Pensaments educatius (LXVI)

01 Gener, 2021 07:00
Publicat per jjroca, Pensaments educatius

Canvio tres conceptes per un entrepà.

Sempre procuro haver bons missatgers.

La lliçó va durar uns trenta-cinc segons.

Estic pendent de què puguin callar.

He encarregat quinze dubtes per a la setmana.

De moment, haig son a les orelles.

Benvinguts al país dels cansats.

M’he passat la tarda recollint dubtes.

He resol un dubte i nou aclariments.

Dubto que els pares aprenguin tant com els fills.

El dolent d’ensenyar és que et roben les ales sovint.

Com sóc positiu, vaig posar les notes el primer dia.

Saben tant que només cerquen les errades.

Només estic pendent dels llops.

Aprenen molt, però, gairebé, ni es nota.

Porto una mitjana de set savis per classe.

He comprat un altre armari per a desar els problemes.

He conegut la mare, li he donat el condol.

De moment, ja saben contestar malament.

Els he deixat la tercera línia per a la propera setmana.

Aprenien tant, dubtava que entenguessin res.

Haig alumnes i algun infiltrat.

Els ensenyo que els diners no pensen.

De tant en tant, és millor tornar a començar.

Prefereixen dubtar dels meus dubtes.

Entre tots, em saben guanyar.

És preferible dividir que restar.

He de mantenir la direcció oposada.

Per anar al cel, cal resistir mil batalles.

Procureu lluitar sense espasa.

De moment, ja saben pensar malament.

Fer goig oblidar perquè són aquí.

Necessito barca per a viatjar per la mar de dubtes.

Si aprenen prompte, vendrem els llibres.

Continuem amb l’adaptació.

Si els dono tres conceptes, fan un aiguabarreig.

De vegades, ni estic ni sóc.

Cada trimestre, encetem converses d’aproximació.

Escriuen, ara, fan servir la llibreta.

Igual ja saben anar sense mi.

Prefereixo les respostes després de les preguntes.

Espero no trobar-me un cap ple.

Ara, ja els renyo per inèrcia.

Prefereixen aprendre sense mesura.

Estan aprenent a penedir-se.

He aconseguit que no m’escolti ningú.

Suposo que saben on van.

Els he d’ensenyar enmig del desequilibri.

No sé si cobro per venir o per arribar.

Estem treballant l’equilibri d’espais.

Viatgem del caos al miracle.

Parlem prou, però no ens entenem.

Vaig aprendre camins sense llums.

Passo del demanar al no creure.

Tenen llums, però els guanya el no fer.

Necessito alumnes bons repetits.

Hi ha massa portes que van a l’incert.

De segur que, algun dia, ja ho sabran.

Avui, començarem a llegir respirant.

Demanaria diners per programar els dubtes.

La meitat de les orelles són intermitents.

He llançat una idea, però no ha trobat cap.

Amb trenta ciris, els donaré prou llum.

No vull ni saber qui l’encertarà.

Hi ha massa jutges per a un sol concepte.

Em meravella que proven d’avançar.

He comprat sis coves de voluntat.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Fou un trapella i set poemes més

01 Gener, 2021 06:56
Publicat per jjroca, Poemes

Fou un trapella


Era un pobre escanyolit

cansat de provar aventures,

menjador de floritures

i rondaller per la nit.

Poc de vi i massa taverna,

manta cartes per jugar,

sempre oblida el treballar

quan nostramo va i el cerca.

De més jove, traginer,

rondaller de mil finestres

i cantant sense orella.

En ser gran, fou un trapella

i, viatjant entre malifetes,

va finir fent de discret.


En el nostre cap


Les hores feixugues,

el passat gloriós

troben a l’espòs

fent les pampallugues.

En el nostre cap

voldríem esquelles,

dolces, grans i belles,

per anar endavant.

Però manca fe

i sobra feblesa

per poder guanyar.

Deixeu-me esbrinar

on és la deessa

qui bé ens entreté.


En el racó dolç


Com m’agradaria,

si un déu volgués,

prendre l’interès,

joiós, cada dia.

