En la trista solitud i set poemes més
01 Febrer, 2020 14:31
Publicat per jjroca,
Poemes
En la trista solitud
En la trista solitud,
arriben les hores baixes,
el somnis plens de rebaixes
i el cos mancat de virtut.
No hi ha cases al carrer
on regnen els malentesos,
els somriures són malmesos
per causa dels tafaners.
En la trista solitud,
he venut goig i record,
tot sovint he fet promesa.
Com albiro una mà estesa
a la casa de la mort
per donar-me aixopluc.
I quan sigui pescador
I quan sigui pescador,
vull barca i mar tranquil·la,
la pensa haig amanida
i no em dol sofrir un poc.
El sol sortirà com cal
i la lluna quan li plaga,
és dintre el mar on vull casa
quan hi ha vent i temporal.
I quan sigui pescador,
vull una mossa a la riba
esperant a la tornada.
Car si el peix fa mala cara
no ha de trobar altra vida
quan el posi en el seu lloc.
No vull premi ni resposta
Manta pressa i enrenou
en una tarda propera,
la tardança és encisera
i el deure porta un jou.
Si he de bastir un castell
vull que sigui prou llunyà,
és sentir-se català
qui demana menys flagell.
Omplir el temps amb la juguesca,
passar hores lluny del llit
i acaronar dolça rosa.
No vull premi ni resposta
per si aplega gran neguit
i no em deixa anar de festa.
De savis i somiadors
Assumeixo que he vingut
a passar per eixa terra,
és un dol massa feixuc
per oblidar com esguerra.
De savis i somiadors
n’he trobat un cove ple,
alguns pequen per traïdors,
d’altres per homes de bé.
Però falla la constància,
aquell deure indefinit
per a aplegar a la història.
Benvolguda la memòria
qui va camí de l’oblit
amb recança i poca gràcia.
Benvinguts els meus
Viatjant a ponent
com descansa el dia
ni atura ni crida
ni es mostra insolent.
Benvinguts els meus
al racó dels llops,
ens tracten a cops
ens posen les creus.
Però un nou dia
més tou i llunyà
enceta el discurs.
Si ens troba madurs
ens portarà enllà
on res humilia.
M’agrada saber estar
Quan l’alba sigui clara
i la vida tardana,
espero haver gana
i saber on vull anar.
M’agrada saber estar
entre somnis i lletres,
deixar d’haver bestretes,
menjar i no pagar.
Però un dimoni diu
que va aplegant l’hora
de pertànyer a l’infern.
Comento que ho tinc verd
i ell s’enfada a deshora
mentre un altre somriu.
La mirada dolça
Noteu, si de cas, la mirada dolça,
aquell gran tresor: tou i malaltís,
potser trobareu la secreta resposta
de saber com senta el vi o l’anís.
Aniran pujant per ampla drecera
els monstres feixucs cansats de lluitar,
vindrà a dormir la pau mentidera
demanant un xic de seny per demà.
Anirem plegats a bastir memòries
de lluites feixugues de pors i d’oblit
entre vilatans furtius i mediocres.
Deixeu-me pregar, dolgut, entre ombres
per trobar misèries dessota del llit
que hauran de portar-me a altres històries.
Per un encert
No he de dir ni encetar paraules
qui són al pou amable del desig,
m’agrada el seure, la pausa de les taules,
el to amable del meu millor enemic.
Per un encert, el desert em domina,
em fa anar, cansat, a trobar el jou,
l’aranya pensa amb nova teranyina,
amb herba fresca, somia el jove bou.
I prou atipat de tanta fellonia
com m’amistanço amb un dimoni tou
per a contar-li milers de grans misèries.
Deixeu-me anar, entre alls i cebes,
a rondinar fins que em digui prou
aquell valent qui el deure desafia.
Epitafis (XLIV)
01 Febrer, 2020 14:29
Publicat per jjroca,
Epitafis
Ho sento, però no us he reconegut.
Necessito un altre toc de morts.
Fa dies que no faig el vermut.
Feia temps que no ens veiem.
Estava a punt de fer un mos.
Estalvieu-vos el sermó.
Tinc tot el nínxol ple de pols.
He aconseguit guanyar una mica de pes.
No em puc creure que sigueu aquí.
Hauré de deixar de respirar.
Darrerament, ni fumo.
Vés a fer un tomb!
Sé el secret de la sàrria.
Porteu-me un llum de led.
Noto que el taüt envelleix.
Ja sóc mort, ara, a esperar.
Aquí, tampoc he trobat feina.
Estic com a decebut.
Avui, no he après gaire cosa.
Fins aquí, veniu a demanar?
El veí és un recomanat.
No m'importa massa restar immòbil.
En un no res sóc a l'aniversari.
No he pogut celebrar el Nadal.
Sempre estic gelat de fred.
Ja us trobat al llistat.
No em trenqueu el son.
Us puc contar mentides.
La veïna era maca, però va perdent.
Necessito parlar amb el vent.
No entreu sense avisar.
Ara, tots em semblen grassos.
Mai em pensava resistir tant sense menjar.
He demanat el pac: pentinar i tallar les ungles.
No tinc res per a beure.
Vine, però porta't la cadira.
Em costa: aclucar els ulls.
He demanat pressupost per a canviar les orelles.
I demà, veniu més tard!
Faig becaines d'una setmana.
Mira per on, no m'he dutxat.
Va ser: traure el cap i anar-se'n.
Ja he passat el capítol de les presses.
No tinc sort, tots els veïns són muts.
No patiu, us espero.
Aquest mes no m'han convidat.
Ni sé on deixar els diners.
Acabo de tenir un disgust.
He aconseguit passar per estranger.
Aquest any tampoc m'han deixat regals.
Ni vull saber quan podré opinar.
Ben bé no sé la cara que faig.
Estic pensant en agafar una altra feina.
Vulgues que no, et desanimes.
Avui, plegaré al migdia.
No crec que ens poséssim d'acord.
Si us plau, no em féssiu xerrar.
Ja recordo qui vaig estar.
Pensaments festius (XLIV)
01 Febrer, 2020 14:26
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
El problema de créixer és que fas nosa als altres.
El progrés fa el món petit i insatisfet.
Em preocupa la gana si entra a casa.
Si vestim a l'home amb flors la dona agafarà el bastó.
La natura és una mare que ignora els fills febles.
La joventut és la primavera fatalment suportable.
La vellesa és un sac que pesa massa.
No vull tornar a ser jove per si empitjoro.
El pitjor de ser ric és suportar els amics.
Vaig tant de festa que he oblidat el que és.
Déu va posar or però el dimoni n'amagà una bona part.
Per a què vol Déu calzes d'or si no beu mai?
No arriba a la saviesa qui s'atura a la niciesa.
A l'enemic és millor portar-lo al davant.
El pitjor d'ensenyar és si no aprens.
No em preocupa la porta sinó el que tanca.
Un amic, si és un tresor, més val no tocar-lo.
Si no l'estimés, faria negocis.
No dubto del que faig, dubto del que penso.
Arribar a casa d'hora, és perdre l' equilibri.
Ho té bé, perquè em pot donar la culpa.
Casar-se és símptoma de necessitat i cansament.
El pitjor de casar-se és si arribes a ser el germà.
Tenir fills és canviar passió per seny.
Casar-se i no morir-se és sobreviure.
No tinc por dels mals sinó de fer-los meus.
El televisor és un calaix que es mou.
Déu va crear l'home, però no ho tornarà a fer.
Els que no creuen necessiten més cervell.
La dona viu més perquè hi ha molt per endreçar.
Si Déu és una dona, acabarà xisclant.
No em preocupa tenir anys, només envellir.
El millor del sogre és que entreté la sogra.
El somni és el premi dels impotents.
Al teatre de la vida, el dimoni és el traspunt.
Sempre és fàcil trobar una dona que no t'entengui.
Perdre la pressa és obrir la porta de la felicitat.
Per molt que corris sempre arribaràs després.
Si vols entendre el món, vés-te'n.
El millor que ser fer és el meu secret.
El sac dels deures sempre està ple.
Vol manar qui té dificultat per creure.
Com poden ser bones les paraules si passen per les dents.
No crec en els diners, però sí en el que fan.
