Poemes curts (CXXV)
15 Juny, 2023 05:28
Publicat per jjroca,
Poemes curts
I la barca al port
es queixa i oblida,
passa la fatiga
enmig de la por,
li ve de per vida.
A cavall
de la dissort,
faig el sord
quan soc al tall,
el lleure em pot.
Una mossa
es riu de mi,
però, a la rosa,
li diu que sí,
som poca cosa.
A la casa
dels porucs,
qui més mana
és el menys ruc:
ahir i ara.
Des de bon matí,
he encès la llar,
havia la carn,
l'oli i el rostir,
em mancaven plats.
Em conviden
a tenir:
cent mentides
per a gaudir
amb totes mides.
En el regne
de la sort,
no hi ha metge
ni traïdor,
el sol és tendre.
A la casa
d'en Remei,
qui menys mana
és el rei,
molt menys encara.
Per haver
altre comiat,
vull saber
qui ho ha manat:
Un déu pot ser?
No és pas bona
solució,
passar l'estona
cremant carbó,
salut no em sobra.
Tanta pressa
per tenir
i la guerra
ens ve a dir:
Tot és desfeta!
Les tebieses
de la sort
són paleses
mentre dorms,
després, s'esveren.
Amb la gana
que jo tinc
i em demana
fer-me ric,
faig mala cara.
M'han donat
gran esmorzar:
tot un plat
per rodolar,
som a dimarts.
Les comandes
són així,
van maldades
perquè sí,
després, es cansen.
Com m'agrada
de valent,
compro casa
per a cent,
veure'm si passa.
Són les pedres
del camí
les que cremen
perquè sí,
la por la tenen.
Si la lluna
ja no em vol,
en vull una
de cartró,
sense escuma.
Com acostuma
a dir:
Si és ben bruna,
per a mi!,
no en toca una.
Si no hagués res més
que lluita ferrenya,
voldria espardenya:
forta, de pagès
i anar a la grenya.
Ni demano
per a mi
ni esbatano
el meu destí,
gairebé soc amo.
A la casa
del pagès,
qui no mana
no diu res,
només badalla.
Es lliuren al vent i set poemes més
15 Juny, 2023 05:20
Publicat per jjroca,
Poemes
Es lliuren al vent
Prou lluny del foc pairal,
sojorno a les tenebres,
les cases estan plenes
de deures ajornats.
Ha fugit el jovent
cercant, en altres terres,
la força i el gaudir.
Suposo que el ser aquí,
entre els alls i les cebes,
era ben poc plaent.
Ara, es lliuren al vent,
a l’espai i al seguici;
hauran perdut el vici
de complir el manament?
A l’infern, ja se sap
En la pau del no ser,
enceto la quimera
d’una empresa planera
envoltada de fe.
Acabada l’estada
a la vall de les llàgrimes,
cavalquem amb les ànimes
fins a nova contrada.
Allunyats els pecats
i la lluita ferrenya
ni portem espardenya
ni farcim maldecaps.
A l’infern, ja se sap,
ni caldrà portar el cap.
A l’estiu, a mitjanit
A l’estiu, a mitjanit,
quan la brisa ens acarona
declarem que ha arribat l’hora
preada del dolç gaudir.
Ben obertes les finestres,
convidats tots els mosquits,
anem mil somnis farcint
amb un seguit de promeses.
En el camp, el blat madur,
la corbella amanida
esperant que arribi el sol.
Que poc m’agrada la pols
i la mare quan em crida
tot tenint la roba a punt.
A la festa de sant Joan
Amb la feina que he tingut
per cordar-me les sabates;
aniria a quatre grapes
fent-li festa a l’amic ruc.
Podria dir que el ball
durà fins a les albades,
després, vingueren les cares
a emplenar-se de topalls.
A la festa de sant Joan,
que no faltin els coets
ni la coca ben nostrada.
Una nit tan senyalada,
en ser l’albada, es perd;
retrobar-la dura un any.
La fulla cau
En el fosc país,
on la terra es mulla,
he trobat la fulla
mancada d’encís.
Diu que sabrà anar
per a prendre el sol,
ha d’emprendre el vol
abans de demà.
Crida la formiga
i la sent venir,
s’acosta el finir
prou breu de la vida.
I la fulla cau
per a anar a un catau.
Es perd
Talment, he arribat
seguint el miracle
de segar i batre
per a ser ben pagat.
Tafaners els déus,
des del vell Olimp,
volen saber quin
ha estat el preu.
Ésser bon pagès
és llevar-se d’hora
sense res guanyar.
Cobro per pagar
i, si un dia sobra,
de segur que es perd.
El cor arraulit
La mirada dolça,
el cor arraulit,
cerca un marit,
però no el troba.
Va restar fadrina
per enllestir casa,
va veure com passa,
de pressa, la vida.
Potser n’ha vist un
en anar al mercat
a comprar-se roba.
A la nit, ben sola
cerca un disposat
que sigui prou ruc.
Parla el gos
I tot d’una, parla el gos
demanant la menja bona,
com li agrada la cassola
quan no troba pell ni os.
Després d’aquest dolç menjar
no cerca ni xerinola,
s’estima més anar a l’ombra
per a somiar i sestejar.
Amb unes poques paraules,
diria que ja en té prou,
poc que demana un sou
i glatir a les albades.
Però la vida va com va
esperant anar i tornar.
Epigrames (CXXV)
15 Juny, 2023 05:08
Publicat per jjroca,
Epigrames
Sempre passa
pel carrer,
la recança
quan fa fred.
Quan li dono
un tros de pa,
com el trobo
a l'endemà.
Sota l'ombra
d'aquest bosc
mai ens sobra:
trobar enyor.
Li escriuria
mil cançons,
li diria
on va l'amor.
Com estava
amatent,
ho menjava
lentament.
Quan l'aranya
va al teler,
com treballa
sense fe.
En el riure
de les flors,
els queviures
mai hi són.
Quan el núvol
ja està ple,
com la pluja
esdevé.
Posaré al rebost
manta xocolata
per si ve un gelós
a passar la tarda.
Les més joves
del carrer
quan em troben
ni les veig.
Quan apunta
el nou dia,
un recerca
companyia.
Mai demano
per a mi
ni encomano
provar el vi.
És el goig
dels saberuts:
els qui parlen
quan són muts.
No hi ha cases
al carrer
on, quan planyen,
hagi fe.
El vent em portava,
volant, cap al bosc,
mentre ell cantava,
era tot un goig.
Una ratlla blanca
dominava el cel,
la gent la mirava
sense dir res més.
Com em plau saber
que, a la llunyania,
s'amaga el plaer
més dolç de la vida.
No hi ha mosses
al camí,
hi són totes
al coixí.
He de demanar,
no sé si és gran cosa,
ben plena la golfa
de palla i de gra.
A la casa
del mai més
qui no sopa
no sap res.
Manta gana
per la nit,
com reclama
l'esperit.
A la casa
del poruc,
la nit passa
a ull cluc.
Qui no plora
per l'amor
o no hi toca
o ja és mort.
Per a ser
bon manador,
cal aprendre
sense por.
La Mariona
del meu cor
diu que és boja
perquè em vol.
Vull la pensa
en un cabàs
per si vessa
fer-li cas.
Quan la lluna
va pel cel,
hi ha qui dubta
amb recel.