Poemes curts (CLIII)
17 Agost, 2024 05:28
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Com la menja
era al plat,
la desfeta
havia aplegat
de casa seva.
La formiga
és a punt,
mai oblida
l'embalum
i com s'obliga.
Al jardí,
en primavera,
de bon matí,
l'aranya espera
haver un festí.
És a l'hora
de fer feina
quan no sobra
mai cap eina
ni sols ho prova.
El gegant,
del meu país,
és més gran
al dematí
fins no sé quan.
El cavaller
i el cavall
són valents
per la vall
quan no fa fred.
A la porta
de la por,
qui pren nota
de debò?,
almenys quan toca.
A la cambra
del costat
no hi ha massa
per donar,
només la gana.
Quan la mula
va al tros,
va poruga,
sense goig,
no sé si muda.
He comprat
per l'ocasió:
poc verat
i poc seitó,
els trobo cars.
A la casa
dels barrets,
hi ha qui passa
i no diu res,
deu ser la fama.
Amb quaranta
cavallers,
hi ha batalla
cada mes
o més encara.
Com em deia
el rossinyol:
L'alegria
porta el sol
per companyia!
Si la menja
és a les tres,
hi ha qui es queixa
com si res
demandés pressa.
Com havia
molta son,
dormiria
a prop del pou
fins al migdia.
Al carrer
del rajolar,
un tafaner
diu que hi ha
un sol proper.
Caminant
sense fortuna
va pujant
fins a la lluna,
a cops, volant.
Com no havia
gens de vi,
demanaria
un rajolí
per passar el dia.
A la presó
que m'han tancat,
hi ha pregó
a cada quart
i processó.
A la casa
del porquet,
és on guanya
trobar el verd
quan no hi ha gana.
Com contava
el mariner:
ha la barca
en el sec
mitja setmana.
Prefereixo
anar a ballar
i no em queixo
l'endemà
quan baladrejo.
L'ofici de pagès i set poemes més
17 Agost, 2024 05:23
Publicat per jjroca,
Poemes
L’ofici de pagès
A la vall, hi ha oliveres
sense ganes de fruitar,
el molí no ha de rajar
i ennegreixen les promeses.
S’acumulen les desfetes
i la gana és a punt,
s’ha perdut un xic de llum
mentre apleguen poques festes.
El vell avi recomana
procurar allargar els diners
fins que arribi un bon any.
És aquest el vell parany
de l’ofici de pagès:
Haver poc menys de la gana!
Cansades de plorar
En el palau reial,
descansen les comteses,
cansades totes elles
amb homes qui fan mal.
Cansades de plorar,
es lliuren a l’ofici
d’adquirir benefici
després de l’infantar.
Collars i collarets,
polseres de colors
i mocadors de seda.
En ser a casa seva,
voldran tots els honors
amb més de vint servents.
El llapis em dirà
El llapis em dirà
on voldrà fer aturada;
la mà està cansada,
voldria l’allitar.
Però, aprenent de déu,
he de posar ofici
d’aquest gran sacrifici
de transportar eixa creu.
El llapis em dirà
com vol ser a l’estoig
entre colors i ploma.
Un deure l’acarona
i pensa que està boig,
algú el comprendrà.
El sol se’n va
Demà, al dematí,
quan nostre amic sol
arribi a la finestra,
li diré que la festa
portà enrenou
i hagué de fugir.
Estris de l’incert
que un cap acarona;
amb penses de dona,
és quan home es perd.
El sol com se’n va
al regne de ponent;
rondinaire, innocent,
ben prompte, tornarà.
El riu vora la mar
El riu vora la mar
ni tan sols estossega,
guerrer sense bandera
ni plora en arribar.
S’acaba l’estiu i el fred
s’enfila a les muntanyes,
no filen les aranyes
en el fanal del carrer.
El riu vora la mar
vol seure una estona,
la brisa l’acarona,
ell no sap ni pregar.
I la nit com s’afanya
en trobar bona casa.
A l’ombra de la bassa
És a l’ombra de la bassa
on la granota espera,
havia estat molt planera,
però el dubte l’escanya.
Al matí, ve la fam
i una mosca prou vella,
sobre un tronc es passeja;
haurà de prendre mal.
Altra granota amiga,
dintre l’aigua, sospesa
llençar-se a l’aventura.
Una abella feixuga
es posa ran de l’herba
per si la fosca l’amida.
Massa son i pocs diners
Massa son i pocs diners
com fan perdre l’interès.
Una mossa molt ufana,
de dalt del balcó estant,
com somia que un galant
ve, a la nit, a festejar-la.
Però ha un pare murri
i una mare un xic altiva,
cap pretendent fa la mida;
en ser ells, campi qui pugui.
Com es va quedant fadrina,
cerca nuvi lliurador,
és quan passo a ser jo
el millor qui la rondina.
De renecs, el carro ple
Les mancances del pagès:
Vendre poc i comprar res!
Amb una roba recosida
i el posat seriós,
com avança cap al tros
amb poca gana amanida.
Oliveres s’han fet velles
i el terra sembla foc,
la collita no ha lloc
i les fulles estan seques.
De renecs, el carro ple
i quan torna a sa casa
diria que la mainada
calla i menja el que convé.
Epigrames (CLIII)
17 Agost, 2024 05:18
Publicat per jjroca,
Epigrames
Per ser pobre
i tafaner,
sestejar
i mirar bé.
Si no cerco
altres raons,
mana l'amo
i tots som bons.
Com m'ha dit
en Llucifer:
En dilluns,
ho tinc prou verd!
En ser gran,
m'agradaria,
feinejar
un xic al dia.
Si em planyo
un poc més,
igual guanyo
sense fer.
Com que soc
poc decidit,
he comprat el pa,
m'he deixat el vi.
I si plou,
un dia al mes,
dormiré
en el recés.
El dimoni
com m'ha dit
que treballi
d'esperit.
Una jove
ha demanat
que l'estimi
de bon grat.
La marona
no ha pressa
ni comenta
ni es queixa.
Quan Maria
em ve a buscar,
de segur
que hem de ballar.
Si em demanes
per eixir
et diré
que he de mentir.
No em voldria
equivocar,
però somio
i tant em fa.
Massa pedres
del camí
ni declamen
ser allí.
Les topades
amb la mort
són massa agres
i parlen poc.
És quan vaig
a treballar
quan observo
que faig tard.
I si trobo
solució,
tanco fira
i faig un mos.
Si m'escanyes
et diré
que faig passes
quan convé.
I si vens
per demanar
posa la pressa
i deixa-la anar.
Com posaria
el son
en el llit
per si s'adorm.
Massa riures
sense flors
i queviures
a l'engròs.
En dormir
la primavera,
es queixava
una abella.
Mai demano
per a mi:
ni ser amo
ni haver amics.
Les temences
són així:
Són lleugeres
d’esperits!
Sota l'ombra
del gran pi,
esperaria:
el fer-me ric.
A la casa
dels valents,
massa criden,
ningú ho sent.
Amb la feina
a mig fer,
menjo poc,
però a pleret.