Dos poemes de pares i deu epitafis

04 Juny, 2013 06:43
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments


Naixement eixerit


La divina providència,

prenent part de la consciència

d'un passat indefinit,

esbatana el bé escrit

i l'acosta a la ciència,

amb aquests avantpassats

continua el punt i a part

i arriben a ser essència,

meravelles del misteri,

sense pausa ni senderi,

aplegant al món cridant.

Tota aquesta fellonia

ens acosta, nit i dia,

a un naixement eixerit,

la senyora té marit

ni cal cercar companyia.

Batejat amb aigua clara

arriba la filigrana

d'ésser nadó consentit,

després vindrà tot l'oblit.

una escala de desgana

i un pare qui demana:

calla, menja, a dormir.


El temps passa


A la casa més humil

no hi haurà menja

de llagosta, de pernil

o de peix serra.

Però l'home pot ser pare

si la natura

li ofereix el tenir cura

de nadó i mare.

I tots tres ben enfeinats

en assolir el comentari:

Aquest nen és un calvari,

sempre és a punt per plorar!

El tenir el mal de panxa

és oprobi del veïnat:

- De segur que menja, encara,

semoleta a cada plat?

Ser pobre és santa cosa

si els pares són com cal,

l'ocupació principal

serà aprendre a no fer nosa.

Però el temps passa i no atura

i el minyó que home es fa,

de segur que es vol casar

i tenir altra criatura.

 

Epitafis

 

Tinc la dona viuda.

He sortit a prendre cafè.

Menjo com un ocellet.

Demà, passaré per pagar.

Compte amb l'anorèxia.

A casa, també feia nosa.

Si us plau, feu servir el timbre.

Senyor jutge: No volia entrar.

Estic a la classe de relaxació.

Auxili, em volen fer fora!

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Com se li diu al dia 25 de desembre: