Epitafis (XXXVIII)
01 Novembre, 2019 09:11
Publicat per jjroca,
Epitafis
De fet, estic escabellat.
O fa vent o han començat les festes.
A quin sant he d'avisar?
Em podríeu dur mitjons.
Anul·leu la liposucció.
De moment, tinc la baixa.
El metge diu que m'he de distraure.
Endevina on sóc?
Necessito vi i una esponja.
Procureu que no em desvetlli.
Normalment, torno tard.
Tampoc cal que ploris tots els dies.
Sí, he mort i què…?
Ho tinc tot per a vendre.
Massa misses i poc vi.
Com va anar l'analítica?
De segur que estic hipotens.
Estic pensant!
Li he demanat per sortir.
Ho sento, però tinc un mal dia.
Suposo que encara estic cansat.
Fa dies que espero la barca.
He perdut el gust i la gana.
Ni penso en badallar.
He portat diners per al viatge.
No sé perquè he vingut.
Em queden sis-cents rosaris.
Parlo poc perquè no m'escolten.
No hi ha manera de trobar el llum.
Necessito un rellotge de corda.
Em passa el temps volant.
Demà faré el paper de fantasma.
No gasto ni en menjar.
Estic intentant cobrar l'atur.
Em sembla que no respiro.
No sé ben bé si em marejaré.
Qui sap on anirem a parar?
Perdona si t'he fet esperar.
Crec que he perdut la raó.
Necessito un bon bany.
Et prometo que no ho faré més.
Ha estat un cop molt fort.
Encara està enfadada?
Ni penso en tornar.
Mani vostè!
Va ser un traspàs prou avorrit.
Porteu-me dolços, estic lliure de colesterol.
Plora mig minut més i prou.
Afanya't a parlar, haig pressa!
Jo també me'n recordo força de tu.
Si et poses així, igual me'n vaig.
Demà és dia de pagar.
Estic connectat al twitter.
Et convidaria, però no tinc solt.
Us recordo que demà faig festa.
Posi com es posi, no la trauré a ballar.
Tancat per eleccions.
Mira, vaig fer un mal pas.
Pensaments festius (XXXVIII)
01 Novembre, 2019 09:09
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Si les dones són com els homes, què podrem triar?
La dona engreixa l'home per a què no corri massa.
Si podés treure els fums, no em caldria fumar.
El millor de festejar és no despertar.
El ric pot arribar a un bon percentatge de felicitat.
Ser fidel a una dona és quasi ofendre a les altres.
El millor d'estar casat és que ja no et cal manar.
El bo de ser estranger és que et donen temps per parlar.
Si els homes porten pantalons deu ser perquè els paren millor.
La moda és la marca del ramat sense cremors.
Ballar és la manera més fàcil de dur la dona de viatge.
Amb el progrés, Déu vol acomiadar els dimonis.
Proveu de no donar-me diners i vindrà el caos.
Déu ens va posar de tot menys coneixement.
Dubto que ella em millori per molt que ho intenti.
Li preocupa molt a una dona el temps que tardes en mirar-la.
El meu, que és meu, me l'estic educant.
Com puc manar a casa, si no sé on tinc els mitjons.
Com parlarem de les dones si ja vénen al cafè.
La felicitat és un somni sense publicitat.
La dona vol un home a casa, l'home un gos.
L'amor vol espais oberts per si ha de fugir.
L'home busca en l'amant la dona que va perdre.
Com trobar el coneixement si viu en una cova tan fosca.
El millor del ball és que veus passar la gent aparellada.
Com controlaré el cervell si no el puc veure.
El cel deu ser un lloc on les dones només miren.
El millor de la crítica femenina és la distància que crea.
Si el dimoni es vesteix d'home, té poc èxit.
El mercat dels homes és minso i defectuós.
Una dona pecadora és més suportable.
La millor solució és aprendre poc i tard.
Estic quasi convençut que només serveixo per a treballar.
Només sé fer un paper i no massa bé.
Em preocupa que, en un món de savis, anéssim així.
Les plantes i les pedres, afortunadament, guarden el seu secret.
El polítics quasi mai troben terra on governar.
Si canviéssim el parlament per un cafè ningú se n'adonaria.
Com poden ser bon jutges, si tenen la taula plena de papers.
El sacrifici del banquers és quedar-se amb el que tens.
Sense banquers, els diners ja haurien volat.
Em preocuparia si els nois volguessin aprendre.
Cobro per ensenyar, sense passar-me.
El bo de la televisió és que et supliquen per a què et quedis.
