Pensaments festius (CXXIV)
14 Gener, 2023 18:29
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Un vol sortir del món, però no perdre’l de vista.
Els meus passaran i els vostres també.
Ningú ha conquerit el castell de l’equilibri.
Cada dia porta el seu sol i el deixa una estona.
Les dones esperen trobar algun home entre les ofertes.
He vingut al món per saber com me n’aniré.
No aprèn, però li queda el consol dels diners.
No m’importa saber volar, m’importa que se n’adonin.
Necessito els veïns, així puc repartir els fracassos.
Un busca un regne i acaba no podent governar-lo.
El més pesat de ser home, són les disfresses que et toca portar.
Estic preocupat, el llibre hi és, però no el sé llegir.
No tingueu por d’entrar, només us queda una porta.
El meu cos m’ensenya que és difícil moure’m i restar quiet.
Un mor quan només sap dormir.
La mort és el més gran dels refredats.
Déu vol crear un altre món, l’home no hi cap.
El van aconseguir matar, en treure-li la corda.
El començament de la creació va ser en blanc i negre.
He descobert que fer-se vell és coltellejar la be.
Segurament, sense dones, ens reconeixeríem per l’olor.
Escriure un llibre és posar lletres a les pàgines.
Tinc converses amb Déu, Ell posa totes les paraules.
L’home vol innovar, però comença el dia llevant-se del llit.
Déu va crear el món, però no va posar prou cartells.
Pensar no és bo, però és prou barat.
No volia escriure un llibre, però cavar un pou em fa més mandra.
Ningú ha de viure més temps si el món no el pot suportar.
Tinc bons amics, però no els deixo sortir al carrer.
És un home tan savi que no deixa de volar.
Tenir son és pitjor que no tenir gana.
Tenim sort, escriure no canvia l’ordre astral.
La vida seria llarga, però ens hem de guarnir.
No patiu pel demà, ni Déu sap on l’ha deixat.
Menjo massa, hauré de desconnectar el cervell.
En tenim un que pensa, sabem que és boig.
És un escriptor oportunista, cap llapis és d’ell.
Pobra noia, es passa el temps sent maca.
Volia ser ric, però els diners corrien més.
No m’importa treballar, però vull saber quan començo.
Els nens tenen un defecte, necessiten ocupar tot l’espai.
Ensenyeu el camí, les pedres ja faran la resta.
La vida d’ara no té espases on agafar-se.
Estar equilibrat és respirar un cop per setmana.
Resta la gana i set poemes més
14 Gener, 2023 18:26
Publicat per jjroca,
Poemes
Resta la gana
Carona encesa, esquena gelada,
un foc encès dintre la llar,
queda prou lluny l’anar a segar,
aquell estiu qui abraonava.
La dona posa una olla al foc
on les patates van navegant,
com llums amables omplen envans
dibuixant ombres a poc a poc.
L’avi enceta el dolç xerrar,
als tendres nets, fa la contalla
mentre la mare va tallant pa.
Un vas de vi porta el sopar,
aigua de pou a la canalla,
amb quatre mossos, resta la gana.
Núvol esquifit
Aquell núvol esquifit,
al de dalt de l’alturó,
anava agafant la por
en anar arribant la nit.
Demanava per baixar
a un terra ben ressec,
era un núvol poc despert
per a aprendre com es fa.
Passen hores i el matí
aplega fins al migdia
sense trobar solució.
Arriba el déu senyor,
li parla i l’humilia,
la por el fa defallir.
Si fora un ruquet
I si fora un ruquet,
dormiria a l’establia,
bramaria tot el dia
enyorant el Minyonet.
Com correria pel camp
al davant de la tartana,
somiaria amb la palla,
menjaria el que cal.
I si fora un ruquet
ni aniria a l’escola
per a trobar el mestre nou.
Discutiria amb el bou
fins que ens féssim massa nosa
per poder plorar a pleret.
Compraria per tenir
Compraria per tenir:
un rebost de vint prestatges
amb fruites, verdures, pastes
i garrafes de bon vi.
Em posaria a dinar
amb un àpat de sis plats,
de menges, els disbarats,
aplegant a l’afartar.
Compraria per tenir:
plata i or a la cistella,
seda fina a l’armari.
Guanyaria, a diari,
sense haver massa pressa,
una fortuna a no dir.
Negre del tot
A les portes de l’hivern,
dormo poc i estic despert.
A la plana, vent de dalt
i silenci a la muntanya,
és la força qui m’escanya
tot dient que ho he fet mal.
Com hauria de tallar
i traginar branca seca,
omplir l’estança de llenya
per a poder-me escalfar.
He de posar a dalt del foc
una paella nostrada,
vull els ous amb cansalada
i un vi negre del tot.
Les muntanyes de la fam
Les muntanyes de la fam
com s’han emportat la gana,
feinejo fa una setmana
en un desig principal.
Llevar-me, de bon matí,
d’una màrfega pesada
amb dues mantes de llana,
de feixugues a no dir.
I pensar que l’esmorzar
és una lluita lleugera
entre la llet i el crostó.
