Pensaments divins (LXVII)
14 Gener, 2021 06:53
Publicat per jjroca,
Pensaments divins
Sense cel, mai em duran enlloc.
Necessito gràcia per al cap de setmana.
Quan Déu fa vacances, qui és el substitut?
Satanàs no ha aconseguit guanyar les eleccions.
Judes diu que trairà, però menys.
La Verge obrirà un consultori de cor.
Per anar al cel, necessito espardenyes noves?
Satanàs no farà servir diners de paper.
Déu ja està tip d’ajustar pressupostos.
Satanàs necessita alguns dimonis que pensin.
En entrar al cel, on cal desar els vicis?
Trobo que Judes necessita més imaginació.
Al cel, han decidit suprimir el departament de psiquiatria.
Si em trobeu al cel, és que fan rebaixes.
M’he apuntat a un curset de Creador.
No vull anar al cel, no m’agraden les festes.
Satanàs vol més pluges de temptacions.
Si vaig per a sant, podré aturar-me?
Necessito canviar l’hora de les temptacions.
Vull anar a l’infern, però no sé l’hora baixa.
Sospito que Déu no m’escolta.
Tomàs vol anar a un curset d’auto-afirmació.
Déu ha decidit deslliurar-me de l’omnipresència.
Al cel, han el temps endreçat en capses petites.
Satanàs no accepta propostes democràtiques.
M’hauria salvat, però va ser la mandra.
Déu crea, però en privat.
Uns quants deixebles necessiten medis de transport.
Per a ser déu, necessito sis caps més.
No dubto de l’home, ja fa temps que l’han descartat.
Déu no s’atreveix a valorar el pensament polític.
Satanàs ha decidit contractar més fantasmes.
He decidit pecar abans del migdia.
He hagut de repetir el mateix pecat set vegades.
Judes sempre està pendent del valor de la moneda.
Jesús està prioritzant l’eliminació de la Setmana Santa.
Es nota que, quan Déu creà l’home, ja estava cansat.
Estic trist perquè, a l’infern, no em motiva pecar.
Necessito un altre déu més lliberal.
Dos dies més de creació i Déu plega.
Més tard o més d’hora, Jesús haurà de tornar.
Satanàs vol fer un «master» en set minuts.
Aniré al cel si saben jugar a escacs.
Dimoni sense feina, temptarà les mosques.
La Verge presidirà un curset de confecció.
Necessito una penitència més espaiosa.
Dimoni miop està temptant un xiprer.
Déu està content, li he dit que demà no pregaré.
Haig un dubte de fe i tres d’esperança.
El cel resta buit, hi ha concurs de balls de saló.
Satanàs em menysté, diu que sóc mal pecador.
Porto deu minuts sense pecar, m’avorreixo.
Jesús, en vaga, convertirà el vi en aigua.
He demanat plaça de deixeble, pagaré a terminis.
Per sortir de l’infern, necessito algun motiu?
Dormia a prop de Judes quan em van acusar de lladre.
Judes farà una tria d’aspirants a assolir el seu paper.
Sant Pere farà un curset de natació per si de cas.
Si Déu és el meu Pare, puc demanar-li diners?
Va ser anar a l’infern i trobar embussos.
Déu no acaba d’entendre la paraula: gana.
Satanàs mai sol encertar la loteria.
M’he apuntat a un curset de salvadors de setanta-set hores.
Si Déu m’estima, he de donar-li quelcom?
Satanàs no vol haver notícies de Déu en set mil anys.
I si sóc pecador de mena, em donaran punts?
Fer l'entrellat i set poemes més
14 Gener, 2021 06:49
Publicat per jjroca,
Poemes
Fer l’entrellat
Ha vingut el son
prop de l’hora dolça,
esperant resposta
al vell enrenou.
Ha de ser mon cor,
tan vingut a menys,
que ni el dolor l’estreny
ni la ment el mou.
Aniré passant,
per terres estranyes,
avui i demà.
Em deixeu anar,
enmig les aranyes,
a fer l’entrellat.
Pobrissó com sóc
Pobrissó com sóc
ni el ric m’enyora,
cerco, a cada fosca,
eixir d’aquest sot.
