Pensaments festius (CXXXIV)

01 Juny, 2023 05:21
Publicat per jjroca, Pensaments festius

Necessito respirar, però no trobo on.

És una sort: Ser viu i no estar-hi.

M’he posat a treballar, la feina em feia nosa.

No sé si soc feliç, però m’empenyen.

Vull tenir més coses, ara ja soc un pobre ric.

He comprat un cavall, decididament soc un ruc.

Déu va posar els arbres, mai ens va dir quins feien nosa.

No tinc pecats, els he hagut de malvendre.

Encara que em llevi prompte el sol no s’ho creu.

Tenia por de morir-se, ara només té por.

Déu va fer l’home petit, sabia que no creixeria.

Estic d’acord amb mi, els dos ens morirem.

Quan la dona va saber que viuria més, va començar a pentinar-se.

La vida és un gronxador que no necessita cordes.

Avui aprèn d’ahir i ha de pagar el demà.

El temps és un riu que viatja sense portar aigua.

He descobert que un dia són vint-i-quatre bones intencions.

Un cop vaig guanyar i encara no ho he paït.

El cos el van fer per acompanyar-nos, però sovint es revolta.

Tinc la ment clara, necessito més vi.

Mireu el sol, és ben gran i encara fuig.

Ho accepto, el monòleg és per a mi sol.

Necessito aire i sol venir, tot és estrany.

Déu ens pren els dies, sembla que el seu armari és més gran.

Porto mitjons nous i encara no ens hem presentat.

Em van donar prou diners per a robar-me els somnis.

No descobriu el primer secret, la llista no l’acabaríeu mai.

Un científic és un home que mira i pensa que veu.

Si sortiu de viatge mai us descuideu el son.

Confio deure tot el temps permès.

L’errada de Déu va ser no passar comptes.

La vida és injusta, però es passa el temps provant d’ajustar-se.

Dos homes volien el mateix, un va haver de morir.

La mort no existeix, ha deixat de viure.

No tenia gana, però preferia estar tranquil.

Estic molt neguitós, he arribat a ocupar sis llocs.

Quan dormo, m’estimo més.

He trobat l’equilibri, però corre més que jo.

Mentre la vida passa, provo de seguir-la.

He arribat a una conclusió, però no sé on l’he posat.

He provat de ser pobre, però la gana empeny.

Tinc un problema d’identitat, aquest llapis no sé qui és.

Sigueu humils i compreu gomes d’esborrar.

Per què m’enfado, si sé que m’ha de passar?

Si els diners us fan nosa, de segur que algú us ajudarà.

L’aigua deu ser bona, forma una gran part del vi.

Ser ric és no tenir dubtes per pagar.

Fins el darrer dia, no vaig passar pel meu davant.

Estic preparat per a morir, ja no sé endeutar-me més.

En morir, el cobrador d’assegurances, el van posar a l’atur.

Cal enamorar-se, la intel·ligència ha de descansar.

No penso; volo si puc i el temps és dolç.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Donen els tocs i set poemes més

01 Juny, 2023 05:19
Publicat per jjroca, Poemes

Donen els tocs


Com la sínia canta

al bell mig de l’hort,

un ocell s’espanta

diu que el ruc fa por.

Des de nova albada

es van fent els tombs,

l’aigua com esclata

per a dormir al sol.

Unes albergínies

parlen amb pebrots

de la curta vida.

Sento, a la vila,

com donen els tocs;

a la missa, criden.


Cada dia al dematí


Sense pena ni cilici,

un estiu fa bon passar;

vora el pou he d’aturar,

el beure ni és sacrifici.

En el poble, les temences

com es curen al carrer,

sempre hi ha un manifasser

enfeinat en cent empreses.

I les roses del jardí;

quatre mosques sota l’om

per a fer la malifeta.

La mestressa, prou ofesa,

com es queixa de la son,

cada dia, al dematí.


Viatjar cap a la lluna


En el bagul dels records,

he vist clar que la infantesa

és una mà tota estesa

que tragina fins al cor.

Però els somnis prou trencats

ens porten la jovenesa,

allí, on l’amor es vessa

per a desfer els entrellats.

Després, arriben les pors

ben vestides de fortuna

per a rebre els diners.

En ésser vells, hem après

que viatjar cap a la lluna

només ho faran els morts.


La vida és una muntanya


Aprenent a saber fer,

vaig caure en el si del pou;

el viatge fou ben tou

i, en arribar, ni ho volgué.

La vida és una muntanya

on hem de grimpar cada dia,

el descansar ni humilia,

però la pujada escanya.

Amb amics i coneguts,

he bastit la sala gran

i no sé com encabir-los.

El bon Déu va beneir-los

i volen, de tant en tant,

a destins inconeguts.


Altra esposa


Aquest vespre, he trobat

una mossa mentidera;

ja era ben prop de l’era

on separen palla i blat.

Va dir-me que es casaria

si algú li demanés,

com vaig fer-li de promès

i li portava alegria.

Però el llit no li plau

i l’armari és petit

per a desar tanta roba.

He de trobar altra esposa

qui em vulgui de marit

sense joia ni palau.


Havia trenta anys


Com havia trenta anys

i vestia d’espardenya,

vaig eixir una lluna plena

a cercar fortuna i guanys.

