Fer l'entrellat i set poemes més

14 Gener, 2021 06:49
Publicat per jjroca, Poemes

Fer l’entrellat


Ha vingut el son

prop de l’hora dolça,

esperant resposta

al vell enrenou.

Ha de ser mon cor,

tan vingut a menys,

que ni el dolor l’estreny

ni la ment el mou.

Aniré passant,

per terres estranyes,

avui i demà.

Em deixeu anar,

enmig les aranyes,

a fer l’entrellat.


Pobrissó com sóc


Pobrissó com sóc

ni el ric m’enyora,

cerco, a cada fosca,

eixir d’aquest sot.

Ni em poden les mosques

car em són amigues,

hauran poques vides,

les viuran ben soles.

Pobrissó com sóc

ni penes albiro

ni perdo les nits.

Vénen porucs grills

per saber si miro

o dormo com soc.


Altre vies


I les lletres em diran

on trobaré la paraula,

les posaré sota baula

per saber si es lliuraran.

Aprenent sense saber,

poruc mestre sense escola,

visc pendent d’una cassola,

una cuina i un saber.

Així, passaran els dies

fins que aplegui una nit

que no tornarà a la llum.

Poques lletres, poc embalum

i esperant el darrer crit:

Avança per altres vies!


Portes tancades


En la llunyania

del desig perdut,

veig com passa el dia.

No cerco l’ensurt

ni m’agrada el lleure

abans de les vuit.

Sóc un trafegot

fet a la batalla,

fujo de la palla,

del estirabot.

No vull hores vanes

que portin enlloc,

parlo d’un sol mot

amb portes tancades.


En els alturons


En els alturons,

ha fugit la pressa,

havia promesa

en tots els racons.

Petjant dalt del fil,

trobo les aranyes,

em semblen estranyes,

pesades com grills.

En els alturons,

he fet la troballa

d’un cove ple d’or.

Portaré el tresor,

per fer la contalla,

al regne dels bons.


Ni son ni diners


Ni son ni diners

ni joies trobades,

espero les fades

per a guanyar més.

La mossa no em vol

i, amable, proclama

que voldria casa

sense massa sol.

Però el treballar

és feina dels altres

i ho tinc prohibit.

No he de ser marit

per haver prou tracte,

no me’n sé estar.


Tres dimonis


I plou, llavors, i el pobre s’entafora

en un vell llit on prova de dormir,

de tres dimonis, un s’ha quedat afora,

els altres veuen el temps de fer glatir.

No hi ha palaus ni regnes a la vora

on els prohoms es posin a rumiar,

com passa el dia i fuig el saber estar

mentre es queda la resta a la penombra.

Un núvol riu i l’altre veig com plora

i bufa un vent, del tot, entremaliat

que anuncia, encara, aquell goig perdut.

M’agrada el lleure, em fa sentir poruc

i capficar mon seny tan assenyat,

em diu mil coses mentre el somni porta.


Pescador sense temença


Pescador, sense temença,

mai hauria de ser a mar,

si, un dia, cal guanyar,

a l’altre hi haurà feblesa.

He de saber com la mar

s’atabala tot sovint,

oblida el ver sentit

i, cansada, es deixa anar.

El Pare Déu com s’enfada,

farà cridar el pobre vent

qui voldria anar ben tard.

La desfeta ha estat

ben valenta i concloent

mentre la ràbia s’acaba.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Capital d'Espanya: