Poemes curts (CXXXV)
15 Novembre, 2023 18:20
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Al corriol,
que porta a l'era,
hi ha poc sol
amb lluna plena,
massa que em dol.
Per a ser
del tot valent,
cal saber
d'on bufa el vent
i eixir corrent.
Na Maria
ha demanat:
L'alegria!,
ha fet salat,
massa ho sabia.
Quan no haig
res per a dir,
el que faig
em duu al mentir,
després, me'n vaig.
A la missa,
en el sermó,
hi ha qui crida
de debò,
minsa alegria.
La campana
del convent
s'esbatana
i va dient:
Estic cansada!
Amb les presses
de la nit,
hi ha promeses
sense crit,
felices elles.
A la casa
d'en Narcís,
cada cambra
ha son llit
amb una manta.
Com havia
de morir,
pregaria
sols per mi,
massa ho sabia.
Quan m'amago
dintre el bosc,
si m'enfado,
es fa fosc,
després, em planyo.
Els fantasmes
són així:
Fan vacances
en dormir
o fer bones cares!
Com m'estima
de valent
mai esbrina
el que sent,
només ho oblida.
Com voldria
comentar
que, avarícia,
em fa pecar
i m'humilia.
En el joc
d'endevinar,
quasi tot
es pot pensar
fins haver sort.
Quan la sínia
vol cantar,
l'albergínia
ha de plorar,
massa alegria.
Com m'agrada
prou el vi,
cada tarda
he de venir
a veure on para.
Cada vespre,
ve l'amic
per a veure
si estic
a punt per creure.
Cada dia,
pel matí,
l'alegria
ha de venir,
o cal glatir?
Assoleixo
el meu fracàs
quan em queixo
del meu nas,
després ho deixo.
Com comento,
d'amagat,
que em sento
trasbalsat,
després, ho deixo.
És a l'hora
de menjar
quan un plora
pel que hi ha,
la resta sobra.
En el regne
de les flors,
no hi ha setge
de colors,
tots volen rebre.
No ser vençut i set poemes més
15 Novembre, 2023 18:16
Publicat per jjroca,
Poemes
No ser vençut
Amics i coneguts
sou fruits de ma temença,
el viure porta pressa,
la pressa porta ensurt.
I tot ha de restar
en aquesta terra vella;
sovint, es fa estreta
mes frisa per fruitar.
Amics i coneguts,
camins ben trepitjats
i un poble qui sojorna.
Doneu-me l’hora bona
puix he fet una part
per a no ser vençut.
En el palau reial
En el palau reial,
on tot són meravelles,
no viuen les estrelles
enmig de tants fanals.
Allí, els pobrissons
no posen entrebancs;
els nobles són distants
amb nobles intencions.
Segurament el rei,
cansat del gran seguici,
s’amaga a les golfes.
Xerroteja amb les mosques
i accepta haver el vici
de saltar-se la llei.
La vida ha de ser així
M’agradaria ser
l’agulla del paller.
Allí, enmig la palla,
passar inadvertit,
el deure mai escrit
de punxar la canalla.
M’agradaria ser
l’abella enmig les flors
de cada primavera.
Mentre soc a l’espera,
demano nous amors
d’una jove muller.
La vida ha de ser així:
entre taula i coixí.
M’agrada fer la guitza
Captiu d’aquell vell somni,
alegre i menystingut,
demano per ser ruc
a mans de sant Antoni.
Suposo que sabeu,
benvolguda fortuna,
que engegaré a la lluna
la meitat dels ateus.
Allí, han de fruitar
les pedres satisfetes
que mai seran mullades.
El bo de no haver cases
és que, en el temps de festes
m’agrada fer la guitza.
És un mal ben antic
És un mal ben antic,
el cercar el noble jou,
per poder cavar un pou,
per a poder ésser ric.
Com l’aigua és gran tresor,
li posem clavegueres;
li donem les primeres
promeses d’agredolç.
És un mal ben antic
l’aprendre a volar
per viatjar a altres terres.
Com les ales primeres
no les vull ni desar,
es desfan per la nit.
Cercà l’amor
Cercà l’amor
en primavera,
el seny m’espera
quan parla el cor.
L’ompli de sons
i de desitjos,
cercà els anissos
entre cançons.
La mona és
la flor primera
del meu jardí.
Dieu-me si
ella té espera
del seu promès.
Dessota d’un vell om
És el meu déu amic,
cansat de ma misèria,
qui em porta a la platxèria
sense saber què dic.
Sabeu que ens llevarem
a dos quarts de sis;
és hora i compromís
qui diu com poc anem.
Dessota d’un vell om,
m’agraden dolces tardes
quan s’enceta tardor.
Les fulles ja no hi són,
només resten les branques
que van gronxant i tot.
Espero l’endemà
Malaguanyat país
on res em sembla estrany,
anem per l’averany
amb riure fonedís.
Promeses estrafetes
i vanes il·lusions,
els rics saben on són
cada dia les festes.
I el pobre què dirà,
poruc i mala traça,
cansat de no menjar.
Espero l’endemà
dessota un cel carbassa
que no es vol apropar.
Epigrames (CXXXV)
15 Novembre, 2023 18:07
Publicat per jjroca,
Epigrames
A la casa
de l'Andreu,
a cada cambra
en dormen deu.
En haver
tan poca sort,
menjo dret
i dormo poc.
Li demano
per ballar
i em diu
que és massa tard.
Si m'estima
li diré
que, volar,
m'estarà bé.
En el riure
de les flors,
endevino
mil colors.
Quatre dies
que no plou
i com plora
el caragol.
La barca somiava
en viure a la mar,
però un déu ho sap
i no la deixa anar.
Dormir com m'agrada
enmig de l'infern,
allí, res es perd
i calor no en falta.
Els reis m'han portat
una bossa nova,
he d'anar a escola
per a fer bondat?
A la casa
del veí,
festa grassa
i dolça nit.
I quan plora
el gran cresol,
la senyora
diu que prou.
El que enyora
sa dissort:
riu quan plora,
mor quan dorm.
Una porta
sense pany,
hi ha parany
ben a la vora.
Si m'estima
li diré:
que, si crida,
no aniré.
Un fantasma
es riu de mi,
després, calma
mitja nit.
El qui viu
sense diners,
com se'n riu
quan els perdem.
Com havia
molta sort,
mai sabia
on era l'or.
El qui dorm
tota la nit
no té por
ni esperit.
Si m'escolta
li diré
que mai toca
el quedar bé.
Una plaça
i una font,
fa o no fa
com viu tothom.
Les primeres
margarides
són ben tendres
i boniques.
És el si
de la qui mana:
Fer un neguit
cada setmana.
Quan demano
per volar,
és quan l'amo
fa plorar.
A la casa
de l'Andreu,
qui no mana
tampoc creu.
Si la lluna
em ve a cercar,
vull que vulga
anar a ballar.
En un vas
tot ple de vi,
veig traspàs
o anar a dormir.
La més maca
de les flors
diu que manca
un xic d'amor.