Dos poemes de masia i deu epitafis
17 Setembre, 2010 14:31
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
A la masia
Mireu, de fet, la ciutat
em porta hores farcides
de raure, de treballar,
de seguir l’enganyifes.
D’agafar el vint-i-set
abans de les sis quaranta,
de saludar, sense gana,
a la veïna de dalt.
De mostrar aquella temença:
Avui me’n podré sortir?
De callar i maleir:
On deu raure ma dolença?
Són, seixanta, massa anys
per viure d’una promesa,
oblidar on viu encesa
la flama dels grans afanys.
On em queda la grandària?
El desig de millorar?
He de buscar-la demà,
lluny ciutat, a la masia.
Príncep
La mossa diu, innocent:
On t’hauria de cercar?
De segur, no ho sap trobar,
és mossa prou impacient.
Sota l’ombra de pi gros,
ben amunt de la carena,
a l’estiu, ben prop de l’era
de cacera, a la tardor.
En despertar-se el gran sol
darrere de la finestra,
amb la llar del tot encesa,
vella paella en el foc.
Ser príncep de la masia
és la feina principal,
escoltar el vent de dalt,
passar el temps amb companyia.
Una cabra, tres corders,
sis ovelles, quatre gats,
massa coves per menjar
tenir mandra, ser pagès.
Treballar un cop al mes,
prendre forces la follia,
viure bé, fer a la masia
tot els somnis i res més.
Epitafis
He entrat a l’associació dels prescindibles.
Només em queda el ball de disfresses.
Trobo que ja no em pesen les cames.
Estic de viatge, tornaré el dia del judici.
No perdeu les ganes de riure.
No patiu, morir-se és senzill.
Fins aquí, arriben els neguits.
Ofereixo els meus serveis, estic a les pàgines negres.
He provat cent dietes per guanyar pes.
Es prega pensar amb silenci.