Ni em poden les mosques
car em són amigues,
hauran poques vides,
les viuran ben soles.
Pobrissó com sóc
ni penes albiro
ni perdo les nits.
Vénen porucs grills
per saber si miro
o dormo com soc.
Altre vies
I les lletres em diran
on trobaré la paraula,
les posaré sota baula
per saber si es lliuraran.
Aprenent sense saber,
poruc mestre sense escola,
visc pendent d’una cassola,
una cuina i un saber.
Així, passaran els dies
fins que aplegui una nit
que no tornarà a la llum.
Poques lletres, poc embalum
i esperant el darrer crit:
Avança per altres vies!
Portes tancades
En la llunyania
del desig perdut,
veig com passa el dia.
No cerco l’ensurt
ni m’agrada el lleure
abans de les vuit.
Sóc un trafegot
fet a la batalla,
fujo de la palla,
del estirabot.
No vull hores vanes
que portin enlloc,
parlo d’un sol mot
amb portes tancades.
En els alturons
En els alturons,
ha fugit la pressa,
havia promesa
en tots els racons.
Petjant dalt del fil,
trobo les aranyes,
em semblen estranyes,
pesades com grills.
En els alturons,
he fet la troballa
d’un cove ple d’or.
Portaré el tresor,
per fer la contalla,
al regne dels bons.
Ni son ni diners
Ni son ni diners
ni joies trobades,
espero les fades
per a guanyar més.
La mossa no em vol
i, amable, proclama
que voldria casa
sense massa sol.
Però el treballar
és feina dels altres
i ho tinc prohibit.
No he de ser marit
per haver prou tracte,
no me’n sé estar.
Tres dimonis
I plou, llavors, i el pobre s’entafora
en un vell llit on prova de dormir,
de tres dimonis, un s’ha quedat afora,
els altres veuen el temps de fer glatir.
No hi ha palaus ni regnes a la vora
on els prohoms es posin a rumiar,
com passa el dia i fuig el saber estar
mentre es queda la resta a la penombra.
Un núvol riu i l’altre veig com plora
i bufa un vent, del tot, entremaliat
que anuncia, encara, aquell goig perdut.
M’agrada el lleure, em fa sentir poruc
i capficar mon seny tan assenyat,
em diu mil coses mentre el somni porta.
Pescador sense temença
Pescador, sense temença,
mai hauria de ser a mar,
si, un dia, cal guanyar,
a l’altre hi haurà feblesa.
He de saber com la mar
s’atabala tot sovint,
oblida el ver sentit
i, cansada, es deixa anar.
El Pare Déu com s’enfada,
farà cridar el pobre vent
qui voldria anar ben tard.
La desfeta ha estat
ben valenta i concloent
mentre la ràbia s’acaba.
Epitafis (LXVII)
14 Gener, 2021 06:48
Publicat per jjroca,
Epitafis
Algú em pot donar un programa de festes?
Aquesta vegada va guanyar ella.
Necessito un parell de setmanes per a aclarir-me.
De moment, no haig compromís.
Ahir, vaig donar el fuet.
Ho sento, he canviat de nínxol.
Vaig entrar per les ofertes.
No em facis perdre el temps.
Al segon toc, ja pots parlar.
Ahir, vaig passar mig dia constipat.
Tanca, que agafaré fred!
Et prometo que et tinc present.
Igual surts al llistat de demà.
No hi sóc, he anat a demanar feina.
La senyora bé, suposo.
Si ets sensible, no demanis.
De moment, em moc amb patinet.
Crida’m quan toqui paella!
Menys flors i més herbes!
Fins he passat dies de pors.
Necessito un vestidor.
He cridat a un veí serraller.
Sortiria si hagués paraigua.
Ara, tinc una posició estable.
Sóc a punt de perdre la fe.
No vingueu amb les mans buides!
Ho sento, estic instal·lant-me!
Necessito canviar-me els mitjons.
Sempre surto al tercer toc.
Gairebé ja sóc un extraterrestre.
Ja he perdut les eleccions.
Suposo que em refaré.
El jutge em vol fer fora.