Poemes curts (XXXVIII)
01 Novembre, 2019 09:06
Publicat per jjroca,
Poemes curts
A la casa
del remei,
mai hi manca
haver rei
poca traça.
Volen les paraules
tot cercant un mot,
li posaran baules?,
cauran en un sot?,
saltaran les tanques?
A la casa
de ponent,
mai es cansa
el més valent,
només fa pausa.
M'agrada sentir,
quan arriba el dia,
el pagès com crida
a l'ase en eixir
de la nostra vila.
Em porten avui
la meitat dels somnis
a aquells vells oprobis
del passat estiu,
odio ser borni.
A la casa del ric
ni es coneixen les finestres,
unes mai seran obertes,
les altres volen eixir
cansades de tantes festes.
Quan la lluna vella
demana anar a dormir,
un sol ben eixerit
ens diu que està de festa
i deleix per gaudir.
Sento quan plou
i ploren les teules,
han estat malmeses
per un ventijol
que treu de caselles.
Em plau el son
tranquil del migdia
quan el sol crida
i va llençant foc:
feixuc, sense mida.
Com sento cantar
el vent a la plana
quan el blat desgrana
dessota el cavall,
mai sabré qui guanya.
He tingut els anys
del gran improperi,
aquells quan el geni
només ven enganys,
no és un gran premi.
Quan sigui llop,
en lluna plena,
vull, per gran empresa,
defugir del tot,
em dol tanta guerra.
Com em plau el sol
valent del migdia
a l'hivern quan minva
la seva escalfor,
a somiar convida.
Les paraules callen
en arribar a port,
és quan ve tardor
quan els cels demanen
un xic més de sort.
Sabran els amics,
a les hores baixes,
per què ve la nit
farcida de randes
amb preat vestit?
Amb el vent
vénen totes
les revoltes
per a ser:
petits ogres.
Manta vegades,
a la mitja nit,
he trobat les fades
que volen sentir
si ploro quan parles.
Quan el fred es perd
entre papallones,
és quan abandones
el somiar amb el verd
perquè aplega a soles.
Dessota el cel blau
surten les roselles,
parlen les abelles
sense l'aturar
per servar el catau.
Quan la ciutat
es va fent lleugera,
és quan hom espera
que hagi guanyat,
il·lusió planera.
Epigrames (XXXVIII)
01 Novembre, 2019 08:59
Publicat per jjroca,
Epigrames
Com t'estimaria
dessota de l'om
ensenyant-te com
és l'amor qui crida.
Portaré la rosa
del jardí preat,
tot cercant l'esclat
d'aquell bes que es dóna.
Quantes voltes
del camí
han parlat
del meu glatir.
Quan tinc a les mans
la flaire de rosa,
és quan ve la nosa,
ho sents i ho saps.
La rosa comprada
no parla com cal
ni et vol d'estimada
ni amaga on vaig.
Per donar, et donaria
cent poms de flors,
un vaixell amb roba fina,
un capvespre vestit d'or.
Si l'amor convida
a seure de nou,
dieu-li que el jou
és per a mitja vida.
Les paraules dolces,
tot i fent camí,
apleguen i et troben
entre el no i el sí.
Sant Jordi,
amb el drac,
aniran de lluita
en un llarg combat.
Com la rosa porta
un xic d'il·lusió,
un polsim d'amor,
un somrís de dona.
A la terra ferma,
el pany porta clau,
mitja nit, lluerna,
la fosca, catau.
Amor, pregona:
el gran encís,
el compromís,
somnis de dona.
L'estimo tant
que, quan la veig,
tot és oreig,
res és mestral.
No tinc res més
que nit i dia,
minsa cobdícia,
parc interès.
En el riure
de les flors,
els amors
no volen viure.
Voldria estimar
dolça melangia,
és nau amanida
que no vol marxar.
A la bella rosa,
li he de demanar
que cerqui una mossa
qui vulgui estimar.
A la nova font,
qui viu a la plaça,
li demano ara:
Vull saber per on!
El núvol passava
massa lentament,
és pobre, innocent,
tot cercant la casa.
En el cloure
dels teus ulls
no hi ha esculls
ni somnis pobres.
Poseu-me la casa
vora de la mar
i moveu a esclat
per veure què passa.
Les roselles,
per la nit,
com es queixen,
fan patir.
No he de venir
a l'hora fosca,
quan ve la nit,
tanqueu la porta.
Al corriol
de la contrada,
quan ve el sol,
troba la casa.