Amb camisa i un sarró,

emplenat de pa i aigua,

vaig aprendre de debò

a guanyar diners i fama.

Vaig tornar als quaranta anys

per compartir ma riquesa

amb una mossa formosa.

Cap ni una vol ser esposa

puix diuen que la pobresa

m’acompanya allí on vaig.


Cent formigues


Al carrer on, ara, visc;

no creixen les margarides,

m’agraden de totes mides,

pas ho soc un pobre ric.

Al carrer on, ara, visc;

com volen les orenetes,

van alegres, satisfetes

per a fer créixer els petits.

Al carrer on, ara, visc;

hi ha una cabra i una ovella

tot mirant la processó.

Cent formigues fan munió

traginant una lluerna

que, ben trista, va morir.


L’ampolla com quequeja


A taula, m’ha convidat

en acabar-li la feina,

el tenedor és bona eina

per al convit prendre’n part.

El ganivet, que us diré,

és d’aquells, vells, que s’esmola;

amb salsitxes a la cassola,

com es porta més que bé.

I l’ampolla com quequeja

quan el vi esdevé al vas

per a entendrir la contalla.

Quan la sopa ja s’acaba,

surten fantasmes al pas,

però van a casa seva.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXXIV)

01 Juny, 2023 05:12
Publicat per jjroca, Poemes curts

Amb volgudes

intencions,

com passa el dia

entre cambres i racons,

enmig de dubtes.


A la casa

del mai més,

mai hauran pressa,

passaran, sense fer res,

amb poca paga.


La més maca

de les flors,

ahir, dormia

entre penses i records,

no té ni gana.


Quan aplegui

el festejar

tota l'estona,

oblidaré el feinejar

fins que fosquegi.


En el regne,

no hi ha rei

ni nissaga,

només ens queda la llei

amb alls i pebre.


Les gosades marietes,

en aplegar primavera,

volen totes satisfetes

encara qui les espera

per donar-se bones festes.


Si m'estima

li diré

que camina

pel sender

on va la vida.


Mes voldria

prendre part,

però em crida,

el feinejar,

a la fatiga.


En el riure

de les flors,

he d'escriure

els meus amors

quan sigui lliure.


Mai no trobo

solucions

si escolto

les raons,

potser ni ho provo.


És quan plou

tota la nit

quan es mou

mon esperit

i fa enrenou.


Mentre canta

el rossinyol,

mai s'espanta

el tebi sol,

fa bona cara.


A les portes

de la mort,

els tanoques

tenen por,

les saben totes.


A la casa

del condol,

no hi ha tassa

sense brou,

es beurà massa?


Cada dia

duu sa nit

i no crida

ni treu pit,

només convida.


A la feina

hi aniré,

però amb pressa

no hi seré

ni amb massa eina.


Compro pa

pel dematí

i, en dinar,

ja no sé qui

l'haurà menjat.


Aplega la tarda

quan dorm el carrer,

no xiscla ni parla

ni comenta res,

algun cop, s'enfada.


És quan plou

que vull dormir,

però em mou

un arlequí

qui diu que no.


Per a ser

un bon manyà,

cal saber

sense comptar:

hores i renys.


Na Maria

ha comprat

el vi barat,

ja ho sabia

ni m'ha enganyat.


La més maca

de les flors

mai esclata

quan fa sol,

ha gran traça.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXXIV)

01 Juny, 2023 05:04
Publicat per jjroca, Epigrames



No hi ha pedres
al camí,
de segur,
no és per a mi.


Us faré saber:
He estat fidel
al vi, a la mel
i al perdre sencer!


Quan demanin
anar al ball,
faré estrall,
vull que ho estranyin.


Ben cansat
i fredolic,
he pensat
en fer-me ric.


A l'estiu, el fred
era de vacances,
volia mancances
de neu i d'hivern.


No demano per a mi
altra fortuna:
mil estrelles, una a una,
manta sort i seure aquí.


Al reialme 
dels vençuts,
en xerren quatre,
els altres, muts.


Com demano
anar a segar
quan no hi ha amo
ni sembrat.


A la casa
de la son,
els desperts,
veieu, no hi són.


Com demano
anar a dormir,
m'entrebanco
amb el llit.


A la casa
del valent,
el qui plora
ni se sent.


Els fantasmes
de la nit,
els endreço
vora el llit.


Quan el cànter
va a la font,
les fadrines
ja no hi són.


Com m'hauria 
de casar
sense pressa
per manar?


Quan comença
el badallar,
ja és hora
d'allitar.


Manta gana
ha el pagès,
sembra, planta,
no cull res.


No haig hores
per donar,
les més toves
dormen ja.


En el regne
no hi ha pau
si no es crema
algun babau.


Amb la pressa
m'he deixat:
les sardines
amb el gat.


És el deure
del treball
qui s'enfila
pels terrats.


Quan la jove
va a dormir,
ja l'espera:
somni i llit.


No haig pressa
per anar
on la gana
em vol portar.


No demano
altra sort
que la menja
i un poc d'or.


Quan la pluja
porta el vent,
el que mulla
ni se sent.


Al passeig
de l'estació,
és on veig
com roda el món.


Na Maria
va a la font
per si troba
un xic d'amor.
 
Si he de
contar mentides
per la nit
són amanides.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs