Pensaments festius (CXVII)
01 Novembre, 2022 05:05
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
He malbaratat el temps pensant-me que era meu.
Feu-vos un bon porxo per mirar com els altres corren.
El diners arriben a casa amb ganes de fugir.
La vida és el curt recorregut cap al no res.
No necessito més amics que els que puc encabir al cor.
Compadiu el sol, mai pot descansar a l’ombra.
Una nació és un conjunt de nens petits i tirans.
El treball és el regal dels déus que no volen fer gran cosa.
He procurat anar a la feina content, allí, ja em puc enfadar.
Hi ha edats que un espera passar més de pressa.
No tinc massa vergonya, però ja me’n donaran.
El món no va malament, segueix el seu camí.
Sempre us queda l’oportunitat de fer el pagès.
Res porta més fred que el silenci.
Hem d’amagar el fred si volem primavera.
El pesat de morir-se són els comentaris.
He provat d’agafar els dies, però sempre s’escapen.
Massa records poden ferir el present.
Els déus em porten noves d’un món que no entenc.
La tarda cau cansada de retenir el sol.
No és bo plorar, porta poca fruita.
Ser intel·ligent és copsar la mar sense mullar-se.
Sóc dintre la casa, per tant, ella, és una bona mare.
Cadascú busca la sort, però sol arribar quan fosqueja.
Sóc pobre del tot i ric del no res.
El vent porta l’aire, però se li escapa.
Em plau ser rei, però no tenir súbdits.
El ric té massa per a un sol cor.
Tenir una idea és més fàcil que dibuixar-la.
El pesat de viure és que la veritat sempre rau al fons.
Dormo perquè tinc un cos pesat que mana.
Les dones no necessiten homes, però s’avorreixen tant.
La vida és tan llarga que passa en un moment.
Tinc un cove d’excuses, però mai en puc servir cap.
El millor d’estar mort és la poca feina que dona.
Quan Déu voldrà que escoltéssim, ens canviarà la posició de les orelles.
Estic quasi convençut que puc arribar a ser un número.
Diu que l’estima, no deixa de ser una opinió.
Deixaria d’escriure, però encara tinc llapis.
No sé si em salvaré, els déus no em coneixen.
No vull altra religió, amb aquesta ja peco bé.
Aniria despullat, però què diria el sastre.
Tinc un cap per omplir i un cor per buidar.
Voldria ser dropo, però ho trobo pesat.
Vivia la incertesa i set poemes més
01 Novembre, 2022 05:01
Publicat per jjroca,
Poemes
Vivia la incertesa
En el racó florit,
vivia la incertesa,
havent massa peresa,
pregava per l’oblit.
En planes i alturons,
vivien les savieses,
porugues i malmeses,
sense atendre a raons.
Vivint en el mai més,
demano a un estèril
que em doni solucions.
Els pensaments són bons
i esbrino, en el pretèrit,
trobar gran interès.
A l’hora de dormir
A l’hora de dormir,
quan fugen els dimonis,
els cecs demanen ser ornis,
però no ho han d’aconseguir.
Com haig un somni emprat,
m’allito i entaforo,
si, prou sovint, no ploro
trobaré l’entrellat.
Vestit de mariner,
demano una nau
ben dolça i glamurosa.
M’agrada el color rosa
perquè és com m’escau,
em porta a ser proper.
Herois sense fortuna
Amics i tafaners,
herois sense fortuna,
gronxant al damunt l’escuma,
ballant a coll-i-bé.
Bells monstres diminuts,
ben plens de l’encanteri,
haveu el poc senderi,
sou minsos i rabiüts.
Encetem el pica-pica
en els més tendres pins
quan no hi és la marona.
Però l’hora més bona
arriba al nou finir,
passeu a l’altra vida.
Aprendré prompte
Segueixo, avui, la desventura
de qui procura esdevindre rei,
aquell vell déu com em procura:
fer-me amic, donar la llei.
Viuré al ras, aprendré prompte
que el qui mana és el senyor,
trobo el silenci i la paor,
passo la nit, esdevinc pobre.
Haig un setial, sota d’un arbre,
guarnit de roses i de clavells
que m’acompanyen fins que es cansen.
Després, els llums com amistancen,
sovint, es cansen, sóc passerell,
pregant per ser un xic amable.
Estar cansat
I, mentre dormia, somiava
ser un home un altre cop,
prefereixo ser un soc
i gaudir del temps que passa.
Sense oprobis ni demandes
passo el mesos sencers,
no haig ràbia ni interès
ni sofreixo les mancances.
Però un deu entremaliat
em posa al damunt d’un món
on governa el sacrifici.
El pertànyer a aquest vici
d’endevinar les raons
per deixar d’estar cansat.
