Fou un trapella i set poemes més
01 Gener, 2021 06:56
Publicat per jjroca,
Poemes
Fou un trapella
Era un pobre escanyolit
cansat de provar aventures,
menjador de floritures
i rondaller per la nit.
Poc de vi i massa taverna,
manta cartes per jugar,
sempre oblida el treballar
quan nostramo va i el cerca.
De més jove, traginer,
rondaller de mil finestres
i cantant sense orella.
En ser gran, fou un trapella
i, viatjant entre malifetes,
va finir fent de discret.
En el nostre cap
Les hores feixugues,
el passat gloriós
troben a l’espòs
fent les pampallugues.
En el nostre cap
voldríem esquelles,
dolces, grans i belles,
per anar endavant.
Però manca fe
i sobra feblesa
per poder guanyar.
Deixeu-me esbrinar
on és la deessa
qui bé ens entreté.
En el racó dolç
Com m’agradaria,
si un déu volgués,
prendre l’interès,
joiós, cada dia.
El poder somiar
no haurà ni preu,
sóc un pobre ateu
qui, sovint, oblida.
En el racó dolç,
enfora del temps,
fa de bon estar.
Hauré de callar
si s’apropa el fred
enfadat amb molts.
La més bella mossa
Doneu-me la col
per passar la nit,
vull ésser eixerit
i gaudir del sol.
Veure el jovent
empassar-se el món,
trobant les raons
en ser al descobert.
La més dolça mossa
no n’està per mi
ni tan sols em mira.
Ara, una cadira
sua quan me’n ric
i, ben sovint, plora.
Passa el riu
Una mossa diu,
al corriol del mas,
que, si no fa cas,
és quan passa el riu.
Les aigües deleren
i fan saltirons,
en massa racons
trobo les tenebres.
La mossa demana:
haver nuvi nou
i ben eixerit.
He trobat neguit
vora del vell pou
qui sovint em parla.
Són les passes del gegant
Són les passes del gegant
les que recorren la plana,
van a lloms de la desgana,
assumeixen entrebancs.
En el lleure són primers,
els segons, en seure a taula,
el sopar aplega a l’alba,
mengen bou i algun corder.
A l’hora de treballar
no troben eina al seu gust
ni hora per encetar.
Com planen en ser a l’ensurt
de saber-se acomiadar
de la saviesa del llum.
Ve la pluja
Ve la pluja, plora el bosc
mentre les fulles davallen,
s’han pintat de color groc
tot pensant en allitar-se.
Quan, de sobte, arriba el vent,
les troba ben ajagudes,
diria que tristes, mudes
i somiant haver poder.
La tardor no porta pressa,
va vestint, de nou, el pla
i el cap de la muntanya.
Descansa, de nou, l’aranya,
en un cel potser llunyà,
esperant la primavera.
En el record
En el record, on tot em meravella,
oblido, prompte, els deures del passat,
algú dirà que estic esmicolat
anant a peu per a fer tombarella.
Un déu prenyat de penses i misteri
em duu un seguit de bones intencions,
en fer-se nit, els gats seran lleons,
hauran perdut els miols i l’encanteri.
Com vaig avall de l’ordre i la saviesa
per a trobar-me, vençut, en un reclau
on m’han deixat empreses ventureres.
M’agrada el lleure, les hores mentideres,
les qui em porten, sense pany ni clau,
a retrobar-me, eixut, a la drecera.