Ser a mercè dels romans i set poemes més

01 Desembre, 2023 10:06
Publicat per jjroca, Poemes

Ser a mercè dels romans


Ara, en tombar el mes,

s’ensuma el Nadal;

com mou el vent de dalt

per a acostar el fred.

La Verge no ha ganes

de viatjar a Betlem,

el ruc, ja ho sabem,

vol altres pensades.

De segur, que és mal ofici

ser a mercè dels romans

i de les seves dèries.

Ser pobre duu misèries

i treballar amb les mans;

s’acosta el sacrifici.


El bullir l’olla


En el carrer del de dalt,

hi ha encara fumerals.

Com singloten, alhora,

des de dos quarts de set,

el foc ja és encès,

se sent el bullir l’olla.

Avui, com cada dia,

mentre dura l’hivern,

la llar raurà encesa.

Com vull la primavera

quan entra pel carrer

i aplega als balcons;

un gat fa somicons,

se’n riu una abella.


Quan vas carrer avant


Sovint, us podré dir,

Mariona dels meus somnis

com demano que notis

el molt amor que et tinc.

Ressegueixo les passes

quan vas carrer avant,

soc príncep principiant,

novell en grans batalles.

Has de tenir el cor

posat en una flama

qui escamparà arreu.

He demanat ser déu

per veure’t, més ufana,

en mans d’un dolç senyor.


Els desitjos vers


Diuen que el dolç vent

s’emporta els somnis

espero que torni

passat un bon temps.

Èol és així:

prou tou o feixuc;

sovint, se li acut

venir fins aquí.

Les vanes promeses

se les endú l’aire

fins altres indrets.

Els desitjos vers

no volen la flaire

de roges roselles.


Es va acabant la brega


La formiga estossega,

de segur, que ha agafat fred;

s’enceta un nou hivern

i es va acabant la brega.

La reina està tranquil·la,

els soldats s’han tornat bons,

com se senten, des del fons,

un que gruny, un que crida.

La formiga, adolorida,

només pensa en descansar

i oblidar on és el blat.

Un nou núvol ha deixat

herba humida en el passar

en un camp qui prompte oblida.


Príncep sense regne


De pobre traginer

a príncep sense regne,

aprenc per a concebre

com soc de malfeiner.

Els dies amb ses nits,

un poc de carn de l’olla;

m’agrada una cassola

per a posar conill.

Quan la gana s’acaba,

esdevé la gran fam

i el somni es desvetlla.

Vull cloure la parpella

mentre la lluna gran,

a l’alba, s’acomiada.


Fujo de festes


De poruc primer,

cerco l’aventura;

un vent, qui no atura,

quan nota que és hivern.

Soc valent a trossos,

sense massa guanys,

com cerco els paranys,

tot pendent dels meus ossos.

La mare demana

que cerqui promesa

i surti de casa.

Però cap m’agrada,

puix fujo de festes,

de goig i gatzara.


No puc entendre


El pare crida,

la mare reny;

perdent el seny,

vaig per la vida.

Demano, ara,

haver vuit anys

sense paranys,

sense mesada.

Tornar a l’escola

de bon matí

per tal d’aprendre.

No puc entendre,

per què he de glatir

en posar-me a prova?

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXXXVI)

01 Desembre, 2023 09:52
Publicat per jjroca, Epigrames



La fulla balla
quan ve el vent,
després, conscient,
s'ajeu i calla.
 

Mai encerto
el vent de dalt,
després, prego
quan fa mal.
 


El sol plora
per la nit,
després, troba
un bon amic.
 

Quan el ruc
ve a deturar,
vol dinar
sense refús.
 

Porteu-me una mort:
dolça, ben planera,
no em deixeu la por,
mai sabré què fer-la.


A la missa 
de difunts,
quan un xiscla,
ho té perdut.


De converses
amb el ruc,
joies venen
sense ensurt.


Quan la mossa
em demanava,
no feia joia
ni plorava.


Amb els quatre
calerons,
no haig nafres
ni patrons.


A l'hora primera,
he cridat el sol,
avui, no té pressa,
caminar li dol.


És la dolça
Margarida
la qui plora
quan em crida.


No haig res més
que pura temença,
un polsim de cendra,
un desig ben ver.


Amb les bones
intencions,
van els homes
restant sols.


A la casa
del corriol,
quan s'apropa,
calla el sol.


Hauré de dir,
santa innocència
que la paciència
em fa mesquí.


Quan plovia
a l'infern,
com se'n reia
en Llucifer.


Si s'acosta
li diré
que, estimar-la,
no pot ser.


El més ric
de la contrada
no és amic
ni em para taula.


A la casa
del mai més,
qui no calla
no diu res.


Massa monstres,
sense sort, 
porten bones
intencions.


Per un pa
i un vas de vi,
cal penar
i cal patir.


Sense pomes
per menjar,
no hi ha temps
per treballar.


És quan mana
el meu amor
quan reclama
un nou cor.


I de pressa
per a ballar
quan ve la fressa
sempre n'hi ha.


Li contava
d'amagat
que enganyava
de bon grat.


A la missa
de les vuit,
amb camisa
i el plat buit.
 

Manta hores
de la nit
dormen totes
sense crit.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
«Anterior   1 2