Poemes curts (CXXXI)
15 Setembre, 2023 05:24
Publicat per jjroca,
Poemes curts
A cavall
de la fortuna,
el devessall
potser no atura,
li agrada el ball.
És quan trobo
l'ocasió
quan ho provo
i em fa goig
gaudir a dojo.
En provar
de fer-me el sord
esclatà,
em quedà mort,
fruit de la por.
És quan guanyo
en Manelic
quan s'estranya
i es fa amic,
després m'escanya.
Per a ser
un bon minyó,
cal saber
on hi ha el carbó
i vendre'l bé.
Quan acabo
d'ésser amic,
és quan planyo
i em desdic,
serà que em canso.
A la porta
de l'infern,
un tanoca
va i es perd,
és el que toca.
La recança
del camí
quan es cansa
em ve a dir:
N'hauré fet massa!
Massa hores
de la nit
hauran totes
esperits
que ens cargolen.
Quan aplego
a la cançó,
espetego
de debò,
després em queixo.
Quan la roda
dona tombs
és quan troba
la raó
i res li sobra.
Si m'estima
de valent
em convida
ésser conscient
per si ho oblida.
Una casa,
sense fi,
ha canalla
al jardí,
jugaran massa?
Com em moro
cada dia,
esvaloto
la família,
després ho ploro.
Mariner
dalt del llagut
no vol ser
mai el vençut,
és molt proper.
Com m'agrada
prou el vi,
quan s'acaba
em fa glatir,
prou sovint passa.
Massa roses,
sense fe,
parlen totes
de voler,
són en absoltes.
En el regne
dels pastors,
les ovelles,
amb la por,
com s'entretenen.
Com demana
l'esperit:
Haver gana
cada nit!,
ben tard es cansa.
Sense penes
ni destí,
les lluernes
fan camí
amb poques presses.
A la casa
del cantó
quan hi ha gana
mengen tots:
pa i carbassa.
Com havia
poca sort
ni volia
ésser mort,
massa ho sabia.
Ben lluny, a l'horitzó i set poemes més
15 Setembre, 2023 05:20
Publicat per jjroca,
Poemes
Ben lluny, a l’horitzó
Ben lluny, a l’horitzó,
un regne que s’esberla,
va venir d’una guerra
sense cap guanyador.
Les flors del cementiri
són agres d’escoltar,
el vent les fa gronxar,
gairebé, a diari.
Ben lluny, a l’horitzó,
on reposa la pressa
hi ha un déu esmorteït.
Fa pocs dies, m’ha dit
que ha perdut la lluerna
i somia a contracor.
La figuera com s’afanya
En un riu de solitud,
on van teixint les aranyes,
he demanat coses vanes:
La saviesa i la virtut!
No sent home principal
entre mil dubtes trafego;
ara somio, ara m’ofego
en desitjos quan no cal.
Doneu-me terra, un camp
on mirar les oliveres
i una figuera galana.
La figuera com s’afanya
perquè les figues són verdes
i ha vist, de lluny, un llamp.
La timidesa
Per vèncer la timidesa,
un poema he de fer,
l’escriuré amb poca pressa,
ben polit, per quedar bé.
La paraula del darrere,
aquella que tanca el vers,
que no porti all ni pebre,
només sal i julivert.
Si ella el llegeix, somriu;
el guanyar és a la vora
i serà prou complaent.
Va finint en un moment
mentre sento que creix l’ombra
i es va desfent el niu.
Nou lloc
Per fi, en Satanàs,
engrandirà l’infern,
farà tot un desert
on poder ensinistrar.
Les noves diablesses
no hauran el cutis fi,
no sabran quin destí
enceten les promeses.
En aquest nou infern,
hauran un sol més gran
qui doni ample foc.
Bastit aquest nou lloc,
les ànimes ni sabran
com era el color verd.
No reposa a les nits
Un vell ha demanat:
fugir d’aquest estiu,
li crema aquest caliu,
no vol ni haver-hi part.
No reposa a les nits,
ni ha de gaudir d’una ombra
que li dona el vell arbre.
No recerca el ric marbre
ni l’escalfor qui prova
de tornar-lo esquifit.
Les hores de cafè
no li semblen eternes
ni demana empreses
massa lluny del voler.
Una ratlla viatgera
Una ratlla viatgera
pel paper va avançant
ni endevino per a quan
us dirà que va a la seva.
Escorrialles de la ment
demanant l’ombra sencera
van pregant sense cap pressa,
van endolcint lentament.
No haig pressa en arribar
per a trobar mon cilici
darrere d’un punt ben posat.
Les ganes s’han capgirat
i es va acostant el vici
de somiar per a volar.
Està trist per la calor
Vet aquí com mon vell arbre
no demana raure al sol,
està trist per la calor
puix tardor es fa rondinaire.
Car donaria, de gust,
el dolç vol de fulles velles,
han de caure per parelles
sense pena ni ensurt.
Ha estat estiu roent,
el bon sol ha cremat força
i la mar està enfadada.
Com demano nuvolada,
mig despresa, amb poca nosa
qui ens mulli lentament.
Una de petita
Les formigues, poc amigues,
com avancen pel corriol,
van demanant al déu sol
que vagi tombant espigues.
Les més valentes avancen
amb més força i enrenou,
mai demanaran un sol
ni, a l’estiu, voldran vacances.
Però una de petita
una fulla va estirant
i descansant quan li escau.
Deu pensar que hi ha un palau
amb un llit ben ample i gran
on oblidar qui la crida.
Epigrames (CXXXI)
15 Setembre, 2023 05:11
Publicat per jjroca,
Epigrames
A la casa
de ponent,
quan hi ha gana,
sobra gent.
Les corbelles
van al prat,
les roselles
estan plorant.
Ha sortit el sol
per dalt del Montsià,
és quan ve llavors
un temps per mirar.
En entrar
al gran desert,
el marró
com guanya al verd.
Massa frares
al convent
quan demanen
ningú els sent.
És la nit,
qui crida al dia,
qui demana
companyia.
En els cantirets,
que van a la font,
dormen, ben contents,
set nans petitons.
Ha pujat el sol,
sense massa pressa,
a la casa vella
on hi ha els records.
Les més bones
intencions
venen totes
d'altres mons.
Com demano
per a mi:
Anar on guanyo
perquè sí!
A l'ampit
dels alturons,
els mosquits
diu que són bons.
És quan guanyo
en equilibri
que hi ha vici
i l'escanyo.
És un llum
a l'horitzó:
aixopluc
i anar a més bo.
Quan m'allito
a les nou,
és quan fito
per si em moc.
El xarop
a cullerades
i l'amor
sempre debades.
Na Maria
diu que no,
però va
a la processó.
El gegant
de cal Robert
a les sis
ja és despert.
Al capvespre,
li diré:
Menjar sempre
no està bé!
Al corriol del mas,
parlen les roselles,
són massa tenebres,
però no els fan cas.
Ha estat el llamp
el gran mentider,
diu: Ja no ho faré!,
però posa espant.
Cap al regne
de l'oblit,
cal empènyer
el mosquit.
Sento davallar,
a les hores baixes,
massa pors amb caixes,
on deuen anar?
A la nit,
és quan l'amic
em demana:
Pots ser ric?
Ni vull ni sé
cercar en el vent,
aquell innocent
que mai vol saber.
Al voltant
de mitja nit,
el més gran
es fa petit.
Com m'agrada
el treballar,
prenc mossada
i fins demà.
Entre els riures
de mil flors,
he trobat
massa records.