Dos poemes rosa i deu pensaments educatius
15 Abril, 2012 06:23
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Me l'estimo
Com l'amor em va venir
per treballar, ben debades,
a la plaça, per les tardes,
a la vora del jardí.
Allí, he trobat la rosa,
pentinada, amb ulls clars,
una bossa, una sabata,
poques ganes de comprar.
No té flaire d'eixa userda
que rondina enmig del camp,
però té mirada encesa
i el seu cor és tot un clam.
Me l'estimo des de l'alba,
ben arrapat al coixí,
i li dic, tot de passada:
Tu em voldries per marit?
Poncella
Poncella, amb els ulls tristos,
com trafega pel carrer,
al cistell, porta la mel,
en el vestit, els anissos.
Cap noia, més melindrosa,
he trobat en tot el món,
la carona, com la rosa,
una espina enmig del cor.
El seu noi no té ni pena,
poca-solta i bevedor,
poncella porta condemna,
on ha defugit l'amor?
Poncella, amb els ulls tristos,
si et volguessis casar amb mi,
romandríem, ben feliços,
del matí fins a la nit.
Aniríem a la plana,
a la riba i a la vall,
si els diumenges demanava
fins la portaria al ball.
Poncella, amb els ulls tristos,
regala'm el teu mirar,
tinc per tu, tots els pastissos
per donar-te i regalar.
I, si no em vols, et demano
una estona en el voler,
no vull tenir ni vull ser
només sóc galant que planyo.
Pensaments educatius
Han passat tots el curs, el riu estava sec.
Aprenen molt, però no en saben gaire.
Amb el divorci pel mig, els costa assimilar els nombres parells.
Els donaré dos punts per examen.
He proposat, a la mare, que li posi la nota musical.
El proper examen el contestarem entre tots.
Una de les múltiples funcions de la cadira és oferir la possibilitat de seure.
He tingut sort, l'inspector és més optimista.
La classe anava bé, tots eren a la lluna.
Els alumnes saben pintar, amb els peus, sense treure's les sabates.