Dolç pensar
Suposo que ja sabeu
que, enmig de tants fantasmes,
ni m’espanten les aranyes
ni m’agrada l’anar a peu.
El viatjar, ben assegut,
és una empresa profana,
em convida a la desgana
per tornar-me ben eixut.
Vianant de velles terres,
com demano el descansar
sota d’un arbre, a la riba.
Veure el riu com em convida
a haver un dolç pensar
tot fugint de les tenebres.
Humans perduts
Em plau saber
que, lluny de la rosada,
el goig ni es cansa,
es troba bé.
Humans perduts,
a lloms de la infantesa,
em fa peresa
tornar al remucs.
La vida és
concisa i agradable
sols per a uns quants.
Som els cristians
qui hem de ser culpables
per haver fe.
Buida l’ampolla
I ve, llavors,
la dolça complaença,
perdre la pressa,
fugir les pors.
Però, a l’instant,
la joia com es perd
per tornar a ser
com era abans.
Buida l’ampolla,
cerquem que, una altra,
ocupi el lloc.
Begut del tot,
he de cercar lloança,
però és ben folla.
Poemes curts (CX)
01 Novembre, 2022 04:58
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Massa lluny
del temporal
ni els llamps
et faran mal,
no aplegaran.
Els fantasmes
són així:
Tenen pa
i volen vi!,
els veig sapastres.
Si l'amor volia
passejar amb mi,
potser el deixaria
venir pel matí,
ell mai ho sabria.
Com em plau
i em ve de nou
veure el blau
d'un cel que mou
quan ve Nadal.
Conto contes
per la nit
a les golfes
o al jardí,
hi vénen totes.
Massa gana
i poca son,
mai hi són
a la batalla,
van pel món.
Al carrer
de la poca sort,
el primer
es riu de tot,
és venturer.
Si ho preguntes,
t'ho diré:
No són brunes
ni els convé,
són porugues!
A la fosca,
els fantasmes
criden força,
sense ganes,
és quan toca.
En un cel
tan ple d'ocells,
ens perdem,
sentim el frec
d'ésser com ells.
Et diria,
d'amagat,
que aniria
sols pel prat,
com em plauria.
A la col
d'en Patufet,
sento el sol
com va dient:
Aquí, mai plou!
Una jove mossa
com va demanant:
Quan sigui més gran,
vull ser ben formosa!
De segur que ho fan.
A la casa
del rector,
menjar massa
no és pas bo,
no m'agrada.
He vingut
per demanar:
un vi eixut,
un xic de pa,
se n'han rigut.
En el joc
de la mentida,
volem foc,
perdem la vida
a poc a poc.
Mentre plora
el ventijol,
perd la força,
crida el sol,
mai vindrà d'hora.
En el regne
de l'oblit,
cada setge
duu enemic
qui no vol rebre.
Quan la lluna
em demana,
anem a una
i s'escanya
la fortuna.
A la casa
de l'Oriol,
quan es cansa,
dorm el sol,
després li passa.
La saviesa
ve a dormir,
vol cervesa,
cava o vi,
mai se l'espera.
Al Nadal,
he de tenir:
una branca
sense pi,
poc que m'agrada.
Epigrames (CX)
01 Novembre, 2022 04:53
Publicat per jjroca,
Epigrames
Com la mosca
ha demandat:
Si em vols fina,
posa salat!
L’aranya,
quan va al mercat,
porta gana
per si de cas.
És un repte
intranscendent:
El llevar-se
a aturar el vent!
Com comenta
el meu senyor:
Amb fuet,
viuràs millor!
Quatre arbres
fan un bosc
si es posen
tots d’acord.
Demanava
un poc de vi
al diable
qui va amb mi.
Demanant
per demanar:
Vull repòs
per a somiar!
A la plana
i a la vall,
només hi ha
terrabastall.
I si moro
per la nit,
qui em llevarà
pel matí?
L’oreneta,
del meu cor,
diu que aplega
la tardor.
Manta roses
del jardí
porten flaire
en el si.
Amb un llapis
a la mà,
qui no pensa
en volar?
El gegant,
del meu carrer,
és qui passa
força fred.
Com demana
un xic de sort:
Vengué plata
i comprà or!
El meu deure
es va encetar:
un capvespre
o l’endemà.
Cada lluita
esdevé
quan s’acaba
el no fer res.
Les mirades
del matí
s’alenteixen
a la nit.
El meu avi
m’ho digué:
Si has de triar,
sopa bé!
Passen hores
i me’n ric
quan em miro
el melic.
Una lluita
entre valents
s’acaba:
passat un temps.
Cada dia,
al dematí,
em proposo
viure un xic.
No hi ha dubte
que el demà
ni aplega
ni aplegarà.
A la feina
aniria,
però ho dubto
cada dia.
Manta joies
hauran llum,
però alguna
traurà fum.