El poder somiar

no haurà ni preu,

sóc un pobre ateu

qui, sovint, oblida.

En el racó dolç,

enfora del temps,

fa de bon estar.

Hauré de callar

si s’apropa el fred

enfadat amb molts.


La més bella mossa


Doneu-me la col

per passar la nit,

vull ésser eixerit

i gaudir del sol.

Veure el jovent

empassar-se el món,

trobant les raons

en ser al descobert.

La més dolça mossa

no n’està per mi

ni tan sols em mira.

Ara, una cadira

sua quan me’n ric

i, ben sovint, plora.


Passa el riu


Una mossa diu,

al corriol del mas,

que, si no fa cas,

és quan passa el riu.

Les aigües deleren

i fan saltirons,

en massa racons

trobo les tenebres.

La mossa demana:

haver nuvi nou

i ben eixerit.

He trobat neguit

vora del vell pou

qui sovint em parla.


Són les passes del gegant


Són les passes del gegant

les que recorren la plana,

van a lloms de la desgana,

assumeixen entrebancs.

En el lleure són primers,

els segons, en seure a taula,

el sopar aplega a l’alba,

mengen bou i algun corder.

A l’hora de treballar

no troben eina al seu gust

ni hora per encetar.

Com planen en ser a l’ensurt

de saber-se acomiadar

de la saviesa del llum.


Ve la pluja


Ve la pluja, plora el bosc

mentre les fulles davallen,

s’han pintat de color groc

tot pensant en allitar-se.

Quan, de sobte, arriba el vent,

les troba ben ajagudes,

diria que tristes, mudes

i somiant haver poder.

La tardor no porta pressa,

va vestint, de nou, el pla

i el cap de la muntanya.

Descansa, de nou, l’aranya,

en un cel potser llunyà,

esperant la primavera.


En el record


En el record, on tot em meravella,

oblido, prompte, els deures del passat,

algú dirà que estic esmicolat

anant a peu per a fer tombarella.

Un déu prenyat de penses i misteri

em duu un seguit de bones intencions,

en fer-se nit, els gats seran lleons,

hauran perdut els miols i l’encanteri.

Com vaig avall de l’ordre i la saviesa

per a trobar-me, vençut, en un reclau

on m’han deixat empreses ventureres.

M’agrada el lleure, les hores mentideres,

les qui em porten, sense pany ni clau,

a retrobar-me, eixut, a la drecera.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epitafis (LXVI)

01 Gener, 2021 06:49
Publicat per jjroca, Epitafis

Potser em podré deslliurar d’un parell de necessitats.

Avui, he despertat tard, m’hauré d’afanyar.

Un cop al mes, passo de tot.

La setmana vinent igual me’n surto.

Potser, avui, tardaré en sortir.

Si vols demanar, posa’t còmode.

Necessito eixir a mirar taüts.

Ha arribat un veí nou, sortiré a saludar-lo.

Aquest matí, m’he quedat sense vitamines.

Fa dies que hi sóc i no he rebut ofertes.

Gairebé ni estic refredat.

Podríem dir que estic fora de joc.

De fet, he perdut la il·lusió.

Parla, que porto pressa.

Eviteu deixar res al davant del nínxol.

Ahir, vaig perdre molt temps.

Si encertes el número, et deixo entrar.

Ja fa una bona estona que t’espero.

He decidit canviar el pany del nínxol.

He fet inventari dels ossos que em queden sencers.

Estic assolint que m’he de moure menys.

Suporto bé que no em contestin.

Hauré d’admetre que he mort.

He decidit no parlar amb els vius.

Faré el paper de mort un altre mes.

Continuo de mort per indolència.

He decidit canviar-me el nom.

He aconseguit un altre nas per si de cas.

Demà, vull sortir a prendre cafè.

Només us comento que estic decebut.

He aconseguit el mínim esforç.

No confio massa en el futur proper.

Ahir, vaig passar pàgina.

De vegades, dubto de la meva força.

Necessito un taüt amb rodes.

A partir d’ara, sortirem per torns.

Estic aprenent a fer un puzle.

Eixiria a la nit, però tinc por.

Em faria il·lusió sentir un soroll.

