Dos poemes de pares i deu epitafis
04 Juny, 2013 06:43
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Naixement eixerit
La divina providència,
prenent part de la consciència
d'un passat indefinit,
esbatana el bé escrit
i l'acosta a la ciència,
amb aquests avantpassats
continua el punt i a part
i arriben a ser essència,
meravelles del misteri,
sense pausa ni senderi,
aplegant al món cridant.
Tota aquesta fellonia
ens acosta, nit i dia,
a un naixement eixerit,
la senyora té marit
ni cal cercar companyia.
Batejat amb aigua clara
arriba la filigrana
d'ésser nadó consentit,
després vindrà tot l'oblit.
una escala de desgana
i un pare qui demana:
calla, menja, a dormir.
El temps passa
A la casa més humil
no hi haurà menja
de llagosta, de pernil
o de peix serra.
Però l'home pot ser pare
si la natura
li ofereix el tenir cura
de nadó i mare.
I tots tres ben enfeinats
en assolir el comentari:
Aquest nen és un calvari,
sempre és a punt per plorar!
El tenir el mal de panxa
és oprobi del veïnat:
- De segur que menja, encara,
semoleta a cada plat?
Ser pobre és santa cosa
si els pares són com cal,
l'ocupació principal
serà aprendre a no fer nosa.
Però el temps passa i no atura
i el minyó que home es fa,
de segur que es vol casar
i tenir altra criatura.
Epitafis
Tinc la dona viuda.
He sortit a prendre cafè.
Menjo com un ocellet.
Demà, passaré per pagar.
Compte amb l'anorèxia.
A casa, també feia nosa.
Si us plau, feu servir el timbre.
Senyor jutge: No volia entrar.
Estic a la classe de relaxació.
Auxili, em volen fer fora!