La núvia i set poemes més

20 Gener, 2021 08:01
Publicat per jjroca, Poemes

La núvia


Amb la núvia que, avui, haig

he de dinar sis vegades,

les joies les hauré emprades

i beuria sota el raig.

Com em diu que es vol casar,

compraré plat i cullera,

una taula, una finestra

i dos llençols de mudar.

Ens casarem a les sis,

sense fer la migdiada

ni trafegar convidats.

Els diners seran emprats

i haurem poca mainada

per anar al paradís.


Eixa guerra


A primera hora,

des de bon matí,

un sent la disbauxa,

ha vingut la rauxa

i l’ha fet mesquí,

cerca nova porta.

El tou inconscient

pensa li procura,

una nau segura

on guarir la ment.

Com tot restarà

en aquesta terra,

hauria eixa guerra

que no guanyarà.


Pobre arlequí


Caminant oblido

on restarà el nord,

enmig de remor,

gairebé ni crido.

Vaig atrafegat

pel si de la vida,

vella enganyifa

qui em duu pel tancat.

El volar poruc

i la fosca vana

viatgen amb mi.

Pobre arlequí

ni tan sols demana

trobar aixopluc.


La mort no porta pressa


I la mort com s’amistança

entre homes i veïns,

no sabria dir-ne quins

li faran més mala cara.

Però resta el manat,

de natura, és servidora,

el jovent li farà mofa

perquè riu i no ha cap.

I la mort no porta pressa

perquè ha fugit del temps

i el fred ni l’agombola.

Un dia i un altre, prova

fins que guanya i, amb el vent,

donem fi a l’escomesa.


Estan de dol


Les pedres del camí estan de dol,

el vianants no han vingut a trobar-les,

potser, de la tristor, seran culpables

i aquella monotonia no ho resol.

Estimaven els dies de la tardor

quan les fulles posaven la catifa,

era altre temps sense enganyifa

qui avançava, tranquil, a la foscor.

Les estrelles posades dalt del cel

i una lluna, encisada, a la bassa,

enmig d’una aigua clara i fredolica.

És el temps passat el qui més pica

i ploren de tant en tant, fan mala cara,

mentre es van omplint de pena i de recel.


Anant a peu


Cavaller, anant a peu a la batalla,

deixa enrere els volers, les ambicions,

enemics l’esperen i, entre molts,

han de fer bona la contalla.

Tres guerrers vençuts de feridura,

altres dos fugint a cor què vols,

la desfeta avança enmig la pols,

és aquest el tracte d’una vida obscura.

Però hi ha una dama, en el castell,

qui s’avé a filar des de l’albada

sense preguntar-se on ha d’anar.

Cavaller espera nou somiar

entre ràbia i cops d’espasa,

amb aquell regust d’ésser mesell.


La fulla és bleda


I vola, el silenci, per anar enllà

on tardor demana haver nou palau,

com la fulla és bleda, la runa li escau

i troba l’ofrena en el seu davallar.

Ni sap on queden les velles amigues,

aquelles que reien en sentir el gran sol,

nostra fulla, amiga, recerca el condol

per poder dormir enmig les espigues.

En un camp de blat, deleix i s’adorm

sentint la bonior de noves formigues

qui deixen la pau del gran formiguer.

La fulla sospira, desprès, ha deler

per saber-se honrada d’aquelles fatigues

puix sovint s’afanyen a engrescar la por.


Les comandes de la por


Les comandes de la por

són pobres i entenedores

n’hi ha de tots els colors,

però viuen entre fosques.

Ara vénen, ara arriben,

demanant el cor ben fort,

prefereixen viu que mort

i, normalment, com s’enfilen.

Les comandes de la por

hauran totes un secret

i mantenen la distància.

He de dir que no em fan gràcia

i, posats a fer retrets,

les cremaria amb bon foc.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs