliurar-los a l’oblit.

Com demano els embolics,

per a saber si estic bé,

mentre va passant la vida.


Us vull comentar


Us vull comentar

que, si passa un dia,

un demà vindrà

amb nova porfídia.

Servents d’aquest temps,

caminem de pressa,

esclaus sense rems

i mar del tot plena.

Us vull comentar

que pensava, un jorn,

en somiar despert:

Camps de color verd!,

voldria fer un lloc

on poder restar.


Noves penses


Caminoi d’hivern

ple d’una herba seca,

vull una finestra

per somiar despert.

A l’escola, van

les vanes promeses,

van, del tot, ofeses

per a trobar un clam.

Les nits, amb estrelles

i núvols més blancs,

van seguint la foia.

Montsià calla i plora

per haver entrebancs

dintre noves penses.


Tot prometent


En el record, he vist les meravelles

sense enyorança, sense despit,

el món em duu a fer les tombarelles

mentre em parla d’altre neguit.

Seré cofoi a mans de grans empreses

quan hagi terres amb nous tresors,

no vull el vi amb copes d’or

ni sentir el vent de les promeses.

Estic cansat de veure filigranes,

amb teles fines i inabastables,

car sóc un pobre sense remei.

No hauré, per cert, aquella llei

la qui governa als miserables

tot prometent les vaques grasses.


En el portal


En el portal,

he de posar una estrella,

petita ella, de bon paper.

Quatre pastors amb una ovella,

Betlem amable d’un sol carrer.

Un Nin petit, amb una Mare tendra,

un àngel bell i un Home ver.

Música dolça

que aparta la tenebra,

joiosa festa d’un manament.

Per regalar:

torró d’avellana

i l’esperança

ben a tocar.


El fred em duu


El fred em duu,

vora del foc,

on el record

fa aixopluc.

Els encenalls,

un xic de brasa

i una tomata

vora dels alls.

Cofoi com sóc,

no haig remei

al meu enginy.

Com vull ser nin

i regnar, enlloc,

sense cap llei.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epitafis (LXVIII)

01 Febrer, 2021 08:04
Publicat per jjroca, Epitafis

Tampoc cal tants escarafalls.

Em costa sortir a estirar les cames.

No recordo on volia anar.

Encara no he demanat tornar.

No tinc res entre somnis.

Si em voleu despertar, llenceu unes monedes.

No suportaria una altra setmana de pregàries.

Si et vols morir la propera setmana, hi ha ofertes.

M’han deixat un ull de cec.

Abans de sortir, demanaré les previsions del temps.

Necessito perruquer i sastre experimentats.

Vull votar per una mort digna.

Mai em pensava que pogués perdre la gana.

Sóc aquí per a recuperar la salut.

Porto tres nits sense somiar.

Odio fer inventari.

Haig la baixa de gairebé tot.

A l’hivern, sortiré menys.

Encara no he sortit del túnel.

En conto de mentides!

Estic fent un pressupost.

Ara, somio en blanc i negre.

La senyora vindrà en qualsevol moment.

Els diumenges em poso neguitós.

Gairebé, ja no dec res.

Cerco company amb empatia.

No practico cap esport.

Per fi, he deixat la beguda.

Aquí, anem de franc tot el dia.

Entreu si hi ha foc.

Darrerament, no em marejo.

No sé quan soparé.

Crec que tinc taquicàrdia.

No puc sortir, he begut.

Prepareu-me els colors.

No molesteu, estic pensant.

He venut el nínxol de fadrí.

Ho sento, he canviat el pany.

Pots pujar de peus que me’n sortiré.

Apagueu els ciris, estic indispost.

Si no hi ha remei, viatjaré a peu.

Porto una setmana sense fer res.

Ara, tampoc m’escolten.

No estic per a donar l’opinió.

Vaig venir per la feina.

M’enfado, però menys.

No tinc res per vendre.

No entenc perquè no em deixen sortir.

No estic per a rebre males notícies.

Restaré mort fins que pugui.

Qui m’ha pres l’orella esquerra?

va ser: plegar de treballar i venir.

El darrer en entrar que guardi la clau.

Em reservo el dret d’opinió.

Jo també portava pressa.

Avui, obriré al migdia.

Necessito ventilar el nínxol.

Els dies de vaga de fam es multipliquen.

Suposo que algú se n’haurà sortit.

En un mes, començo les reformes.

Ja tinc l’alta del tractament contra l’estrès.

Suposo que el silenci és saludable.

El millor, d’aquestes vacances, és el preu.

Sóc aquí, però guarda el secret.

Ja és el tercer matalàs que compro.

He sortir a comprar ossos.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments festius (LXVIII)

01 Febrer, 2021 07:59
Publicat per jjroca, Pensaments festius

Tinc un cos senyor i insuportable.

Mai tants miralls m'han fet anar endavant.

I Déu, en contar-nos els dits, va posar els manaments.

Déu no va deixar que el seu fill s'emportés el palau.

Segurament, Jesús no creà el pla de pensions.

Deixeu volar els rics, tindreu més lloc a la terra.

Sé que és estiu perquè no fujo de les ombres.

Tenim prohibit deixar de conduir els camells.

Ara, no sé ben bé si encara festejo.

Tinc tanta por que ni la guardo.

Seria treballador, però vaig néixer en diumenge.

Mai, li diguéssiu al cor que faci vacances.

Si treballar fos bo, valdria més diners.

El pitjor de tenir feina és si no pots acabar-la.

Em vol tant l'amo que ni em veu.

El pitjor de fer-te vell és si vols manar.

Tanta terra que té i no es vol morir.

Quan el dimoni creà els diners, sabia que no els compartirien.

Sempre he pensat que ser home és preocupant.

