Dos poemes per morir i deu epitafis
06 Maig, 2009 17:02
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
La Parca riu
La Parca diu, indolent,
sense pausa ni fatiga:
La calma tinc per amiga,
un redós on guardar el temps!
Troben dèria els humans
per saber on els conviden,
les tenebres endevinen,
a casa les tenen grans.
La Parca surt, impacient,
de la casa on sojorna,
vol trobar un cor de dona,
oblidant saber qui el té.
No haurà pressa en arribar
al portal dels desencisos,
de fet, ni donen pastissos
ni es convida a viatjar.
La Parca riu de valent
quan aplega el darrer dia,
cada mortal perd la guia
tots la cerquen a ponent.
Ella, el cos amanyaga,
per donar-li l’alegria,
tot dient: Em moriria,
a despit, sense basarda!
Estic fent nosa?
Em vull morir, si pertoca,
amb la carona tranquil·la,
sense saber si em crida,
sense escoltar qui pregona.
Agafaré mon farcell
amb un formatge i un pa,
al cel, farà mal anar,
si la gana et persegueix.
Pujaré per les escales
nomenades de Jacob,
vull tenir la bona sort,
d’aplegar i de trobar-les.
Encara que penitent,
li portaré minsa engruna,
embolcallada fortuna,
farcida de goig i fe.
En aplegar a l’ ampli cel,
allí, on hi ha la glòria,
he d’engegar la memòria
sense pensa, sense fel.
Si la porta es desclosa,
al dedins, he de passar,
si, en entrar, sento plorar
he de dir-ho: Estic fent nosa?
Epitafis
Encara recordo què féreu.
La vetlla fou prou aclaridora.
La vida és eterna, però segueixo aquí.
Fa dies, també era al carrer.
Per Tots Sants, volen fer una excursió.
Mira jove: Jo també me'n reia dels morts!
La veïna segueix com sempre.
Estic temptat de comprar-me una escombra.
Descanso amb pau, sense haver de treballar.
M'han dit: Aquesta beguda, ressuscita els morts!