Dos poemes d'oblit i deu epitafis
06 Juliol, 2012 06:24
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Oblido
Hauré de signar
l'enorme sacrifici:
sortir-me'n d'aquest vici
de viure i treballar.
Mon cos és tan poruc,
navega sense pressa,
voldria la promesa:
sentir-se menys eixut.
Però el déu marí
no deixa deslliurar-me,
voldria acaronar-me,
portar-me al paradís.
Sóc home prou tossut,
cansat de no fer res,
acabo sempre estès,
sortosament vençut.
No tinc altre alturó
ni albiro home savi,
accepto el meu calvari,
oblido quan sóc jo.
He posat
He posat
la gran fortuna
ben lligada
dintre el sac,
amb una corda
d'espart,
cal aprendre
com nuar-la.
La fortuna
és mentidera
mai demana
prendre part,
el caparró
m'ha deixat:
ensopit,
mig mort de gana,
sense bossa
per l'oblit
puix sembla
que s'encomana.
Epitafis
De fet, la Parca cercava la dona.
El dia de difunts no es pot dormir.
Aquest any, vull clavells!
Puc endevinar la cara que feu.
No senyora, la mestressa encara no hi és!
Acabo de rebre les darreres voluntats.
Sóc aquí per la xocolata.
L'altre taüt el vull amb rodes de cautxú.
Fa dies que tinc mal de queixals.
Si el proper arriba en set minuts, canto línia.