Pensaments festius (CXXII)
01 Gener, 2023 06:14
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
És tan ric que s’ha comprat un núvol per a dutxar-se.
Tinc un secret, però no sé on l’he deixat.
No crec que cap idea vulgui romandre en un cap.
Sóc tan lliure que m’he quedat sense ningú.
Tots esperen que algun dia no serà idèntic.
És més fàcil tenir pobres, és més barat.
Si el cos es cansa de viure, escriure serà més complicat.
No es va salvar ningú, però va ser una bona experiència.
He de gastar per deixar de fer nosa.
El millor d’un ric és la seva herència.
He escoltat i arribat a pensar, alguna cosa no funciona.
He tingut una idea, la policia l’ha detingut.
Les dones ens estalvien la feina de contestar.
Hi ha violència perquè tots es volen moure alhora.
Estic disgustat, no deixo de discutir-me.
És tan bonic ser jove que ho cura el temps.
No necessito escoltar per saber que no tinc raó.
El parlar molt és la sort dels arbres.
La vida és una variació sobre el mateix tema.
Afortunadament, els necis no sabran mai que hi ha saviesa.
Un home ric no necessita ni diners ni fortuna.
Seria un gegant, però no m’agrada anar descalç.
La gran alegria és dubtosa i fora de lloc.
Puc estar buit i omplir-me d’estadístiques.
Potser hi ha veritats complicades, però no conec ni les senzilles.
Obrir un pot és com encetar el futur.
Mai arribaré a ser la mil·lèsima part del que em podria proposar.
No puc deixar de treballar, el meu cor no ho suportaria.
He pensat: Si els altres em miren és que dec ser-hi.
No suporto les mentides sense saber el que és la veritat.
Tinc dies bons, però fugen massa de pressa.
Un vol viure entre el record i l’esperança.
No m’ha dit res, però s’explica tan bé.
Si no és bonica, que sigui rica.
Déu ha posat prou pedres per poder aprendre a caure.
Si Déu fa sortir els bons, és perquè el teatre ha de continuar.
Ser egoista és no atrevir-se a ajudar els altres.
A més d’escriure, volen dir-me que saben llegir.
Ara, em conformo en escriure un vers.
Dormir és el més descansat dels viatges.
Tenia núvia, però ni va notar que no hi era.
Procureu tenir miralls d’una sola cara.
Com a la música, cap home ha de sortir de la seva partitura.
No vull més llàgrimes que les que em pertoquen.
Com les flors del meu jardí i set poemes més
01 Gener, 2023 06:10
Publicat per jjroca,
Poemes
Com les flors del meu jardí
Com les flors del meu jardí
demanaven ser roselles
per sentir les meravelles
d’aquell blat qui no vol nit.
A la vora del sembrat,
s’endevina la corrua,
són formigues, sense atura,
qui compleixen el manat.
Com les flors del meu jardí
han demanat dolça pluja
un dia de primavera.
Mentre s’allarga l’espera,
els ha comentat la bruixa
com el vent no és massa amic.
A la plaça, no hi ha sol
A la plaça, no hi ha sol
i un caragol com badalla,
de segur que, avui, calla
perquè el fred no fa enrenou.
Massa arbres despullats,
un floc de neu s’endevina,
un xic lluny de la boirina,
ben aturada en els camps.
A la plaça, no hi ha sol
i una jove encén el foc
amb retalls de lluna vella.
Al capdamunt, una estrella
es va queixant de la sort,
ens diu que ningú la vol.
Potser és cerç
Camina el vent i aplega a la muntanya
on dirà que ha mandra de pujar,
el cel enceta aquell nou tarannà
i com s’endinsa, de sobte, la vella aranya.
El bosc acull un aire magistral
per començar el concert de fulles,
segurament, esdevindran porugues
en desxifrar la força del mestral.
O potser és cerç o vent del nord-oest,
aquell qui arriba i es va esmicolant,
a poc a poc, deixant un dia gris.
Manta d’ocells, diré si és precís
que, dalt les branques, es van arrapant
tot esperant eixint d’aquest incert.
Haurà la fi
I si fora en el corral,
ploraria en ser el Nadal.
Perquè el món és tan sidral,
tan donat al poc senderi,
com va deixant de ser tebi
per a acabar sent mortal.
Si la dolçor de la vida
esdevé en negra mort,
on restarà l’ocasió
d’aprendre sense fatiga?
Com treballen els dimonis
per a desfer blanca pau,
haurà la fi algun babau,
si pot ser, que no se n’adoni.
Manaria per manar
Manaria per manar
si hagués dolça follia,
però l’enveja em crida
i no la vull escoltar.
Al recer d’aquesta cambra
espero passar l’hivern,
en el defora, fa fred;
a la llar, el foc escalfa.
Manaria per manar
si guanyés la pau i el goig
de tenir-te enamorada.
Però ve la mala cara
i el semblant es posa roig
quan aplega el nou plorar.
És el nan
És el nan qui viu amb mi
qui em porta a les hores baixes,
em demana festes llargues
amb matalàs i coixí.
És, diria, malfeiner,
mentider i pidolaire,
li agrada passar de l’aire,
però vol dinar primer.
És el nan, qui viu amb mi,
qui, a la vida, m’acompanya
sense pena ni afecció.
Vull un cavall de cartró,
una penyora estranya
que, de poc, he de gaudir.
Parla el vent i el temporal
Parla el vent i el temporal,
com el rebo amb una manta,
el cap tapat no s’espanta
ni es pregunta: Què hi ha dalt?
En un hivern matusser,
qui no demana taverna?,
un vi negre, una lluerna
per poder eixir el darrer.
Parla el vent, el temporal
i la barca dorm a port
amb la cordada gelada.
Una mossa pensa encara
on deu ser el seu amor:
En el terra o al de dalt?
Caminant per un camí
Caminant per un camí,
com vaig cercant la drecera,
no haig pàtria ni bandera,
el meu regne no és aquí.
Ben cansat de no fer res,
em passo les hores baixes
entre cadires i caixes,
entre gelades i vent.
Caminant per un camí,
algú s’emporta la vida
cap a altres llogarets.
De la feina, estic corprès
perquè va prenent la mida
que li ha proposat el ric.
Poemes curts (CXIV)
01 Gener, 2023 05:51
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Una mossa
m'ha de dir,
que la cosa
no és per a mi,
després, reposa.
Com l'estimo
de valent,
l'acoquino
i no se sent,
més tard, l'admiro.
La vella bruixa,
en eixir del prat,
va sentint la queixa
del passat sembrat
de manca, de treva.
Amb sis plats
de bon dinar,
sento el nyap
i l'endemà
com van a pams.
La més curta
de les nits,
fa pressura
d'esperit,
això, mai es cura.
Quan la lluna
es vol vestir,
busca escuma
d'organdí,
és molt tossuda.
Na Joana
diu que em vol,
però enganya
com el sol,
és molt galana.
Com m'agrada,
un cop al mes,
menjar, amb gana,
carn o peix,
faig demanda.
Quan em trobo
amb un ric,
sempre provo
d'ésser amic,
m'acomodo.
Una jove,
al jardí,
posa ordre
dia i nit,
és molt mediocre.
A la casa
dels parents,
quan esclata,
plora el vent,
és ben carbassa.
Les temences
de la nit
duen penses
i embolics
enmig les presses.
A la feina,
vaig a peu
en dur l'eina
per si em veu
la veïna.
Quan aplega
la dissort,
com es queixa
de la por,
és cosa seva.
A l'escola
ve el Nadal,
posa a prova
el foc pairal
quan el troba.
He comprat
per berenar:
un tallat
i molta carn,
m'he passat.
Ploraran els rics
quan vingui la Parca,
no els plaurà la barca
ni aquells mal veïns
qui esguarden la gràcia.
En mon paradís,
sobren les tenebres,
naixen ben cobertes
d'un vel fonedís,
ningú està per elles.
Descobrir l'encert
enmig de les mentides
sempre amanides
a trobar qui es perd
enmig enganyifes.
Cridem a l'amor,
és ben a la vora,
esperant si troba
algun guanyador,
es perden alhora.
Un capvespre
de tardor,
és un mestre
somiador,
avui i sempre.
Amb els riures,
he trobat
tots els viures
que has deixat,
ho he d'escriure.
Epigrames (CXIV)
01 Gener, 2023 05:42
Publicat per jjroca,
Epigrames
No voldria
beure el vi
puix la bóta
em fa patir.
A la casa
del gegant,
cada fulla
és un enciam.
La Mariona
ha demanat
que, en una hora,
hagi marxat.
Com l'estimo
de valent,
en vol una,
li'n dono cent
Demano al batlle
una festa grassa,
em diu que li plau
i somriu quan passa.
A la vora
del convent,
hi ha una mossa
qui no em veu.
Són massa les festes
per anar a ballar,
he comprat sabates,
no les puc pagar.
Quan parlava
amb el vent,
passà un núvol
i plogué.
Per a ser
un bon manyà:
cal aprendre
i no parar.
Pobrissó
mon caragol,
com es queixa
quan fa sol.
La formiga
com delera
quan no troba
qui l'empenta.
Manta roses
del jardí
volen totes
venir amb mi.
Estimats veïns:
Cerco l'aventura
sense cap mesura,
prest per a gaudir.
Com la veig,
li he demanat,
no sé com ha contestat,
em sembla que malament.
Per ser pobre
i no guanyar,
menjo poc
i del que hi ha.
Morir, moriria,
puix demà em va bé,
el dia és lleuger
i la nit tranquil·la.
Posant-me a cantar,
el núvol com plora,
diu que sol es troba,
no se'n pot estar.
Quan la lluna vella
cerca el seu mirall,
hi ha terrabastall
en tota la terra.
Quaranta garlaires,
en el cel estant,
no deixen ni aire
ni cap pi plantat.
Al país
de meravelles,
les estrelles
fan de coixí.
Per dinar,
he demanat:
del que hi ha,
he fet salat.
A la casa
de ponent,
el que sobra
és la gent.
No demano:
plata i or,
però l'amo
no hi és tot.
A l'ombra
d'un cargol,
no pertoca
prendre el sol.
Amb seixanta
queixalades,
no fa falta
ni mossades.
Com m'hauria
de casar,
mai faig via
en festejar.
A les voltes
de la nit,
és quan ronden
enemics.