Fugiré així, com ho faig cada dia,

entre silencis, guanyat el meu voler,

diré a la Parca: Vull ser el primer

en arribar allí on tot convida!

Veuré passar fantasmes complaguts,

saltironar prohoms de casa bona,

esbatussar, amb la corretja nova,

aquells valents, aquells nobles sabuts.

I pujar dalt, al cim de la muntanya,

per veure lluny el país oblidat,

asseure'm tot, el dir: Estic cansat,

cansat del rem, del pa i la lleganya!

Fugiré així, amb poca meravella,

dient adéu el poble que he estimat,

aquesta llengua que va de boca a orella,

vençuda i trista, que rau en un tancat.

La nova estrella

Amor adéu, t'espero en altra terra

amb cap confós, de tenebra guarit,

arriba el temps, és hora de partir,

voldria anar enllà d'aquesta serra.

Un nou país espera al darrere,

banyat de mar, amb les cases al fons,

allí, rauran les nobles il·lusions,

han d'aplegar, fugint de les promeses.

Et deixo aquí: ràbies i malentesos,

monstres feixucs, cansats d'estimar tant,

només m'emporto el cove dels malmesos,

aquelles lletres que encara faran mal.

He de partir, està esperant la barca,

he de donar moneda al mariner,

és ample i llarg, sempre fa mala cara,

potser ni es queixa, no té res més per fer.

A l'altra banda, damunt la riba blanca,

deu pescadors esperen amatents,

ben eixerits, amb deu vestits de gala,

sense corretja, ni capa ni barret.

Prou cap al tard, mira la serra vella,

aquest Montsià que ni parla ni es mou,

en el seu cim, veuràs la nova estrella,

no cal pas dir-ho: Allí, és el meu món!

Epitafis

Us proposo un canvi.

Vaig perdre el coneixement.

Tot va començar quan vivia.

Vaig morir com si res.

Estic tip d’esperar-vos.

He entrat perquè plovia.

Us tinc sempre present.

Us recordo que em deveu diners.