La núvia i set poemes més
20 Gener, 2021 08:01
Publicat per jjroca,
Poemes
La núvia
Amb la núvia que, avui, haig
he de dinar sis vegades,
les joies les hauré emprades
i beuria sota el raig.
Com em diu que es vol casar,
compraré plat i cullera,
una taula, una finestra
i dos llençols de mudar.
Ens casarem a les sis,
sense fer la migdiada
ni trafegar convidats.
Els diners seran emprats
i haurem poca mainada
per anar al paradís.
Eixa guerra
A primera hora,
des de bon matí,
un sent la disbauxa,
ha vingut la rauxa
i l’ha fet mesquí,
cerca nova porta.
El tou inconscient
pensa li procura,
una nau segura
on guarir la ment.
Com tot restarà
en aquesta terra,
hauria eixa guerra
que no guanyarà.
Pobre arlequí
Caminant oblido
on restarà el nord,
enmig de remor,
gairebé ni crido.
Vaig atrafegat
pel si de la vida,
vella enganyifa
qui em duu pel tancat.
El volar poruc
i la fosca vana
viatgen amb mi.
Pobre arlequí
ni tan sols demana
trobar aixopluc.
La mort no porta pressa
I la mort com s’amistança
entre homes i veïns,
no sabria dir-ne quins
li faran més mala cara.
Però resta el manat,
de natura, és servidora,
el jovent li farà mofa
perquè riu i no ha cap.
I la mort no porta pressa
perquè ha fugit del temps
i el fred ni l’agombola.
Un dia i un altre, prova
fins que guanya i, amb el vent,
donem fi a l’escomesa.
Estan de dol
Les pedres del camí estan de dol,
el vianants no han vingut a trobar-les,
potser, de la tristor, seran culpables
i aquella monotonia no ho resol.
Estimaven els dies de la tardor
quan les fulles posaven la catifa,
era altre temps sense enganyifa
qui avançava, tranquil, a la foscor.
Les estrelles posades dalt del cel
i una lluna, encisada, a la bassa,
enmig d’una aigua clara i fredolica.
És el temps passat el qui més pica
i ploren de tant en tant, fan mala cara,
mentre es van omplint de pena i de recel.
Anant a peu
Cavaller, anant a peu a la batalla,
deixa enrere els volers, les ambicions,
enemics l’esperen i, entre molts,
han de fer bona la contalla.
Tres guerrers vençuts de feridura,
altres dos fugint a cor què vols,
la desfeta avança enmig la pols,
és aquest el tracte d’una vida obscura.
Però hi ha una dama, en el castell,
qui s’avé a filar des de l’albada
sense preguntar-se on ha d’anar.
Cavaller espera nou somiar
entre ràbia i cops d’espasa,
amb aquell regust d’ésser mesell.
La fulla és bleda
I vola, el silenci, per anar enllà
on tardor demana haver nou palau,
com la fulla és bleda, la runa li escau
i troba l’ofrena en el seu davallar.
Ni sap on queden les velles amigues,
aquelles que reien en sentir el gran sol,
nostra fulla, amiga, recerca el condol
per poder dormir enmig les espigues.
En un camp de blat, deleix i s’adorm
sentint la bonior de noves formigues
qui deixen la pau del gran formiguer.
La fulla sospira, desprès, ha deler
per saber-se honrada d’aquelles fatigues
puix sovint s’afanyen a engrescar la por.
Les comandes de la por
Les comandes de la por
són pobres i entenedores
n’hi ha de tots els colors,
però viuen entre fosques.
Ara vénen, ara arriben,
demanant el cor ben fort,
prefereixen viu que mort
i, normalment, com s’enfilen.
Les comandes de la por
hauran totes un secret
i mantenen la distància.
He de dir que no em fan gràcia
i, posats a fer retrets,
les cremaria amb bon foc.