No sé on he deixat la memòria.
Feu via, he d’anar a missa de difunts!
Aquest mes, ja porto tres carbasses.
Espero arribar a fantasma.
Si ve el metge, podreu llogar cadires.
Necessito una corbata de colors.
Si em veniu a salvar, entreu!
Vols dir que no cercaves un altre?
Ho sento, haig mal de cap!
No sé si vas venir al meu enterrament?
De segur, que m’ha tocat la loteria!
Estudio, però menys!
De fet, estic al bell mig de la confusió.
Si heu de parlar, enllestiu-ho prompte!
Fa temps que no tinc un dia bo.
És un no viure!
Què passa pel poble?
Suposo que, aquest any, no hi ha eleccions.
Acomiadeu-me del sol!
Ara, ja no tinc pujades d’ego.
Mantenir-se, és una victòria.
Estic a punt per a fer un vol.
Ben mirat, la feina no m’empaita.
La propera setmana pintaré el nínxol.
Necessito justificar tres eixides sense permís.
Estic suportant espais reduïts.
Si tardeu una mica, no m’enfadaré.
Darrerament, xerro menys de política.
De moment, no ho porto bé.
Vull cobrar per restar callat.
No surto per precaució.
Estic esperant els papers de la baixa.
Pensaments festius (LXVII)
14 Gener, 2021 06:44
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
El que perd els homes casats és voler saber que han de fer a casa.
La dona vol que l'ajudi i no la molesto.
El coixí m'ha promès que no dirà el que penso.
Els anys són les millors coles de contacte.
El pitjor de ser fadrí són els comentaris.
El trist de l'home és que acaba preferint dormir que somiar.
Una vegada, vaig trobar una dona que escoltava però no parlava.
Déu deixa viure més a les dones per tenir més temps per mentalitzar-se.
Aniria al cel però és massa barat.
Estic tan ocupat que he tingut que donar-li hora al dimoni.
Li he dit a Déu que no sé si em convencerà.
Tot i anant bé, em temo que avui també s'amagarà el sol.
La núvia posa preu a la dolça llibertat.
Estic tan bé que he perdut l'infern de vista.
El dimoni acostuma a rebaixar el preu dels pecats.
No crec que Jesús anés massa a consultar els metges.
Déu és el patró dels discrets.
Si no fos a casa del meu veí, juraria que he vist el meu pijama.
La nosa creix tant com ho fan els anys.
El millor és fugir dels convidats sense sortir de casa.
Els sermons és millor deixar-los a la muntanya.
Té un mirall tan gran que mai està sol.
Sóc tan mentider que mai he deixat de festejar.
El vi dolent em fereix quan el deixo de veure.
He provat de volar però tinc massa deutes.
A la nit, el sol el pago jo.
Quan s'acaba la música, ve el silenci de la desfeta.
Tot i sent les esglésies tan grans, només poden fer cabre un Déu.
Déu és un dels pocs éssers intel·ligents que no paga impostos.
Al cel, tots els seient són còmodes i estan numerats.
El trist és venir a la vida sense el paper estudiat.
Déu sap que la millor presó és la rodona.
Era un home tan gos que el treien a passejar.
A partir d'ara, ja no hi ha passat.
Tinc tants amics que us faré una bona oferta.
Hem posat un rei però sol anar pels núvols.
Tinc por de la fosca! - digué la cuca de llum.
A l'ombra, tots els sols són petits.
És tan ric que es pensa que tot són catifes.
Vaig posar la lluna en un cove i el vaig perdre.
Procureu no confondre un ric amb un ruc.
La mare deixa anar i es converteix en sogra.
Si mengeu garrofes ja heu fet el primer pas.
El pitjor de morir-te és que tornes a ser pobre.
Poemes curts (LXVII)
14 Gener, 2021 06:38
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Al carrer del mar,
on dormen les barques,
les ones són parques
ni volen menjar,
dormen a les tardes.
La rosella ha comentat,
en arribar a la sega,
que morir no ve de grat,
puix l'infern és poca festa
després, de sobte, ha plorat.
No voldria altre tresor
que la lluita ben encesa
entre el goig i la tenebra,
cansada de tanta por,
vull aprendre sense pressa.
