Dos poemes de mestral i deu epitafis
22 Maig, 2009 06:28
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Bufa el mestral
Bufa el mestral,
enfurismat,
durà raó:
No ha d’aturar!
Et fa petit,
minvat de cap,
et fa sentir,
mai pregarà.
L’home no creu,
qui li ha de dir,
ell és el déu,
no ha de patir.
Bufa el mestral,
el vent de dalt,
com m’alliçona:
És el què hi ha!
El mestral
El mestral posarà força
al carrer del desesper,
és talment furiós, planer,
mai seurà ni mitja estona.
El cridaren fa un moment
d’altres terres, sud enllà,
allí l’aire va marxar:
De pressa, sobtadament!
Ara passa per la serra,
per la plana, per la vall,
deixarà mig devessall,
si un mal núvol l’entrebanca.
El mestral és un sidral,
cor ardent, ben ple de ràbia,
és de fet un innocent,
empipat, amb mala traça.
L’esguardo com a l’amic,
mai et negarà un secret,
com l’escolto estant despert,
com em parla entre crits.
Deixeu-lo anar amb la pressa,
massa aire ha de portar,
tots l’esperen, algú sap
que precisa sa fermesa.
Epitafis
Si teniu pressa, no us quedeu.
Estic refredat, però no tusso.
Ara mateix, acabo d'arribar.
He hagut de deixar les maletes al cotxe.
El psiquiatra em va dir: Et tornaràs invisible.
Ben mirat, és tot un canvi.
No sé si arribaré a festes Majors.
He tingut dies pitjors.
Ha estat una mort desinteressada.
Ahir van venir lladres, pobrets!