En un tres i no res, estic a punt.

Avui, és dia de portes tancades.

Encara no sé a què he vingut.

De segur que hi ha un llum.

Algú em pot regalar temps.

Alguna vegada tinc ensurts.

No oblideu que sóc aquí.

Avui, he decidit fer jornada de reflexió.

Si porteu flors, entreu-ne un manoll.

A la tarda, acostumo a passar comptes.

Si torneu demà, us posaré al dia.

T’aconsello que portis el certificat de defunció.

Vaig estar a punt de tornar-me enrere.

Darrerament haig problemes d’identitat.

Dubto que ens tornem a veure.

Ja porto una setmana sense pensar.

Normalment, mai sé què dir.

Si vols, quedem per a demà.

Dos anys més i perdré l’esperança.

Estic trist, he recuperat l’oïda.

Porto temps plorant sense llàgrimes.

Fa temps que menjo en fred.

He anat a cercar un estimulant.

Sóc aquí per a obeir el jutge.

Només obro per a ventilar.

Necessito un psicòleg.

Només he vingut a passar la nit.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments festius (LXVI)

01 Gener, 2021 06:42
Publicat per jjroca, Pensaments festius

El dolent dels metges és que solen envellir.

Els déus van crear els miralls perquè tenien massa cua de fidels.

Li he prohibit a Jesús que em torni més atractiu.

M'agrada tant que l'enganyo.

El pitjor de ser ruc és si s'acostumen a donar-te palla.

Només em preocupen les idees que no fugen.

He tingut dies bons però no me'ls han deixat guardar.

És tan fosc el camí que la llum ens torba.

El plaer de viure dura fins la mort.

El cos estima la pena, el dolor i l'esforç.

Els meus diners porten la maledicció per als altres.

Mai he aconseguit res més que tenir suficient por.

La vida és un món petit que cerca l'equilibri.

La felicitat sempre viu en cambres massa petites.

Si perdo et passaré els meus dimonis.

La victòria és la més dolça de les solituds.

És un home tan ric que ja no és ni home.

El millor tresor només el veuràs tu.

Fer-se vell és anar posant tanques.

Els vells volen companyia i jo els entenc.

Té tanta feina Déu que el dimoni l'ha d'ajudar sovint.

Un lladre m'ensenya a no confiar en els diners.

Ser home és un mal ofici.

Si la natura em mata, per què em voleu salvar?

Home feliç, dimoni a l' atur.

Un dia li preguntaré a l'amo perquè sempre mana ell.

Si de la vida traíeu la feina, queda el sentir-se buit.

Tinc el temps de la foscor i no me'l pren ningú.

Deixeu-me treballar, després ja m'enganyareu.

He perdut tantes batalles que ni ho celebro.

Em perdo tan sovint que ni sé on sóc.

Un dia vaig guanyar i encara me'n recordo.

Busquem al llibre el lloc on vàrem gaudir.

El cotxe és car perquè la llibertat fa de bon vendre.

Ensenyar és tan seriós que quasi fa riure.

Mentre seré viu podràs veure per on vaig.

Si Déu volgués homes intel·ligents no fabricaria aquests cervells.

Tot i sent pare, resulta difícil deixar de ser fill.

Anem al ball perquè és bo caminar i gronxar-se.

A l'estiu, deixem entrar el carrer a casa.

El més senzill de ser pobre és passar comptes.

L'amo m'estima tant que no vol convertir-me en un home ric.

L'home feliç sempre du el nas a la mateixa alçada.

Per què les dones es preocupen tant, si els homes igual ens estimem?

És tan ric que no ha de saludar ningú.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXVI)

01 Gener, 2021 06:41
Publicat per jjroca, Poemes curts

Quan el vent de dalt

parla amb la campana,

sento la proclama

d'aquest foc pairal,

com enyoro casa.


Tardes sense ombra,

aplega l'agost,

parla d'un congost

on ni l'aigua plora

quan es va fent fosc.


Sempre, cal morir

quan la vida passa,

delera, es cansa

i no vol glatir,

benvinguda Parca.


En el si de la follia,

he bastit el meu castell,

no té regne ni poncell

ni demana l'alegria,

és com és.


Veniu-me a buscar

en terres altives,

sóc perdonavides,

no me'n puc estar,

bastit d'enganyifes.


Amb ben poca sort

i un amor barroer,

com m'agrada ser:

captaire del tot,

menjar m'està bé.


Com he demanat,

al meu déu proper,

pensar d'amagat,

somiar altres temps,

avui, m'ha deixat.


En ser a l'estiu,

m'agraden les nits

plenes d'esperits

qui cerquen caliu

i ser bons amics.


Tot per emplenar

a les hores baixes,

estem de rebaixes,

per tal de fruitar,

massa són estranyes.


Massa son

pel dematí

ve quan plou

i em torno gris,

sóc així.


A les tardes llargues,

minses d'enrenou,

és quan diu el bou

que estima les vaques,

no sé si està tot.


Per demà,

no vull amics

que els més rics

volen viatjar

per gaudir.


He cantat

les cent cançons

he trobat

perduts els sons

de comiat.


Sense ganes

de menjar,

he aturat

per descansar,

m'he passat.


Hauré de cercar

en el si de l'infern

dies per a l'hivern

per si he de lluitar

amb grans infidels.


Quan el sol crema

i l'ombra arrauleix,

cerco la figuera

que somia quan creix,

és tan venturera.


Amb misses i processó,

la pluja arriba

suposo que amb fatiga

i demanant el perdó,

dèries de la vida.


Quan sóc amatent

de bones paraules,

em porten les baules

a un futur incert,

em planyo debades.


Per a ser bon bevedor

de garnatxa i de cervesa

cal aprendre sense pressa

i agafar ben prompte el son,

per als altres queda la resta.


Si un déu poruc

demana amnistia

que ho pensi de dia

mentre dormi begut,

m'agrada fer via.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LXVI)

01 Gener, 2021 06:33
Publicat per jjroca, Epigrames

Les passes lleugeres,
el mirar indecís,
no hi ha compromís
ni es demanen presses.
 
Quatre minyones
anant a la font,
els amos no hi són,
del ballar, ni gosen.
 
Quan Maria plora
no me'n ser avenir,
mai es queixa sola
i menys per la nit.
 
Massa portes,
sense llei,
s'obren totes
quan ve el rei.
 
La barca parlava
amb el mariner,
li cridà primer,
després, l'honorava.
 
Una sínia,
sense cant,
va plorant
sense cap mida.
 
Em comenta el mossèn:
El pecat és tafaner,
vol somriure, menjar bé
i atipar-se de no res. 
 
Quan la lluna troba
el miol del gat,
pensa que és pesat
fer tant de marona.
 
Les tardes d'hivern
les trobo tan minses
que, agafant-ho amb pinces,
la meitat es perd.
 
						
Quan l'amor se'n va
resta la follia,
vella companyia
qui no vol marxar.
 
Quan la casa parla
les nits de l'estiu,
sento aire festiu,
però clou i passa.
 
Manta hores
de la nit,
com m'han dit
que ploren totes.
 
Quan el teu amor
esdevé quimera,
la flama es planteja:
lliurar-se i fer el sord.
 
Sento xisclar
noves orenetes,
atrafegadetes
en criar altre cop.
 
Sentiré al decurs
de la primavera:
nou cantar dels rius,
florir de la userda.
 
Com posar-li
cascavell
si és tan bell
i viu al barri.
 
Per haver
tants mals d'amor
cal saber:
on deixar el cor.
 
En un prat
sense roselles,
plora el blat
pregant per elles.
 
En sentir com cau
la pluja primera,
va a cercar un cau
per si no té espera.
 
Com plora el riu
quan esdevé Parca,
vol comprar la barca,
no en té ni cinc.
 
Mira com em plau
mirar-te una estona,
el cor s'enamora
i cerca un palau.
 
Si l'amor primer,
m'anés a trobar,
voldria volar
tot un any o més.
 
Amb quaranta 
venedors
qui s'espanta
en haver de tot.
 
Amb vint frares,
hi ha processó,
déu-n'hi-do
de tantes passes.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
«Anterior   1 2