Li faria mil rondalles i set poemes més
10 Febrer, 2024 07:26
Publicat per jjroca,
Poemes
Li faria mil rondalles
Na Mariona del meu cor
més que espera, desespera;
només va ser una promesa
d’un mosso sense cap dot.
El seu pare li digué
que no era un bon partit;
com va perdre l’esperit
i en fadrina esdevingué.
Li faria mil rondalles
si, amb mi, es volia casar;
però ni tan sols ho gosa.
Cada no de sa resposta,
la porten al badallar
i a somiar ben debades.
És la pau d’aquest gran fred
És la pau d’aquest gran fred,
qui m’acosta al cementiri;
des d’avui, beuré per vici
un vi negre de bon cep.
Una mossa em comentava
com borratxo no em vol;
que la festegi un mussol
d’aquells qui fan mala cara.
En la pau d’aquest gran fred,
faré casa al fumeral
amb una branca feixuga.
Car la ment és tan poruga;
he de posar-me, si cal,
dues mantes i a cobert.
Una mosca em contava
Una mosca em contava
que, en arribar l’hivern,
mai posa al descobert
ni les ales ni la cara.
Ben endins del fumeral,
els somnis són més lleugers;
el voler eixir es perd,
la frescor li farà mal.
Una mosca em contava
que, a la vora del mosquit,
és una mossa galana.
No fa més d’una setmana;
comentava que, a la nit,
ser a l’infern, li agradava.
El cor eixut
El cor eixut i llarga la feblesa,
són massa anys per a haver futur,
escric així: dolgut, sense fermesa;
mirant el cel i descobrint un mur.
No haig res més que pobres melangies,
un to altiu que ha abaixat el cap;
no haig ni ganes de fer un disbarat,
anar enllà en trobar altres vies.
La nit és llarga i curta la temença
de trobar un xic de plata o de tresor
per a obtenir, avui, els beneficis.
No he de cercar els altres sacrificis,
aquells que acaben el dia de la mort
quan l’agonia es vesteix de gravidesa.
Per poder riure
Us cal saber,
amics de la fortuna,
que enllà la lluna
resta més cel.
Que els somnis són
per a anar fent
i tinc present
com roda el món.
Us cal saber,
amics de l’encanteri,
que hi ha misteri
enllà la fe.
I vull pervindre
per poder riure.
Es va perdent l’interès
Com demana la temença:
El millor és fugir de pressa!
Perquè ogres i fantasmes
en trobareu per arreu;
uns basteixen una creu,
d’altres ploren ben debades.
És a l’hora primera
quan, sovint, ens abandonen;
si hi ha llum prou que no tornen
fins que el vespre ve a la seva.
I la vida talment és
un camí que fa pujada;
com la costa es fa pesada,
es va perdent l’interès.
Ploren els manats
En el palau reial;
comtesses i princeses,
van recordant promeses
que un dia van fer mal.
Dormint als alturons,
ben lluny de les tenebres,
arriben malifetes
per a afeblir tothom.
La vida ha de seguir
mostrant les ambicions
dels homes qui es fan grans.
Els pobres vilatans,
de poc han de gaudir,
quan ploren els manats.
Caire lliurador
És una empresa vana
portar a coll-i-bé
els somnis que, també,
la impotència proclama.
Nosaltres, els vençuts
no volem ni bandera;
em plau seure a la fresca
quan venen temps eixuts.
Els vespres de tardor
seran ben fets a mida
per a nobles vianants.
Les catifes semblants,
aquell vent que s’enfila
amb caire lliurador.