Vaig creure ser ric, però era un somni.

La dona somia amb homes que no han de somiar.

Els anys són les úniques pertinences que ningú vol.

M' he fet un embolic amb l'amor i els diners.

Si ella us vol, deixeu-la fer.

El pitjor de l'armari és que no suporta les compres.

Les busques del rellotge són les someres de la sínia del temps.

Em vol tan poc que ni em crida.

Vaig discutir amb una dona fins que en va venir una altra.

Segueixo treballant perquè segueixo fent nosa.

La millor menja és la que es compra per al marit.

Vaig estar de vacances, però me'n vaig sortir.

És un home de sort, no el coneix ningú.

Quan l'home va parlar, va acabar de perdre's.

La solitud és una cambra on només un et fa nosa.

El pitjor dels camins és el comença a les tenebres.

La porta de la vida acostuma a caure't al damunt.

Estic bé perquè no he après a treballar.

El millor d'escriure és que et vas buidant.

La pau mai dorm fora de la seva casa.

L'esperança és el més elàstic de tots els camins.

L'enveja posa preu a cadascun dels desitjos.

El vi fa el cor més gran i les passes més curtes.

Deixaré de treballar quan aplegui al país dels desenfeinats.

Tot i que ho provo, no sé ocupar el lloc del meu davant.

El temps és un pont que es desmunta mentre passes.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXVIII))

01 Febrer, 2021 07:55
Publicat per jjroca, Poemes curts

Quan em cridi

em meu déu

de segur

que em posa creu,

haig gran vici.


Una rosa sola

demana per mi,

li hauré de dir si

encara s'envola

l'amor cap al cim.


La barca demana

anar a navegar,

qui la deixa anar

diu que no té gana

ni res per menjar.


Amb les poques meravelles

que he topat pel camí,

em vull fer un organdí

de tafetà amb roselles,

de segur que no és per a mi.


Cansada la nit

de trobar els ensurts,

sense ets ni uts,

no sento els remucs

rabents del meu llit.


Als capvespres

de tardor,

vénen molts

a fer de mestres,

ho saben tot.


En el trafegar

de les noves fades,

les noto enfadades,

sense gens fruitar,

són males pensades.


Porteu-me enciam

i aigua ben fresca,

vull fer neteja

dels maldecaps

i de l'enveja.


Malaguanyada,

l'aranya poruga

sempre està de muda,

sempre enfeinada,

sempre amb mala cara.


A les velles golfes,

sentiré xisclar

a aquelles joves

que van esclatar

i van fugir totes.


Quan l'amor demana

anar pel carrer,

com el deixo fer

fins que atura i calla,

és tan matusser.


A les voltes del migdia,

quan el sol és dalt de tot,

endevino que no es pot,

prendre l'ensurt de la vida,

quan davalla és altre món.

 

Sento com van les bruixes

pel carrer de la dissort,

unes baixen, d'altres pugen,

comenten la mala sort,

és del regne del que fugen.


A l'hora tardana

quan torna el pagès,

crida el ruc només,

ho fa amb mala gana,

és un ruc ofès.


En el regne dolç

de la gran temença

ens pesa la pressa,

quan sent la remor

de la complaença.


Manta llibres

al calaix

mai saben quan

els deixo lliures,

volen volar.


A la casa

del senyor,

mengen massa

i ploren molt,

són de mà lassa.


En aquestes

que la bruixa,

diu que puja

a fer les festes,

porta pluja.


En el petit joc

de l'amor planer,

és quan parla el cor

de l'amor primer,

fa tot un deler.


Les petites joies

sento com em planyen,

potser m'entabanen

sentint-se cofoies,

diuen que són nafres.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LXVIII)

01 Febrer, 2021 07:47
Publicat per jjroca, Epigrames


A la casa
del mai més
qui no parla 
no fa res.


Entre cent miols,
dormen les teulades,
ben estarrufades,
plenes de remors.


Els tres sentinelles
no volen dormir,
son fins a la celles,
són a mitja nit.
 
Quaranta les roses
del perdut amor,
on rau el senyor
qui les tallà totes.


							
I parla el vent,
canta sa simfonia,
com passa el dia
d'anar perdent.


M'agrada anar,
sense gens de pressa,
a sentir com prega
la font en rajar.


Passes de cargol,
dolces, isolades,
mai demaneu sol
ni el bull de les cases.


L'aneguet anava
ben despentinat,
massa hores emprava
entre bany i bany.


Poseu-me musica
en tot el camí,
que sigui bonica
la vull per a mi.


El ruc dormia
amb somnis d'or,
la sínia el crida,
li demana tombs.


Per haver
tan pocs diners,
somio, dormo,
no faig res més.


Xerro, amb el ruc,
de la tempesta,
és tan tronera,
tan saberut.


Les mil ombres
de la nit
vénen totes,
són aquí.


Una bella joia,
al calaix estant,
diu que va somiant:
altres temps de glòria.


La més dolça
de les flors
com pregona:
mals d'amor.


És quan prego
que ho veig clar,
si espetego,
ve el plorar.


A la casa 
del vent,
si hi ha pausa
ni se sent.


Li ofereixo
el meu esclat 
i deleixo
un xic més tard.


Tornen les cireres
amb el semblant viu,
vénen, per parelles,
demanant l'estiu.


Al racó de l'hort,
la il·lusió primera,
diu que primavera
porta el seu tresor.


M'ha donat
la carabassa:
gens ni massa,
m'ha agradat.


Quan la lluna
fa el gran dol,
el vell sol 
mai la importuna.


Massa menges
porten son,
les més dolces,
gran enyor.
 

Un pobre pagès,
sota un arbre estant,
pensa que es fa gran
sense dir res més.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs