Pensaments festius (CXXIV)

14 Gener, 2023 18:29
Publicat per jjroca, Pensaments festius

Un vol sortir del món, però no perdre’l de vista.

Els meus passaran i els vostres també.

Ningú ha conquerit el castell de l’equilibri.

Cada dia porta el seu sol i el deixa una estona.

Les dones esperen trobar algun home entre les ofertes.

He vingut al món per saber com me n’aniré.

No aprèn, però li queda el consol dels diners.

No m’importa saber volar, m’importa que se n’adonin.

Necessito els veïns, així puc repartir els fracassos.

Un busca un regne i acaba no podent governar-lo.

El més pesat de ser home, són les disfresses que et toca portar.

Estic preocupat, el llibre hi és, però no el sé llegir.

No tingueu por d’entrar, només us queda una porta.

El meu cos m’ensenya que és difícil moure’m i restar quiet.

Un mor quan només sap dormir.

La mort és el més gran dels refredats.

Déu vol crear un altre món, l’home no hi cap.

El van aconseguir matar, en treure-li la corda.

El començament de la creació va ser en blanc i negre.

He descobert que fer-se vell és coltellejar la be.

Segurament, sense dones, ens reconeixeríem per l’olor.

Escriure un llibre és posar lletres a les pàgines.

Tinc converses amb Déu, Ell posa totes les paraules.

L’home vol innovar, però comença el dia llevant-se del llit.

Déu va crear el món, però no va posar prou cartells.

Pensar no és bo, però és prou barat.

No volia escriure un llibre, però cavar un pou em fa més mandra.

Ningú ha de viure més temps si el món no el pot suportar.

Tinc bons amics, però no els deixo sortir al carrer.

És un home tan savi que no deixa de volar.

Tenir son és pitjor que no tenir gana.

Tenim sort, escriure no canvia l’ordre astral.

La vida seria llarga, però ens hem de guarnir.

No patiu pel demà, ni Déu sap on l’ha deixat.

Menjo massa, hauré de desconnectar el cervell.

En tenim un que pensa, sabem que és boig.

És un escriptor oportunista, cap llapis és d’ell.

Pobra noia, es passa el temps sent maca.

Volia ser ric, però els diners corrien més.

No m’importa treballar, però vull saber quan començo.

Els nens tenen un defecte, necessiten ocupar tot l’espai.

Ensenyeu el camí, les pedres ja faran la resta.

La vida d’ara no té espases on agafar-se.

Estar equilibrat és respirar un cop per setmana.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Resta la gana i set poemes més

14 Gener, 2023 18:26
Publicat per jjroca, Poemes

Resta la gana


Carona encesa, esquena gelada,

un foc encès dintre la llar,

queda prou lluny l’anar a segar,

aquell estiu qui abraonava.

La dona posa una olla al foc

on les patates van navegant,

com llums amables omplen envans

dibuixant ombres a poc a poc.

L’avi enceta el dolç xerrar,

als tendres nets, fa la contalla

mentre la mare va tallant pa.

Un vas de vi porta el sopar,

aigua de pou a la canalla,

amb quatre mossos, resta la gana.


Núvol esquifit


Aquell núvol esquifit,

al de dalt de l’alturó,

anava agafant la por

en anar arribant la nit.

Demanava per baixar

a un terra ben ressec,

era un núvol poc despert

per a aprendre com es fa.

Passen hores i el matí

aplega fins al migdia

sense trobar solució.

Arriba el déu senyor,

li parla i l’humilia,

la por el fa defallir.


Si fora un ruquet


I si fora un ruquet,

dormiria a l’establia,

bramaria tot el dia

enyorant el Minyonet.

Com correria pel camp

al davant de la tartana,

somiaria amb la palla,

menjaria el que cal.

I si fora un ruquet

ni aniria a l’escola

per a trobar el mestre nou.

Discutiria amb el bou

fins que ens féssim massa nosa

per poder plorar a pleret.


Compraria per tenir


Compraria per tenir:

un rebost de vint prestatges

amb fruites, verdures, pastes

i garrafes de bon vi.

Em posaria a dinar

amb un àpat de sis plats,

de menges, els disbarats,

aplegant a l’afartar.

Compraria per tenir:

plata i or a la cistella,

seda fina a l’armari.

Guanyaria, a diari,

sense haver massa pressa,

una fortuna a no dir.


Negre del tot


A les portes de l’hivern,

dormo poc i estic despert.

A la plana, vent de dalt

i silenci a la muntanya,

és la força qui m’escanya

tot dient que ho he fet mal.

Com hauria de tallar

i traginar branca seca,

omplir l’estança de llenya

per a poder-me escalfar.

He de posar a dalt del foc

una paella nostrada,

vull els ous amb cansalada

i un vi negre del tot.


Les muntanyes de la fam


Les muntanyes de la fam

com s’han emportat la gana,

feinejo fa una setmana

en un desig principal.

Llevar-me, de bon matí,

d’una màrfega pesada

amb dues mantes de llana,

de feixugues a no dir.

I pensar que l’esmorzar

és una lluita lleugera

entre la llet i el crostó.

Després, demanar perdó

i guaitar per la finestra

per saber si el dia és clar.


El trobà de bon matí


Innocent i perdedor,

haig un gos de mala raça,

no serveix per a la caça,

el van fer fora del tot.

El trobà, de bon matí,

sota l’arbre del meu hort,

més que viu semblava mort,

per al vent, un full ben fi.

Li donà un crostó de pa

i prop de mitja baldana,

ens partirem l’esmorzar.

De segur que em seguirà,

quan retorni cap a casa,

per saber si haurà demà.


L’infantar es va acostant


A les portes de Betlem,

he trobat una parella,

cutis fi portava Ella

amb veu dolça i obedient.

En un estable, aïllat,

hauran de passar la nit,

Ell tragina el neguit

per si aplega el Nounat.

A la vora de tots dos,

hi ha el bou i la somera

en silenci i observant.

L’infantar es va acostant

i, en el cel, una estrella

posa llum en el redós.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXV)

14 Gener, 2023 18:22
Publicat per jjroca, Poemes curts

Sento el goig

de la temença

quan vaig boig

enmig de l'herba,

em faré coix?


Al carrer

del desesper

no hi ha fortuna,

la van vendre

al mercader.


Assegut al banc,

enmig la plaça,

com mira el vell,

com ja no es cansa,

es perd, pensant.


La lluna passava

mirant a la gent

i sentint el goig,

el sol ni la sent

ni l'ha demanada.


Massa roses

del jardí

estan cansades,

ningú sap qui

fa aquestes coses.


Hauré de saber

si el cos estima,

quan el sentiré?,

ara, m'acoquina

i em posa deler.


Quan les fulles

van al cel,

les esperen:

amb una mica de mel

i un bocí de confitures.


Les comandes

són així:

sobra pa

i falta vi,

de vegades.


A la casa

del mai més,

plora el ric,

riu el pagès,

és com s'acaba.


Una mossa

em demanava

puix volia

anar a ballar,

ara, faig nosa.


Les muntanyes

resten soles

anys i anys,

mai no gosen

ésser amables.


Com demanaria

haver una nit

per a somiar,

algú m'ha dit:

Quina porfídia!


Amb les presses

de venir,

m'he deixat conquerir

per les febleses

fins a mitja nit.


De les bones

intencions,

naixen sostres

pobrissons

amb massa ogres.


Si m'estima,

li he de dir

que una reina

no és per a mi,

ha massa mida.


Un dissabte

pel matí

és amable

per a mi

i suportable.


Al racó

de l'era,

la il·lusió

s'espera,

ho fa de debò.


Les paraules

van al vent,

sent feixugues,

qui les ven?,

han massa mudes.


Caminava,

sense pressa,

de la cambra

a la finestra,

l'enamorada.


A les voltes

de l'hivern,

van les mosses,

sense encert,

a cercar roses.


Quan el fred

porta la neu,

en el cel,

posen la creu

del nou hivern.


Quan li parlo

massa al ruc

com remarco

que m'he perdut,

sóc un mal amo.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXV)

14 Gener, 2023 18:13
Publicat per jjroca, Epigrames


Quan li prego
al dematí,
és quan resto
sense vi.
 

Amb la força
que he rebut,
menjo, dormo
i resto mut.
 

Com volia
navegar,
vaig nedar
i no en sabia.
 

És quan plou
que dorm el sol
i es desperta
sense sou.
 


He de demanar,
a la lluna vella,
que em posi una estrella
per si he de mirar.
 
A les cases
de pagès,
massa feines
per a fer.
 

Na Maria 
va a la font
i ho conta
a tothom.
 

Estimada lluna:
Quan vingui la nit,
digues que he partit
a cercar fortuna.
 

Posa pedres
al camí
i, després,
ja pots dormir.
 


He demanat,
si l'amor s'hi posa, 
que porti una rosa
ben maca, ben gran.
 

Per anar 
a treballar,
cal llevar-se
i esmorzar.
 

No demano
altre món:
Haver amo 
en el record!
 
Per a ser 
bon tafaner,
cal callar
i cal saber.
 

Com m'estima,
li diré
que, anar a feina, 
no em convé.
 

Noto que em faig vell 
perquè, a plaça,
he comprat: una manta,
uns mitjons i un capell.
 

L'oreneta
m'ha de dir 
que la bassa
és lluny d'aquí.
 

Una casa
o un castell,
fer-se vell
és plorar massa.
 

La pubilla
no n'està per mi,
però tal com crida 
de segur que m'ha vist.
 

És, quan parlo 
de la gent,
quan m'enfado
inútilment.
 

En el reialme
dels gran saberuts,
els rics són mediocres,
els pobres són muts.
 

Per a què duri
el bon dinar:
esplaio el mos,
parlo de grat.
 

En el regne
de l'oblit,
no hi poseu
a cap amic.
 

Si no aprenen 
el mentir,
parlen del temps
i de l'oblit.
 

Si la mossa
està per mi,
millor córrer
que dormir.
 

Al carrer
dels desvalguts,
els cavalls
es tornen rucs.
 

Si hi ha pressa
per anar,
és millor: 
deixar-ho estar.
 

Una joia
per a mi:
restar a l'ombra
fins dormir.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs