El vell savi s'enfada i set poemes més
06 Febrer, 2024 15:05
Publicat per jjroca,
Poemes
El vell savi s’enfada
Un savi saberut
em contarà el secret:
Com podrà un homenet
arribar a ser un ruc?
Un llibre de mil planes
em tocarà, de fet, llegir
en dues o tres setmanes.
Car m’agraden les baldanes,
les quatre he de fregir
per a gaudir de menjar-les.
No he passat de la plana
perquè vingué una mosca;
dues setmanes de fosca,
el vell savi s’enfada.
Humans de tota mena
Demano el gran somiar
voltat de l’encanteri,
la vida és un misteri
de prendre i no acabar.
Humans de tota mena
demanen a l’engròs,
ens queda algun talòs
que es queixa si no pena.
Els altres, endavant
i passen al darrere
per tal de guanyar un son.
Les sopes amb un ou
oblidant que hi ha un setge
per a cada viatjant.
En mon petit país
En mon petit país,
les portes són obertes,
prou lluny de malifetes
i olor de romaní.
Allí, en el sotabosc,
els caragols com dormen;
les fulles s’esvaloten
en veure eixir el sol.
En mon petit país,
ningú demana un regne
on encabir un rei.
Contents amb verd herbei,
tenim cura del fetge
quan demanen anís.
Li fa mala cara
Amb quatre diners,
vaig a la taverna;
la senyora es queixa
en acabar el mes.
Haig un fill mediocre
en gran estudiar,
diu que mai voldrà
deixar de ser pobre.
La núvia el demana,
dilluns i dijous,
per a fer festeig.
El tracta de lleig,
de l’haver pocs sous;
li fa mala cara.
No podré eixir de casa
He deixat que aplegui el temps
al racó de melangies,
porto ja més de tres dies
demanant a tots els vents.
Quan el vent bufarà fort
no podré eixir de casa,
escalfar-me com m’agrada
mirant com crema algun tronc.
Al fumeral, quatre mosques
com demanen festa grassa
quan s’enceta el carnaval.
Treballar ha de fer mal
i, a l’hora de la desgana,
és millor jaure a les fosques.
Sentinelles de l’avern
Sentinelles de l’avern
vigileu els condemnats;
de pobres, no em vull cap
puix tenen el cap ben verd.
Quan els rics em conviden,
ni goso de contestar;
és millor deixar-ho anar
al reclau on tots sospiren.
Sentinelles de l’avern
que no es queixi el bon ca
i se’n vagi a cercar menja.
Doneu-li un all, la ceba
o un bon tros de bacallà
perquè si la gana el perd.
Dintre el formiguer
La formiga endevina
quan aplega blanca neu,
no ho voldria, però creu
que l’eixir ni la convida.
Allí, dintre el formiguer,
els somnis seran lleugers;
no vol viatge i es perd
el desig de ser a l’hivern.
A la fi, com donen tots:
els alturons i la plana
al dessota un llençol blanc.
Demanen, més endavant,
que es faci la filigrana
quan s’allunyi més el sol.
Com havia massa fred
Com havia massa fred,
he anat a la botiga;
necessito, de per vida,
una manta per a l’hivern.
El botiguer em posa a prova,
vol saber quant vull pagar,
quatre diners deixo anar
i em ven manta de roba.
Com la llana era bona,
n’he comprat vuit pams i mig
per provar de traure el fred.
Vent valent la força perd
i, després d’un dia i nit,
he conservat gana i bossa.