Poemes curts (XLIV)
01 Febrer, 2020 14:24
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Per haver
regne i rei,
cal saber
la bona llei,
plorar després.
A la cambra,
hi ha enrenou:
poca paga,
minso el sou
i basarda.
Li he contat al ruc,
dolça meravella,
que, si no hi ha estrella,
cal cercar aixopluc
sense massa espera.
Al reialme
de la sort,
en són quatre
i mengen tots:
porc, pollastre.
És quan crido
de valent
quan albiro:
pluja o vent,
mai em privo.
Una jove
m'ha de dir
que ser pobre
i bon marit
és molt noble.
Si la pluja
ve per mi,
com em muda
de vestir:
botes, caputxa.
Em desperta el vent
movent les persianes,
les fulles, les branques,
el pas de la gent,
tots van a estrebades.
Al silenci de la nit,
surten les bruixes,
uns dies aporten pluges,
els altres duen neguits,
són prou absurdes.
A la casa vella,
parlen els envans:
paraules d'abans
plenes de promeses,
lluny de veritats.
Massa dies
sense pa
porten mides
del demà,
prou esllanguides.
A la lluna plena,
massa l'enrenou,
sopes amb un ou,
crits a la taverna,
és prou minso el sou.
De petit, somiava
ésser bon pastor,
ovelles menava,
manava el meu gos,
ho somio encara.
Caminoi de fulles
em porta tardor,
dones ben eixutes,
porugues de cor
qui mena aventures.
El vent em conta
en ser al terrat:
la pressa és tota,
avui, faré tard,
sempre aquesta història.
Si sabés que la festejo,
de segur, es queixaria,
massa flors demanaria
en somiar mentre feinejo,
potser és massa presumida.
És llavors quan van,
dolces melangies,
sentint mentre xiscles
amb riures estranys,
són les fantasies.
Essent tan porucs,
enmig de les ombres,
mai em trobo a soles
quan faig un remuc
en sentir-me home.
Cada temps em porta
a regnes estranys,
són els averanys
cercant la penombra
d'una terra eixorca.
La mar cantava
cançons de guerra,
el vent li feia
remoure el llom,
ella se'n reia.
Epigrames (XLIV)
01 Febrer, 2020 14:11
Publicat per jjroca,
Epigrames
Entre rius
i rierols,
posen nius
els verderols.
Una barca
sense peix
és un regne
sense rei.
Posa roses
al jardí,
puix Sant Jordi
ja és aquí.
Una casa
dintre el mar
amb sirenes
per guardar.
Si he de morir,
sigui de pressa,
amb dolça pena,
me'n vull eixir.
Porteu-me la pluja
dessota del braç,
amb un gros cabàs
o on vostè vulga.
Voldria dormir
dessota d'un pi,
enmig d'un jardí,
dintre d'una arbreda.
La mossa tenia
aquest gran desig:
trobar un marit
amb poca família.
Una casa vella
sap com xiula el vent,
com mou el ponent,
com el sol la crema.
Posa feina
a tot el món,
és la reina
de la por.
Dintre la cuina
té el seu món
ni sap ni rumia,
crema i es mor.
Una noia.
al balcó,
és cofoia
del seu tro.
La Verge Maria
no se'n vol anar,
té, a l'establia,
sostre i un vetllar.
El vent camina
amb pas airós,
perdut, confós,
cercant qui el guia.
Ni em plau el vent
ni vull tempesta,
vull eixa festa
de l'anar fent.
Maria demana
flors del meu jardí,
no les haig encara,
haurà de glatir.
La bruixa vella
demana or,
que el posi ella
puix té més sort.
Les paraules volen
cercant el cel,
de vegades, donen,
mai me les crec.
Mireu el vent
com s'esvalota,
és poca-solta,
força valent.
L'oreneta plora
en aplegar al niu,
el passat estiu,
va fer casa nova.
La cuca demana
un estiu plaent,
com es va perdent,
la pau que reclama.
Com n'estic
d'enamorat
que he fugit
sense pagar.
La mare es queixa
sense raó:
ni mano jo
ni plorar em deixa.
Tot i mirant
el melic,
voldrà, l'amic,
del tot, guanyar!