Pensaments festius (CXXII)

01 Gener, 2023 06:14
Publicat per jjroca, Pensaments festius

És tan ric que s’ha comprat un núvol per a dutxar-se.

Tinc un secret, però no sé on l’he deixat.

No crec que cap idea vulgui romandre en un cap.

Sóc tan lliure que m’he quedat sense ningú.

Tots esperen que algun dia no serà idèntic.

És més fàcil tenir pobres, és més barat.

Si el cos es cansa de viure, escriure serà més complicat.

No es va salvar ningú, però va ser una bona experiència.

He de gastar per deixar de fer nosa.

El millor d’un ric és la seva herència.

He escoltat i arribat a pensar, alguna cosa no funciona.

He tingut una idea, la policia l’ha detingut.

Les dones ens estalvien la feina de contestar.

Hi ha violència perquè tots es volen moure alhora.

Estic disgustat, no deixo de discutir-me.

És tan bonic ser jove que ho cura el temps.

No necessito escoltar per saber que no tinc raó.

El parlar molt és la sort dels arbres.

La vida és una variació sobre el mateix tema.

Afortunadament, els necis no sabran mai que hi ha saviesa.

Un home ric no necessita ni diners ni fortuna.

Seria un gegant, però no m’agrada anar descalç.

La gran alegria és dubtosa i fora de lloc.

Puc estar buit i omplir-me d’estadístiques.

Potser hi ha veritats complicades, però no conec ni les senzilles.

Obrir un pot és com encetar el futur.

Mai arribaré a ser la mil·lèsima part del que em podria proposar.

No puc deixar de treballar, el meu cor no ho suportaria.

He pensat: Si els altres em miren és que dec ser-hi.

No suporto les mentides sense saber el que és la veritat.

Tinc dies bons, però fugen massa de pressa.

Un vol viure entre el record i l’esperança.

No m’ha dit res, però s’explica tan bé.

Si no és bonica, que sigui rica.

Déu ha posat prou pedres per poder aprendre a caure.

Si Déu fa sortir els bons, és perquè el teatre ha de continuar.

Ser egoista és no atrevir-se a ajudar els altres.

A més d’escriure, volen dir-me que saben llegir.

Ara, em conformo en escriure un vers.

Dormir és el més descansat dels viatges.

Tenia núvia, però ni va notar que no hi era.

Procureu tenir miralls d’una sola cara.

Com a la música, cap home ha de sortir de la seva partitura.

No vull més llàgrimes que les que em pertoquen.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Com les flors del meu jardí i set poemes més

01 Gener, 2023 06:10
Publicat per jjroca, Poemes

Com les flors del meu jardí


Com les flors del meu jardí

demanaven ser roselles

per sentir les meravelles

d’aquell blat qui no vol nit.

A la vora del sembrat,

s’endevina la corrua,

són formigues, sense atura,

qui compleixen el manat.

Com les flors del meu jardí

han demanat dolça pluja

un dia de primavera.

Mentre s’allarga l’espera,

els ha comentat la bruixa

com el vent no és massa amic.


A la plaça, no hi ha sol


A la plaça, no hi ha sol

i un caragol com badalla,

de segur que, avui, calla

perquè el fred no fa enrenou.

Massa arbres despullats,

un floc de neu s’endevina,

un xic lluny de la boirina,

ben aturada en els camps.

A la plaça, no hi ha sol

i una jove encén el foc

amb retalls de lluna vella.

Al capdamunt, una estrella

es va queixant de la sort,

ens diu que ningú la vol.


Potser és cerç


Camina el vent i aplega a la muntanya

on dirà que ha mandra de pujar,

el cel enceta aquell nou tarannà

i com s’endinsa, de sobte, la vella aranya.

El bosc acull un aire magistral

per començar el concert de fulles,

segurament, esdevindran porugues

en desxifrar la força del mestral.

O potser és cerç o vent del nord-oest,

aquell qui arriba i es va esmicolant,

a poc a poc, deixant un dia gris.

Manta d’ocells, diré si és precís

que, dalt les branques, es van arrapant

tot esperant eixint d’aquest incert.


Haurà la fi


I si fora en el corral,

ploraria en ser el Nadal.

Perquè el món és tan sidral,

tan donat al poc senderi,

com va deixant de ser tebi

per a acabar sent mortal.

Si la dolçor de la vida

esdevé en negra mort,

on restarà l’ocasió

d’aprendre sense fatiga?

Com treballen els dimonis

per a desfer blanca pau,

haurà la fi algun babau,

si pot ser, que no se n’adoni.


Manaria per manar


Manaria per manar

si hagués dolça follia,

però l’enveja em crida

i no la vull escoltar.

Al recer d’aquesta cambra

espero passar l’hivern,

en el defora, fa fred;

a la llar, el foc escalfa.

Manaria per manar

si guanyés la pau i el goig

de tenir-te enamorada.

Però ve la mala cara

i el semblant es posa roig

quan aplega el nou plorar.


És el nan


És el nan qui viu amb mi

qui em porta a les hores baixes,

em demana festes llargues

amb matalàs i coixí.

És, diria, malfeiner,

mentider i pidolaire,

li agrada passar de l’aire,

però vol dinar primer.

És el nan, qui viu amb mi,

qui, a la vida, m’acompanya

sense pena ni afecció.

Vull un cavall de cartró,

una penyora estranya

que, de poc, he de gaudir.


Parla el vent i el temporal


Parla el vent i el temporal,

com el rebo amb una manta,

el cap tapat no s’espanta

ni es pregunta: Què hi ha dalt?

En un hivern matusser,

qui no demana taverna?,

un vi negre, una lluerna

per poder eixir el darrer.

Parla el vent, el temporal

i la barca dorm a port

amb la cordada gelada.

Una mossa pensa encara

on deu ser el seu amor:

En el terra o al de dalt?


Caminant per un camí


Caminant per un camí,

com vaig cercant la drecera,

no haig pàtria ni bandera,

el meu regne no és aquí.

Ben cansat de no fer res,

em passo les hores baixes

entre cadires i caixes,

entre gelades i vent.

Caminant per un camí,

algú s’emporta la vida

cap a altres llogarets.

De la feina, estic corprès

perquè va prenent la mida

que li ha proposat el ric.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXIV)

01 Gener, 2023 05:51
Publicat per jjroca, Poemes curts

Una mossa

m'ha de dir,

que la cosa

no és per a mi,

després, reposa.


Com l'estimo

de valent,

l'acoquino

i no se sent,

més tard, l'admiro.


La vella bruixa,

en eixir del prat,

va sentint la queixa

del passat sembrat

de manca, de treva.


Amb sis plats

de bon dinar,

sento el nyap

i l'endemà

com van a pams.


La més curta

de les nits,

fa pressura

d'esperit,

això, mai es cura.


Quan la lluna

es vol vestir,

busca escuma

d'organdí,

és molt tossuda.


Na Joana

diu que em vol,

però enganya

com el sol,

és molt galana.


Com m'agrada,

un cop al mes,

menjar, amb gana,

carn o peix,

faig demanda.


Quan em trobo

amb un ric,

sempre provo

d'ésser amic,

m'acomodo.


Una jove,

al jardí,

posa ordre

dia i nit,

és molt mediocre.


A la casa

dels parents,

quan esclata,

plora el vent,

és ben carbassa.


Les temences

de la nit

duen penses

i embolics

enmig les presses.


A la feina,

vaig a peu

en dur l'eina

per si em veu

la veïna.


Quan aplega

la dissort,

com es queixa

de la por,

és cosa seva.


A l'escola

ve el Nadal,

posa a prova

el foc pairal

quan el troba.


He comprat

per berenar:

un tallat

i molta carn,

m'he passat.


Ploraran els rics

quan vingui la Parca,

no els plaurà la barca

ni aquells mal veïns

qui esguarden la gràcia.


En mon paradís,

sobren les tenebres,

naixen ben cobertes

d'un vel fonedís,

ningú està per elles.


Descobrir l'encert

enmig de les mentides

sempre amanides

a trobar qui es perd

enmig enganyifes.


Cridem a l'amor,

és ben a la vora,

esperant si troba

algun guanyador,

es perden alhora.


Un capvespre

de tardor,

és un mestre

somiador,

avui i sempre.


Amb els riures,

he trobat

tots els viures

que has deixat,

ho he d'escriure.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXIV)

01 Gener, 2023 05:42
Publicat per jjroca, Epigrames



No voldria
beure el vi
puix la bóta
em fa patir.


A la casa
del gegant,
cada fulla
és un enciam.
 

La Mariona
ha demanat
que, en una hora,
hagi marxat.


Com l'estimo
de valent,
en vol una,
li'n dono cent


Demano al batlle
una festa grassa,
em diu que li plau
i somriu quan passa.


A la vora 
del convent,
hi ha una mossa
qui no em veu.


Són massa les festes
per anar a ballar,
he comprat sabates,
no les puc pagar.


Quan parlava
amb el vent,
passà un núvol
i plogué.


Per a ser
un bon manyà:
cal aprendre
i no parar.


Pobrissó
mon caragol,
com es queixa
quan fa sol.


La formiga
com delera
quan no troba 
qui l'empenta.


Manta roses
del jardí
volen totes
venir amb mi.


Estimats veïns:
Cerco l'aventura
sense cap mesura,
prest per a gaudir.


Com la veig,
li he demanat,
no sé com ha contestat,
em sembla que malament.


Per ser pobre
i no guanyar,
menjo poc
i del que hi ha.


Morir, moriria,
puix demà em va bé,
el dia és lleuger
i la nit tranquil·la.


Posant-me a cantar,
el núvol com plora,
diu que sol es troba,
no se'n pot estar.


Quan la lluna vella
cerca el seu mirall,
hi ha terrabastall
en tota la terra.


Quaranta garlaires,
en el cel estant,
no deixen ni aire
ni cap pi plantat.


Al país
de meravelles,
les estrelles
fan de coixí.


Per dinar,
he demanat:
del que hi ha,
he fet salat.


A la casa
de ponent,
el que sobra
és la gent. 


No demano:
plata i or,
però l'amo
no hi és tot.


A l'ombra
d'un cargol,
no pertoca
prendre el sol.


Amb seixanta
queixalades,
no fa falta
ni mossades.
 

Com m'hauria
de casar,
mai faig via 
en festejar.
 

A les voltes
de la nit,
és quan ronden
enemics.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
«Anterior   1 2