Epitafis (LXVIII)

01 Febrer, 2021 08:04
Publicat per jjroca, Epitafis

Tampoc cal tants escarafalls.

Em costa sortir a estirar les cames.

No recordo on volia anar.

Encara no he demanat tornar.

No tinc res entre somnis.

Si em voleu despertar, llenceu unes monedes.

No suportaria una altra setmana de pregàries.

Si et vols morir la propera setmana, hi ha ofertes.

M’han deixat un ull de cec.

Abans de sortir, demanaré les previsions del temps.

Necessito perruquer i sastre experimentats.

Vull votar per una mort digna.

Mai em pensava que pogués perdre la gana.

Sóc aquí per a recuperar la salut.

Porto tres nits sense somiar.

Odio fer inventari.

Haig la baixa de gairebé tot.

A l’hivern, sortiré menys.

Encara no he sortit del túnel.

En conto de mentides!

Estic fent un pressupost.

Ara, somio en blanc i negre.

La senyora vindrà en qualsevol moment.

Els diumenges em poso neguitós.

Gairebé, ja no dec res.

Cerco company amb empatia.

No practico cap esport.

Per fi, he deixat la beguda.

Aquí, anem de franc tot el dia.

Entreu si hi ha foc.

Darrerament, no em marejo.

No sé quan soparé.

Crec que tinc taquicàrdia.

No puc sortir, he begut.

Prepareu-me els colors.

No molesteu, estic pensant.

He venut el nínxol de fadrí.

Ho sento, he canviat el pany.

Pots pujar de peus que me’n sortiré.

Apagueu els ciris, estic indispost.

Si no hi ha remei, viatjaré a peu.

Porto una setmana sense fer res.

Ara, tampoc m’escolten.

No estic per a donar l’opinió.

Vaig venir per la feina.

M’enfado, però menys.

No tinc res per vendre.

No entenc perquè no em deixen sortir.

No estic per a rebre males notícies.

Restaré mort fins que pugui.

Qui m’ha pres l’orella esquerra?

va ser: plegar de treballar i venir.

El darrer en entrar que guardi la clau.

Em reservo el dret d’opinió.

Jo també portava pressa.

Avui, obriré al migdia.

Necessito ventilar el nínxol.

Els dies de vaga de fam es multipliquen.

Suposo que algú se n’haurà sortit.

En un mes, començo les reformes.

Ja tinc l’alta del tractament contra l’estrès.

Suposo que el silenci és saludable.

El millor, d’aquestes vacances, és el preu.

Sóc aquí, però guarda el secret.

Ja és el tercer matalàs que compro.

He sortir a comprar ossos.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments festius (LXVIII)

01 Febrer, 2021 07:59
Publicat per jjroca, Pensaments festius

Tinc un cos senyor i insuportable.

Mai tants miralls m'han fet anar endavant.

I Déu, en contar-nos els dits, va posar els manaments.

Déu no va deixar que el seu fill s'emportés el palau.

Segurament, Jesús no creà el pla de pensions.

Deixeu volar els rics, tindreu més lloc a la terra.

Sé que és estiu perquè no fujo de les ombres.

Tenim prohibit deixar de conduir els camells.

Ara, no sé ben bé si encara festejo.

Tinc tanta por que ni la guardo.

Seria treballador, però vaig néixer en diumenge.

Mai, li diguéssiu al cor que faci vacances.

Si treballar fos bo, valdria més diners.

El pitjor de tenir feina és si no pots acabar-la.

Em vol tant l'amo que ni em veu.

El pitjor de fer-te vell és si vols manar.

Tanta terra que té i no es vol morir.

Quan el dimoni creà els diners, sabia que no els compartirien.

Sempre he pensat que ser home és preocupant.

Vaig creure ser ric, però era un somni.

La dona somia amb homes que no han de somiar.

Els anys són les úniques pertinences que ningú vol.

M' he fet un embolic amb l'amor i els diners.

Si ella us vol, deixeu-la fer.

El pitjor de l'armari és que no suporta les compres.

Les busques del rellotge són les someres de la sínia del temps.

Em vol tan poc que ni em crida.

Vaig discutir amb una dona fins que en va venir una altra.

Segueixo treballant perquè segueixo fent nosa.

La millor menja és la que es compra per al marit.

Vaig estar de vacances, però me'n vaig sortir.

És un home de sort, no el coneix ningú.

Quan l'home va parlar, va acabar de perdre's.

La solitud és una cambra on només un et fa nosa.

El pitjor dels camins és el comença a les tenebres.

La porta de la vida acostuma a caure't al damunt.

Estic bé perquè no he après a treballar.

El millor d'escriure és que et vas buidant.

La pau mai dorm fora de la seva casa.