Mireu la poncella,
cansada, com plora
ha passat l'estona
servant la dolcesa
i dormint alhora.
Un estel de foc
arriba a migdia,
gairebé diria
que no hi està tot,
el son l'humilia.
Amb seixanta
queixalades
menjar carn
mai és debades
són ben emprades.
Maria plorava
les cartes d'amor,
el seu lluitador
avui com descansa,
és malefactor.
Quan les fulles ploren
la nova tardor
les deixo ben soles
per si volen sol,
avui, ni tremolen.
La paciència,
he de dir
que la porto
al coixí,
és molt seva.
Contaven les velles
corrandes de por,
sota un cel d'estrelles
en ser més bé fosc,
són massa tenebres.
La pluja clou
un sol ben feridor
cansat d'anar per tot
bastit per l'enrenou,
mai sé quin déu el mou.
Les feixugues barques,
quan el vent les mou,
en un plor esclaten
per deixar son jou,
es veu que s'espanten.
Doneu-me senyor
el regne dels sords
puix cansat del tot
no vull altre so
que el soroll del sol.
Manta hores de la nit
com demanaran el seny
sense hores de dormir,
és després quan, ja despert,
desitjo el déu de l'oblit.
La il·lusió primera,
en ser al vuit anys,
fou haver bestreta
per tal d'estalviar
mai hauré riquesa.
En la força
del seu goig,
endevino que sóc boig
sense ombra,
boig del tot.
Quan l'estiu demana
una mica més de sol
li dic que no vol
portar-me on descansa
la nit vora el foc.
Em caldrà saber,
des de la cordura,
com el sol procura
estimar un xic més,
és la tessitura.
Els amics proclamen,
des de mon infern,
el restar despert
mentre em demanen
el tornar a la fe.
No vull per mentir
les noves fal·làcies,
m'agraden les traces
d'aquest cor mesquí,
navega entre taules.
Epigrames (LXVII)
14 Gener, 2021 06:32
Publicat per jjroca,
Epigrames
M'agrada el vent
quan mou molí,
parla de mi
i s'enduu el seny.
Poseu-me pare:
peres en el sarró,
puix les mancances
les poso jo.
Com voldria
el treballar,
si, en tornar,
hi hagués qui mira.
Ben prop la bassa
em parla la brisa
de l'estiu quan passa
i no vol fatiga.
Quatre ratlles
sense més
poc que passen
prop l'encert.
La veritat dormia
amb coixí tou,
tot i sent fredolica
ni el vent la mou.
Esperant la pluja,
arribà el vent,
maleïda bruixa
mai sap quan vull fred.
En un racó
del meu cor,
hi ha un vailet
prou tou i dolç.
Porteu-me germà
a terres llunyanes,
vull cercar les ganes
per guarir el demà.
M'agrada saber,
abans de trencar l'alba,
si el camí de casa
em porta a l'hivern.
Sempre li demano,
en anar a dormir:
Que m'allunyi d'amo
fins a avançada nit!
Com menteixo
sense seny,
m'avorreixo
i no faig res.
Per comptar,
tinc els anys,
per plorar,
haig els guanys.
Com demanaria
la joia dels anys,
haver menys enganys,
però no en sabria.
Sota el llit,
quan no hi ha flames,
els fantasmes
fan el crit.
Una rosa clou
aquell tou desig,
anava a ser ric
sense cap raó.
Una aranya
em comenta
que hi ha empenta
i massa gana.
Per menjar havia
un plat de cigrons,
vingueren els trons
i la lletania.
En el si del món,
he trobat tempesta,
gran munió d'enveja
i un xic d'il·lusió.
Al carrer d'enmig,
viu una princesa,
li demano festa
i se'n riu de mi.
Maria havia
un nuvi eixerit,
arribà a marit
i ja no el volia.
Posaré al sarró
el vi de la festa,
vull anar de gresca
quan vingui el patró.
Com el senyor,
de nou, em malda,
cerco una cambra
on fer un bon plor.
Amables veïns
en temps d'infantesa,
em porten a la festa
dels no compartits.