Pensaments festius (CXVII)

01 Novembre, 2022 05:05
Publicat per jjroca, Pensaments festius

He malbaratat el temps pensant-me que era meu.

Feu-vos un bon porxo per mirar com els altres corren.

El diners arriben a casa amb ganes de fugir.

La vida és el curt recorregut cap al no res.

No necessito més amics que els que puc encabir al cor.

Compadiu el sol, mai pot descansar a l’ombra.

Una nació és un conjunt de nens petits i tirans.

El treball és el regal dels déus que no volen fer gran cosa.

He procurat anar a la feina content, allí, ja em puc enfadar.

Hi ha edats que un espera passar més de pressa.

No tinc massa vergonya, però ja me’n donaran.

El món no va malament, segueix el seu camí.

Sempre us queda l’oportunitat de fer el pagès.

Res porta més fred que el silenci.

Hem d’amagar el fred si volem primavera.

El pesat de morir-se són els comentaris.

He provat d’agafar els dies, però sempre s’escapen.

Massa records poden ferir el present.

Els déus em porten noves d’un món que no entenc.

La tarda cau cansada de retenir el sol.

No és bo plorar, porta poca fruita.

Ser intel·ligent és copsar la mar sense mullar-se.

Sóc dintre la casa, per tant, ella, és una bona mare.

Cadascú busca la sort, però sol arribar quan fosqueja.

Sóc pobre del tot i ric del no res.

El vent porta l’aire, però se li escapa.

Em plau ser rei, però no tenir súbdits.

El ric té massa per a un sol cor.

Tenir una idea és més fàcil que dibuixar-la.

El pesat de viure és que la veritat sempre rau al fons.

Dormo perquè tinc un cos pesat que mana.

Les dones no necessiten homes, però s’avorreixen tant.

La vida és tan llarga que passa en un moment.

Tinc un cove d’excuses, però mai en puc servir cap.

El millor d’estar mort és la poca feina que dona.

Quan Déu voldrà que escoltéssim, ens canviarà la posició de les orelles.

Estic quasi convençut que puc arribar a ser un número.

Diu que l’estima, no deixa de ser una opinió.

Deixaria d’escriure, però encara tinc llapis.

No sé si em salvaré, els déus no em coneixen.

No vull altra religió, amb aquesta ja peco bé.

Aniria despullat, però què diria el sastre.

Tinc un cap per omplir i un cor per buidar.

Voldria ser dropo, però ho trobo pesat.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Vivia la incertesa i set poemes més

01 Novembre, 2022 05:01
Publicat per jjroca, Poemes

Vivia la incertesa


En el racó florit,

vivia la incertesa,

havent massa peresa,

pregava per l’oblit.

En planes i alturons,

vivien les savieses,

porugues i malmeses,

sense atendre a raons.

Vivint en el mai més,

demano a un estèril

que em doni solucions.

Els pensaments són bons

i esbrino, en el pretèrit,

trobar gran interès.


A l’hora de dormir


A l’hora de dormir,

quan fugen els dimonis,

els cecs demanen ser ornis,

però no ho han d’aconseguir.

Com haig un somni emprat,

m’allito i entaforo,

si, prou sovint, no ploro

trobaré l’entrellat.

Vestit de mariner,

demano una nau

ben dolça i glamurosa.

M’agrada el color rosa

perquè és com m’escau,

em porta a ser proper.


Herois sense fortuna


Amics i tafaners,

herois sense fortuna,

gronxant al damunt l’escuma,

ballant a coll-i-bé.

Bells monstres diminuts,

ben plens de l’encanteri,

haveu el poc senderi,

sou minsos i rabiüts.

Encetem el pica-pica

en els més tendres pins

quan no hi és la marona.

Però l’hora més bona

arriba al nou finir,

passeu a l’altra vida.


Aprendré prompte


Segueixo, avui, la desventura

de qui procura esdevindre rei,

aquell vell déu com em procura:

fer-me amic, donar la llei.

Viuré al ras, aprendré prompte

que el qui mana és el senyor,

trobo el silenci i la paor,

passo la nit, esdevinc pobre.

Haig un setial, sota d’un arbre,

guarnit de roses i de clavells

que m’acompanyen fins que es cansen.

Després, els llums com amistancen,

sovint, es cansen, sóc passerell,

pregant per ser un xic amable.


Estar cansat


I, mentre dormia, somiava

ser un home un altre cop,

prefereixo ser un soc

i gaudir del temps que passa.

Sense oprobis ni demandes

passo el mesos sencers,

no haig ràbia ni interès

ni sofreixo les mancances.

Però un deu entremaliat

em posa al damunt d’un món

on governa el sacrifici.

El pertànyer a aquest vici

d’endevinar les raons

per deixar d’estar cansat.


Dolç pensar


Suposo que ja sabeu

que, enmig de tants fantasmes,

ni m’espanten les aranyes

ni m’agrada l’anar a peu.

El viatjar, ben assegut,

és una empresa profana,

em convida a la desgana

per tornar-me ben eixut.

Vianant de velles terres,

com demano el descansar

sota d’un arbre, a la riba.

Veure el riu com em convida

a haver un dolç pensar

tot fugint de les tenebres.


Humans perduts


Em plau saber

que, lluny de la rosada,

el goig ni es cansa,

es troba bé.

Humans perduts,

a lloms de la infantesa,

em fa peresa

tornar al remucs.

La vida és

concisa i agradable

sols per a uns quants.

Som els cristians

qui hem de ser culpables

per haver fe.


Buida l’ampolla


I ve, llavors,

la dolça complaença,

perdre la pressa,

fugir les pors.

Però, a l’instant,

la joia com es perd

per tornar a ser

com era abans.

Buida l’ampolla,

cerquem que, una altra,

ocupi el lloc.

Begut del tot,

he de cercar lloança,

però és ben folla.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CX)

01 Novembre, 2022 04:58
Publicat per jjroca, Poemes curts

Massa lluny

del temporal

ni els llamps

et faran mal,

no aplegaran.


Els fantasmes

són així:

Tenen pa

i volen vi!,

els veig sapastres.


Si l'amor volia

passejar amb mi,

potser el deixaria

venir pel matí,

ell mai ho sabria.


Com em plau

i em ve de nou

veure el blau

d'un cel que mou

quan ve Nadal.


Conto contes

per la nit

a les golfes

o al jardí,

hi vénen totes.


Massa gana

i poca son,

mai hi són

a la batalla,

van pel món.


Al carrer

de la poca sort,

el primer

es riu de tot,

és venturer.


Si ho preguntes,

t'ho diré:

No són brunes

ni els convé,

són porugues!


A la fosca,

els fantasmes

criden força,

sense ganes,

és quan toca.


En un cel

tan ple d'ocells,

ens perdem,

sentim el frec

d'ésser com ells.


Et diria,

d'amagat,

que aniria

sols pel prat,

com em plauria.


A la col

d'en Patufet,

sento el sol

com va dient:

Aquí, mai plou!


Una jove mossa

com va demanant:

Quan sigui més gran,

vull ser ben formosa!

De segur que ho fan.


A la casa

del rector,

menjar massa

no és pas bo,

no m'agrada.


He vingut

per demanar:

un vi eixut,

un xic de pa,

se n'han rigut.


En el joc

de la mentida,

volem foc,

perdem la vida

a poc a poc.


Mentre plora

el ventijol,

perd la força,

crida el sol,

mai vindrà d'hora.


En el regne

de l'oblit,

cada setge

duu enemic

qui no vol rebre.


Quan la lluna

em demana,

anem a una

i s'escanya

la fortuna.


A la casa

de l'Oriol,

quan es cansa,

dorm el sol,

després li passa.


La saviesa

ve a dormir,

vol cervesa,

cava o vi,

mai se l'espera.


Al Nadal,

he de tenir:

una branca

sense pi,

poc que m'agrada.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CX)

01 Novembre, 2022 04:53
Publicat per jjroca, Epigrames



Com la mosca
ha demandat:
Si em vols fina,
posa salat!


L’aranya,
quan va al mercat,
porta gana
per si de cas.


És un repte
intranscendent:
El llevar-se
a aturar el vent!


Com comenta
el meu senyor:
Amb fuet,
viuràs millor!


Quatre arbres
fan un bosc
si es posen
tots d’acord.


Demanava
un poc de vi
al diable
qui va amb mi.
 

Demanant
per demanar:
Vull repòs
per a somiar!


A la plana
i a la vall,
només hi ha
terrabastall.


I si moro
per la nit,
qui em llevarà
pel matí?


L’oreneta,
del meu cor,
diu que aplega
la tardor.


Manta roses
del jardí
porten flaire
en el si.


Amb un llapis
a la mà,
qui no pensa
en volar?


El gegant,
del meu carrer,
és qui passa
força fred.


Com demana
un xic de sort:
Vengué plata
i comprà or!


El meu deure
es va encetar:
un capvespre
o l’endemà.


Cada lluita 
esdevé
quan s’acaba
el no fer res.


Les mirades
del matí
s’alenteixen
a la nit.


El meu avi
m’ho digué:
Si has de triar,
sopa bé!


Passen hores
i me’n ric
quan em miro
el melic.


Una lluita
entre valents
s’acaba:
passat un temps.


Cada dia,
al dematí,
em proposo
viure un xic.


No hi ha dubte
que el demà
ni aplega
ni aplegarà.


A la feina 
aniria,
però ho dubto
cada dia.
 

Manta joies
hauran llum,
però alguna
traurà fum.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
«Anterior   1 2