Després, demanar perdó
i guaitar per la finestra
per saber si el dia és clar.
El trobà de bon matí
Innocent i perdedor,
haig un gos de mala raça,
no serveix per a la caça,
el van fer fora del tot.
El trobà, de bon matí,
sota l’arbre del meu hort,
més que viu semblava mort,
per al vent, un full ben fi.
Li donà un crostó de pa
i prop de mitja baldana,
ens partirem l’esmorzar.
De segur que em seguirà,
quan retorni cap a casa,
per saber si haurà demà.
L’infantar es va acostant
A les portes de Betlem,
he trobat una parella,
cutis fi portava Ella
amb veu dolça i obedient.
En un estable, aïllat,
hauran de passar la nit,
Ell tragina el neguit
per si aplega el Nounat.
A la vora de tots dos,
hi ha el bou i la somera
en silenci i observant.
L’infantar es va acostant
i, en el cel, una estrella
posa llum en el redós.
Poemes curts (CXV)
14 Gener, 2023 18:22
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Sento el goig
de la temença
quan vaig boig
enmig de l'herba,
em faré coix?
Al carrer
del desesper
no hi ha fortuna,
la van vendre
al mercader.
Assegut al banc,
enmig la plaça,
com mira el vell,
com ja no es cansa,
es perd, pensant.
La lluna passava
mirant a la gent
i sentint el goig,
el sol ni la sent
ni l'ha demanada.
Massa roses
del jardí
estan cansades,
ningú sap qui
fa aquestes coses.
Hauré de saber
si el cos estima,
quan el sentiré?,
ara, m'acoquina
i em posa deler.
Quan les fulles
van al cel,
les esperen:
amb una mica de mel
i un bocí de confitures.
Les comandes
són així:
sobra pa
i falta vi,
de vegades.
A la casa
del mai més,
plora el ric,
riu el pagès,
és com s'acaba.
Una mossa
em demanava
puix volia
anar a ballar,
ara, faig nosa.
Les muntanyes
resten soles
anys i anys,
mai no gosen
ésser amables.
Com demanaria
haver una nit
per a somiar,
algú m'ha dit:
Quina porfídia!
Amb les presses
de venir,
m'he deixat conquerir
per les febleses
fins a mitja nit.
De les bones
intencions,
naixen sostres
pobrissons
amb massa ogres.
Si m'estima,
li he de dir
que una reina
no és per a mi,
ha massa mida.
Un dissabte
pel matí
és amable
per a mi
i suportable.
Al racó
de l'era,
la il·lusió
s'espera,
ho fa de debò.
Les paraules
van al vent,
sent feixugues,
qui les ven?,
han massa mudes.
Caminava,
sense pressa,
de la cambra
a la finestra,
l'enamorada.
A les voltes
de l'hivern,
van les mosses,
sense encert,
a cercar roses.
Quan el fred
porta la neu,
en el cel,
posen la creu
del nou hivern.
Quan li parlo
massa al ruc
com remarco
que m'he perdut,
sóc un mal amo.
Epigrames (CXV)
14 Gener, 2023 18:13
Publicat per jjroca,
Epigrames
Quan li prego
al dematí,
és quan resto
sense vi.
Amb la força
que he rebut,
menjo, dormo
i resto mut.
Com volia
navegar,
vaig nedar
i no en sabia.
És quan plou
que dorm el sol
i es desperta
sense sou.
He de demanar,
a la lluna vella,
que em posi una estrella
per si he de mirar.
A les cases
de pagès,
massa feines
per a fer.
Na Maria
va a la font
i ho conta
a tothom.
Estimada lluna:
Quan vingui la nit,
digues que he partit
a cercar fortuna.
Posa pedres
al camí
i, després,
ja pots dormir.
He demanat,
si l'amor s'hi posa,
que porti una rosa
ben maca, ben gran.
Per anar
a treballar,
cal llevar-se
i esmorzar.
No demano
altre món:
Haver amo
en el record!
Per a ser
bon tafaner,
cal callar
i cal saber.
Com m'estima,
li diré
que, anar a feina,
no em convé.
Noto que em faig vell
perquè, a plaça,
he comprat: una manta,
uns mitjons i un capell.
L'oreneta
m'ha de dir
que la bassa
és lluny d'aquí.
Una casa
o un castell,
fer-se vell
és plorar massa.
La pubilla
no n'està per mi,
però tal com crida
de segur que m'ha vist.
És, quan parlo
de la gent,
quan m'enfado
inútilment.
En el reialme
dels gran saberuts,
els rics són mediocres,
els pobres són muts.
Per a què duri
el bon dinar:
esplaio el mos,
parlo de grat.
En el regne
de l'oblit,
no hi poseu
a cap amic.
Si no aprenen
el mentir,
parlen del temps
i de l'oblit.
Si la mossa
està per mi,
millor córrer
que dormir.
Al carrer
dels desvalguts,
els cavalls
es tornen rucs.
Si hi ha pressa
per anar,
és millor:
deixar-ho estar.
Una joia
per a mi:
restar a l'ombra
fins dormir.