El somriure crema i set poemes més
07 Novembre, 2023 09:49
Publicat per jjroca,
Poemes
El somriure crema
Na Mariona no m’estima,
diu que soc un mentider;
massa lluita per a fer
quan no escolta i m’oblida.
És empresa ben feixuga,
amb enginy, guanyar-li el cor;
he de perdre el ser senyor
quan el desencís em procura.
La batalla és ben sencera,
amb espasa i cuirassa,
de l’albada cap al tard.
Quan ja soc prou enfonsat
ella s’acosta una passa,
però el somriure crema.
El vell arbre agafa fred
El vell arbre agafa fred
perquè el Creador el despulla,
com s’enfada, quasi sua
i singlota de valent.
La tardor mulla la fulla,
li fa perdre la tendresa;
una pau es manifesta
ben enmig de tanta muda.
El vell arbre agafa fred
i una branca se li asseca
perquè massa ha treballat.
És tot just a mitja part
d’aquella odiosa festa
on costa vestir de verd.
Demanava follia
Amb les poques pensades,
de pobre benestant,
com avanço endavant
enmig d’estrebades.
Soc poruc traginer
que cerco el paradís,
però em faig fonedís
quan esclata el voler.
Planyo la melangia
perquè es ve a aturar
a prop de casa meva.
Quan la ràbia és estesa,
enceto el tarannà
qui demanava follia.
Poder anar al cim
Na Mariona demanava
el poder anar al cim;
poques ganes en tinc,
però faig bona cara.
Es veu que, en el de dalt,
ha de trobar l’amor;
suposo car la por
ha de tornar-la com cal.
Mariona està ofesa
i plora, a desdir,
en aplegar a la casa.
Un cavaller s’atansa,
mira i deixa dit
que vol haver promesa.
Les ganes hi són totes
Les ganes hi són totes
i haig la cuina encesa,
només falta promesa
i compliment de normes.
La paella en el foc,
l’oli que saltirona;
espera rebre, alhora,
la sardina i el pop.
Les dèries de menjar
no han de ser menystingudes
i cal aprendre prou.
També he posat ou
per si cal haver mudes
per a poder afartar.
No haver un perdedor
Camins de la dissort,
el deure ens acompanya;
cal fer la filigrana
per no haver la por.
Els monstres del camí
esperen al tombant,
com, mentre, van pensant
en prendre un bon veí.
Però no ha hagut sort,
el veí no ha passat
ni, avui, se l’espera.
La ràbia es manifesta
i es queixen del mal grat
per no haver perdedor.
Un Betlem ben gelat
El fred porta el Nadal
i el Nadal, l’esperança;
hi ha un Minyó en una cambra
amb estrella al de dalt.
El Pare, en Josep,
encara tremola;
ser pare és compromès
quan aplega l’hora forta.
L’estrella il·lumina
un Betlem, ben gelat,
en una nit tan freda.
La pau és missatgera
i la pausa ha deixat
per si somiar convida.
Temps de fotesa
He perdut temps de fotesa
en raure al lloc assedegat,
passen núvols i el terra crema
mentre el pagès està enfadat.
Ploren els pins i l’olivera
parla, seriosa, d’un temps llunyà
on ploure dolç ni ploure era
perquè es patia ben a desgrat.
He perdut temps i no voldria
sentir com faig el vell encís
i en altre lloc, sol, s’entafora.
Només demano saber si és dona
tornar a les golfes quan és precís
guardar la casa de la follia.