Dos poemes infames i deu epitafis
22 Març, 2010 16:23
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Fins després
Assegut, sense compromís,
passa la tarda lleugera
en un marçot prou tronera,
mancat de llum i somrís.
Un hivern indolent
va contant la seva història,
em fa cove la memòria,
sóc, del tot, un penitent.
En el cim de l’olivera
veig un sol sense deler,
potser ho voldria ser,
però li manca fermesa.
En aquestes tristes tardes,
un aposta sense sort,
voldria temptar l’amor,
són els dies tan infames.
Somia la primavera,
l’ oreneta que no ve,
aquella dona que espera
per a dir- li: Fins després!
Et diré
No et diré: Estic vençut
amb guerres sense fortuna,
només sóc pols, una engruna,
com espero ser volgut!
No et diré: La mar se’n va
a la casa de les hores,
allí viuen les victòries,
mai haurien de tornar!
No et diré: Amor et vull
entre arbres, en el bosc,
hauríem de seure els dos
sense queixes ni remucs!
No et diré: Amor me’n vaig
sense dir cap més paraula,
els somnis pesen, el maig
vol ferir sense recança!
Et diré: La rosa ha vingut
arrapada en el meu cor,
duia missatges d’amor,
no sé com els ha perdut!
Epitafis
Ho sento, no tinc cafè!
Necessito minyona per enllestir nínxol.
No hi sóc, de fet, ni he estat!
He deixat la vida, m’amoïnava.
Viure era molt pitjor.
He anat al cel, deixeu el vostre missatge en sentir el senyal!
Sortiria, però em fa vergonya.
El metge diu que puc menjar de tot.
He mort sense el permís del meu cap.
De fet, m’estic reciclant!