L'esperança és el més elàstic de tots els camins.

L'enveja posa preu a cadascun dels desitjos.

El vi fa el cor més gran i les passes més curtes.

Deixaré de treballar quan aplegui al país dels desenfeinats.

Tot i que ho provo, no sé ocupar el lloc del meu davant.

El temps és un pont que es desmunta mentre passes.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXVIII))

01 Febrer, 2021 07:55
Publicat per jjroca, Poemes curts

Quan em cridi

em meu déu

de segur

que em posa creu,

haig gran vici.


Una rosa sola

demana per mi,

li hauré de dir si

encara s'envola

l'amor cap al cim.


La barca demana

anar a navegar,

qui la deixa anar

diu que no té gana

ni res per menjar.


Amb les poques meravelles

que he topat pel camí,

em vull fer un organdí

de tafetà amb roselles,

de segur que no és per a mi.


Cansada la nit

de trobar els ensurts,

sense ets ni uts,

no sento els remucs

rabents del meu llit.


Als capvespres

de tardor,

vénen molts

a fer de mestres,

ho saben tot.


En el trafegar

de les noves fades,

les noto enfadades,

sense gens fruitar,

són males pensades.


Porteu-me enciam

i aigua ben fresca,

vull fer neteja

dels maldecaps

i de l'enveja.


Malaguanyada,

l'aranya poruga

sempre està de muda,

sempre enfeinada,

sempre amb mala cara.


A les velles golfes,

sentiré xisclar

a aquelles joves

que van esclatar

i van fugir totes.


Quan l'amor demana

anar pel carrer,

com el deixo fer

fins que atura i calla,

és tan matusser.


A les voltes del migdia,

quan el sol és dalt de tot,

endevino que no es pot,

prendre l'ensurt de la vida,

quan davalla és altre món.

 

Sento com van les bruixes

pel carrer de la dissort,

unes baixen, d'altres pugen,

comenten la mala sort,

és del regne del que fugen.


A l'hora tardana

quan torna el pagès,

crida el ruc només,

ho fa amb mala gana,

és un ruc ofès.


En el regne dolç

de la gran temença

ens pesa la pressa,

quan sent la remor

de la complaença.


Manta llibres

al calaix

mai saben quan

els deixo lliures,

volen volar.


A la casa

del senyor,

mengen massa

i ploren molt,

són de mà lassa.


En aquestes

que la bruixa,

diu que puja

a fer les festes,

porta pluja.


En el petit joc

de l'amor planer,

és quan parla el cor

de l'amor primer,

fa tot un deler.


Les petites joies

sento com em planyen,

potser m'entabanen

sentint-se cofoies,

diuen que són nafres.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LXVIII)

01 Febrer, 2021 07:47
Publicat per jjroca, Epigrames


A la casa
del mai més
qui no parla 
no fa res.


Entre cent miols,
dormen les teulades,
ben estarrufades,
plenes de remors.


Els tres sentinelles
no volen dormir,
son fins a la celles,
són a mitja nit.
 
Quaranta les roses
del perdut amor,
on rau el senyor
qui les tallà totes.


							
I parla el vent,
canta sa simfonia,
com passa el dia
d'anar perdent.


M'agrada anar,
sense gens de pressa,
a sentir com prega
la font en rajar.


Passes de cargol,
dolces, isolades,
mai demaneu sol
ni el bull de les cases.


L'aneguet anava
ben despentinat,
massa hores emprava
entre bany i bany.


Poseu-me musica
en tot el camí,
que sigui bonica
la vull per a mi.


El ruc dormia
amb somnis d'or,
la sínia el crida,
li demana tombs.


Per haver
tan pocs diners,
somio, dormo,
no faig res més.


Xerro, amb el ruc,
de la tempesta,
és tan tronera,
tan saberut.


Les mil ombres
de la nit
vénen totes,
són aquí.


Una bella joia,
al calaix estant,
diu que va somiant:
altres temps de glòria.


La més dolça
de les flors
com pregona:
mals d'amor.


És quan prego
que ho veig clar,
si espetego,
ve el plorar.


A la casa 
del vent,
si hi ha pausa
ni se sent.


Li ofereixo
el meu esclat 
i deleixo
un xic més tard.


Tornen les cireres
amb el semblant viu,
vénen, per parelles,
demanant l'estiu.


Al racó de l'hort,
la il·lusió primera,
diu que primavera
porta el seu tresor.


M'ha donat
la carabassa:
gens ni massa,
m'ha agradat.


Quan la lluna
fa el gran dol,
el vell sol 
mai la importuna.


Massa menges
porten son,
les més dolces,
gran enyor.
 

Un pobre pagès,
sota un arbre estant,
pensa que es fa gran
sense dir res més.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
«Anterior   1 2