Fer l'entrellat i set poemes més
14 Gener, 2021 06:49
Publicat per jjroca,
Poemes
Fer l’entrellat
Ha vingut el son
prop de l’hora dolça,
esperant resposta
al vell enrenou.
Ha de ser mon cor,
tan vingut a menys,
que ni el dolor l’estreny
ni la ment el mou.
Aniré passant,
per terres estranyes,
avui i demà.
Em deixeu anar,
enmig les aranyes,
a fer l’entrellat.
Pobrissó com sóc
Pobrissó com sóc
ni el ric m’enyora,
cerco, a cada fosca,
eixir d’aquest sot.
Ni em poden les mosques
car em són amigues,
hauran poques vides,
les viuran ben soles.
Pobrissó com sóc
ni penes albiro
ni perdo les nits.
Vénen porucs grills
per saber si miro
o dormo com soc.
Altre vies
I les lletres em diran
on trobaré la paraula,
les posaré sota baula
per saber si es lliuraran.
Aprenent sense saber,
poruc mestre sense escola,
visc pendent d’una cassola,
una cuina i un saber.
Així, passaran els dies
fins que aplegui una nit
que no tornarà a la llum.
Poques lletres, poc embalum
i esperant el darrer crit:
Avança per altres vies!
Portes tancades
En la llunyania
del desig perdut,
veig com passa el dia.
No cerco l’ensurt
ni m’agrada el lleure
abans de les vuit.
Sóc un trafegot
fet a la batalla,
fujo de la palla,
del estirabot.
No vull hores vanes
que portin enlloc,
parlo d’un sol mot
amb portes tancades.
En els alturons
En els alturons,
ha fugit la pressa,
havia promesa
en tots els racons.
Petjant dalt del fil,
trobo les aranyes,
em semblen estranyes,
pesades com grills.
En els alturons,
he fet la troballa
d’un cove ple d’or.
Portaré el tresor,
per fer la contalla,
al regne dels bons.
Ni son ni diners
Ni son ni diners
ni joies trobades,
espero les fades
per a guanyar més.
La mossa no em vol
i, amable, proclama
que voldria casa
sense massa sol.
Però el treballar
és feina dels altres
i ho tinc prohibit.
No he de ser marit
per haver prou tracte,
no me’n sé estar.
Tres dimonis
I plou, llavors, i el pobre s’entafora
en un vell llit on prova de dormir,
de tres dimonis, un s’ha quedat afora,
els altres veuen el temps de fer glatir.
No hi ha palaus ni regnes a la vora
on els prohoms es posin a rumiar,
com passa el dia i fuig el saber estar
mentre es queda la resta a la penombra.
Un núvol riu i l’altre veig com plora
i bufa un vent, del tot, entremaliat
que anuncia, encara, aquell goig perdut.
M’agrada el lleure, em fa sentir poruc
i capficar mon seny tan assenyat,
em diu mil coses mentre el somni porta.
Pescador sense temença
Pescador, sense temença,
mai hauria de ser a mar,
si, un dia, cal guanyar,
a l’altre hi haurà feblesa.
He de saber com la mar
s’atabala tot sovint,
oblida el ver sentit
i, cansada, es deixa anar.
El Pare Déu com s’enfada,
farà cridar el pobre vent
qui voldria anar ben tard.
La desfeta ha estat
ben valenta i concloent
mentre la ràbia s’acaba.